L’avorria i no
estava disposada a ballar amb ell – A ballar les seves aigües- deia ella. No
volia compartir res i va fugir durant molt de temps del seu pas, sempre volia
anar enrere però ell l’empenyia.
Havia esbossat
tota una eternitat en un full immortal i ell a poc a poc ho anava convertint tot en cendra, en l’arbre negre cremat pel foc i exhalat per les brases.
Encendrant, avançant i encendrant. Tot, tot allò que era seu.
Fins que es va
convertir en la persona agosarada que mai va néixer del ventre de la seva mare
i li va escriure una carta d’acomiadament on les paraules lliscaven amb la tremolor
pròpia de la ràbia i l’enuig. El desig de fer desaparèixer aquella cosa, l’element
clau del venciment, de fer-lo desaparèixer a ell amb un adéu rancorós:
''Estimat,
M’has convertit
en la dona que sóc i em vas treure la disfressa de nena arrencant la pell d’infància
que durant més de deu anys em va protegir. Suposo que és el que havies de fer,
però a cops de penediment m’has tret totes les forces per acceptar-te, per
conviure amb tu i ballar les teves aigües. Enfonsada estic.
Has esculpit el
meu cos a la teva manera, seguint els teus aires vigorosos, perdent el teu gust
per la bellesa femenina i per això em rovelles poc a poc, consumint-me,
fumant-me a calades.
He hagut de
sentir el teu vagar al meu costat intentant
sempre fer coincidir el meu peu que avança amb el teu, com els infants agafats
de les mans. Sempre que he volgut fugir
d’aquest tic-tac desesperant que marca el tempo dels meus passos i que tu m’obligues
a seguir, feies el saltiró just per tornar-me a atrapar. Com t’ha agradat
sempre que fos teva, posseir-me d’aquesta manera malaltissa que et fa suar,
formar part de la teva propietat i agafar-me per lluitar contra la força que
algun dia vaig tenir i em vas arrabassar. Ja no sóc un infant, ja no vaig
agafada de la mà de ningú, recorda-ho.
Cedeixo, m’obro
de braços i de cames i em deixo endormiscar pel moviment de les teves onades.
Ets el mar que mai torna, només tira endavant
i m’arrossega a empentes de maduresa. No em toquis, no em toquis més, ja no
sóc una nena.
Jo m’he construït
una vida. Uns desitjos personals, uns anhels, unes pors, unes inquietuds i una
força per avançar que ni t’imagines, però vull fer-ho sense tu i no trobo la
manera. Deixa’m. Què vols de mi? Convertir-me en un sac de pell i abandonar-me
al destemps d’un polígon abandonat? És això el que vols de mi? Què em floreixi
esperant per arribar a la costa més propera i desemparar-me allà?
He estimat i he
sentit vergonya de la meva persona, aquesta persona que per tu no és res. Jo he
volgut ser especial, saps? Merda. Podria tenir una altra cara, un altre cos,
fer olor a botiga de menjars casolans
per emportar i em tractaries igual. De què m’ha servit aquesta construcció
humana que he volgut fer de mi mateixa? Aquesta lluita interna i externa per
ser algú, només volia ser algú, que només una persona sapigués que estic viva, que
respiro, que menjo i quin és el meu plat preferit. Que només una persona em
mirés amb intencions més descarades que una simple mirada. Deixa una puta
vegada de ser etern i passa’m el torn, ara em toca a mi, arrisca com tots. No
vull formar part del pensament de ningú, vull seguir tocant, olorant i llepant
tot el que se’m posi davant. Deixa’m.
Em vas prometre
una vida però no un final, aquest no era el pacte. T’he perdut esperant a un no
res, a una música final que faci plorar a quatre persones que en certa manera
han vist la pel·lícula des del seu punt de vista, només volia trobar una cosa
millor i ara resulta que això és tot...
M’he sentit tant
a mi mateixa que m’he semblat interminable i ara tu ho fas desaparèixer tot i em reencarnes en una matèria abstracta,
en una memòria, la memòria d’algú. Doncs jo em pixo en aquesta memòria, aquest
no és el nom que vaig rebre al omplir els pulmons per primer cop. M’acomiado de
tu estimat temps, ara només espero que deixis de corre, de passar, però sé que
no ho faràs. Et quedaràs aquí, fent la carrera interminable contra les meves
ganes de viure, i guanyaràs tu, t’ho asseguro.''
Ara és quan sonen
les campanes d’una església, són dos quarts de dotze.
