Goofy.

I no vull parlar de tòpics perquè em cansen, els avorreixo, se’m repeteixen i em semblen covards. Només vull acomiadar-me de tu mirant-te directament a aquests preciosos ulls de felí que no es tornaran a obrir: el cansament de les parpelles degut al pes d’una vida feliç, és per això, no pateixis. No entendràs ni una de les paraules que escric, però no considero aquest temps perdut, perquè te’l dedico a tu. Han fet que et conegués i que t’estimés i ho vaig fer des de principi, malgrat que el teu instint animal no et deixava apropar-te a mi sense una pinzellada esquerpa que em feia riure. Sempre desitjava que t’estiressis al meu damunt i quan ho aconseguia era una miqueta més feliç. Mai oblidaré la poteta que se’t movia quan et tocàvem l’orella, he de confessar-te que vaig apoderar-me d’aquesta broma sense el teu permís. Vagis on vagis demana que et rasquin allà on tu desitgis, on més t’agradi. Sí allà. És difícil dir-te adéu perquè costa allunyar-se de les coses agradables.  Descansa en pau i dóna guerra allà on vagis marrameu: miau, miau, miau. 

Fum de tabac. De tabac.

- Ara només et demano que callis, que simplement escoltis mentre jo et col·loco el dit índex entre llavi i llavi verticalment.  Sols cal que em miris als ulls, aquí... sí, mira’m i diga’m què és el que veus. Si has de dir un ‘’res’’, menteix-me fent-me creure que veus tot un univers. Recorda que m‘has de prometre un viatge transoceànic  entre els porus de la meva pell i besar-me amb els ulls tancats posteriorment . Ara començarà a ploure i ens resguardarem de l’aigua amb la tranquil·litat que ens ha de proporcionar aquesta passió que hem de tenir. Jo a tu i tu a mi. Tu i jo.  Els altres pronoms han de desaparèixer, sisplau. Els triangles també. M’has de prometre un amor etern, potser utòpic, però pinta’l davant dels meus ulls d’una manera tan real que el pugui tocar. Rodeja’m de textures agradables: cotó ensucrat, llenties crues dins un sac o mel baixa en calories. T’ho demano. No diguis res cert que em pugui fer mal, només deixa’m rebolcar entre la mentida piadosa del teu discurs. Ara busca una rosa, allà, darrere teu, gira’t,  ara toca entregar-me-la amb paraules guarnides de compassió. Compara-la amb mi, va, ho has de fer. Pensaré que m’agrada, després somriuré i ens abraçarem, oi que sí? Ens abraçarem i tothom ens mirarà sota el paraigües, envejant-nos, perquè això nostre és diferent. Clava’m fuetades de tendresa i fes-me plorar d’emoció. La felicitat ha volgut rendir-me culte aquesta nit. Tres, dos, un, zero... obriré els ulls i tot serà real.

Tres, dos, un, zero... [obre els ulls, crida]Tres, dos... un...[Sense aire] Tres, dos...

I ara la plorosa anciana carregada d’arrugues amb el seu vestit de princesa rosa xiclet, mig desfet per l’espera dels anys, asseguda des de fa dècades sota la bústia de casa seva, continua esperant la carta del seu  príncep enamorat, amb l’esperança que intenta remuntar el dolor de la decepció. De sobte, es trenca en pedaços gemegants de ràbia. Està  cansada, ofegada,  abandonada i  llança el ramell de flors que ella mateixa ha comprat a la floristeria de la cantonada, com tots els dies dels anys abocats a les vies d’aquest tren que mai arriba.  Es mira al mirall i besa amb passió el seu reflex, ara se sent una mica millor i continuarà esperant.

-  Ara només et demano que callis, que simple...[continuarà fins el final del discurs anterior i tornarà a començar tantes vegades com pugui abans que se l’emporti la mort.]

…Muriendo espero, al hombre que yo quiero...