Desitjaria que això fos una història, però no és res. És un fragment d’un jo esbocinat i preparat per llançar. Una persona rentada amb una goma d’esborrar. Això, un esborrany. Onomatopeia. Llàstima que s’hagi convertit en un record neuronal, per dir-ho d’alguna manera que no entenc ni jo mateixa. Una vida sencera per no escriure res, ni números ni lletres. Cap esbós de cap imatge ni cap partitura musical guarnida amb símbols de carbó líquid. Quan era jove era molt expressiva, això enamorava a qualsevol mascle del poble. Ara ja només em queda aquesta pell de pansa deshidratada. Em faig petita, sí. Arriba un moment que deixes de lluitar per sobreviure perquè estic esgotada del sol dels matins. Em cansa, massa temps amunt i avall controlant les hores dels meus dies i les meves nits, vigilant, sempre vigilant amb aquesta llum que crema i enamora. Vaig casar-me fa uns anys i el cel se’ns va estar pixant a sobre durant tot el sant dia. Una guerra, un adéu i un altre home. Quatre-centes seixanta dues trobades secretes carregades de tremolor i de por lligades amb un fil massa aspre per embolicar aquelles paraules de petons, nostàlgia i amor. Un amant que va desaparèixer com un ninot de cartró sota la pluja , l’únic home que he estimat mai.
Aquell amb qui vaig celebrar un amor inexistent anys enrere, va tornar sense que el trobés a faltar. El meu marit, que mai vaig voler que fos meu, perquè l’única cosa que va ser meva van ser les quedades desconegudes i passionals d’aquell altre, que es va desfer al meu record deixant una taca d’oli que encara em crema. Vaig tenir fills: tres nens i una nena, amb un pare que mai vaig desitjar. Un va morir al meu ventre, m’agrada pensar que es va quedar adormit plàcidament al seu planeta de pell maternal. De vegades és millor no obrir els ulls i viatjar infinitament pel silenci pacífic del desconeixement. Quan tanco els ulls m’imagino la seva carona de pruna que mai vaig arribar a conèixer i l’abraço per dir-li a cau d’orella que l’estimo i que desperti quan vulgui, sense pressa. Shhh... Dos nens i una nena em van quedar, tres infàncies robades per aquella època de fam i terra desfeta. Els temps han canviat i jo ho oblido tot. Tampoc recordo la lluita perduda per la seva felicitat, no van poder ser-ho perquè algú ens ho va prendre tot i no ens va deixar res. Quatre molles de pa que repartíem com pedres precioses. Abans de tenir els nens tot era més fàcil: els homes a la guerra i les dones mossegant-nos les llàgrimes i recollint-nos el cabell en estructures escultòriques complexes que se subjectaven per agulles metàl•liques. Ara me n’adono que les coses eren difícils per poder fer sortir la dona que porto dins i s’ha quedat tancada al calaix de les oportunitats mai donades. He sigut covarda o desgraciada tota la vida, i me n’adono ara, ofegada dins aquest ambient ranci de persones amb bata blanca i malaltia. I ara suposo que és el final de tot això, els fulls nets i buits sortiran volant amb el corrent del vent per les finestres, no hi ha cap història que els faci pes per lluitar contra la força de l’aire. Amb la soledat he viscut i amb la soledat marxo, és l’única que m’ha donat l’oportunitat de saber que estic viva. Un marit que no m’estimava, un amor perdut i ofegat a la tempesta, uns fills que no recordo i una careta de pruna que mai vaig conèixer. I la guerra que és la culpable de tot. Jo volia ser artista sap? Ara a les persones grans us les preneu per boges sense camisa de força, no aneu errats. La vida ens ha regalat això: unes circumstàncies, uns sentiments i un dolor profund que ens ha tornat a tots bojos. Dins aquest hospital m’acomiado de res, desitjaria que això fos una història, però no és res. Res.
