Va passar aquella nit
que jo era desperta. Plorant. Vetllava i plorava formant part, per un moment, del col·lectiu de persones que saben
fer dues coses alhora.
Jo? Em sentia bruta per
dins, com si tota la merda que ens estaven tirant a sobre caigués dins meu.
M’ho van extirpar sense miraments i tu ja
saps que allò era el que realment em feia feliç. Els meus focus apagats per
sempre i un vestuari engolit per la naftalina i la humitat.
Les biblioteques cremaven
i es convertien en cementiris literaris on irònicament es prohibia fumar.
I també recordo la iaia, tancada dins un
passadís gris sense finestres ni oxigen. Abandonada dins aquell hospital públic
on només sobraven les hores d’espera. Ni mantes, ni menjar, ni màquina del cor.
La van obligar a acomiadar-se de mi- No
perdis el bus de tornada- em va dir, i jo, amb les llàgrimes encara als ulls,
vaig pagar el bitllet amb la meitat del que havia cobrat aquell mes. Vaig donar
les gràcies, clar.
I la iaia ja no sé on
és. I no vaig poder cridar perquè el cartell de silenci em mirava directament
al rostre. Les normes.
I també hi havia un nen
que no sabia llegir. I una nena que no sabia sumar. I els dos no desitjaven res perquè no sabien pensar. I
van deixar de lluitar. I allà estaven, mare, eren ells que ens tiraven les
bombes i reien. I com a bones joguines soldat van protegir la pàtria i van
abraçar el seu himne.
