Gavardina verda.

En aquell microclima del carreró de les afores del barri situat més a les afores de París, ella escrivia l’última carta que faria arribar a la seva mare.

“ Mamá, si lees esto querrá decir que estoy muerta. ”.

La mare va rebre el missatge a mans d’una noia desconeguda que ja feia massa estona que la mirava des de la taula més propera a la porta del cafè. La desconeguda va començar a plorar i es va apropar a la taula on ella estava asseguda.  Mirant-la directament als ulls, va deixar anar la carta sobre la falda de la mare, que  després de fixar la vista sobre el paper, va voler tornar-li la mirada, però ja era massa tard; aquella noia desapareixia darrera la porta, deixant de record la punta de la gavardina verda voleiant pocs segons a causa del vent.

La mare va obrir aquell full minúscul: “ Mamá, si lees esto querrá decir que estoy muerta”. Va donar la volta al paper, buscant alguna pista que li fes entendre alguna cosa i allà estava la resposta: “ No hay nada más triste que parecer una desconocida a los ojos de tu propia madre”.  Els ulls van començar a cremar-li abans que litres i litres d’aigua salada apareguessin per apagar el dolor de les flames. La mare es va posar de peu just en el moment que arribaven els crits de les sirenes.

Va sortir corrents d’aquell bar en el que s’havia estat tota la tarda i s’ho va trobar a pocs metres: la gavardina verda emmarcada entre un bassal del sang. Va córrer per apropar-se al cos estès a terra.

- No señora, no puede acercarse.

Es va quedar darrere del cordó policial mirant la muntanya de tela inert en el que s’havia convertit la seva pròpia filla. No va tenir valor a dir que era la mare de la noia morta. Ni valor, ni dret a fer-ho.

Encara ara plora la senyora que un dia va oblidar-se  de la seva nena. S’enviaven algunes cartes, però.