Goofy.

I no vull parlar de tòpics perquè em cansen, els avorreixo, se’m repeteixen i em semblen covards. Només vull acomiadar-me de tu mirant-te directament a aquests preciosos ulls de felí que no es tornaran a obrir: el cansament de les parpelles degut al pes d’una vida feliç, és per això, no pateixis. No entendràs ni una de les paraules que escric, però no considero aquest temps perdut, perquè te’l dedico a tu. Han fet que et conegués i que t’estimés i ho vaig fer des de principi, malgrat que el teu instint animal no et deixava apropar-te a mi sense una pinzellada esquerpa que em feia riure. Sempre desitjava que t’estiressis al meu damunt i quan ho aconseguia era una miqueta més feliç. Mai oblidaré la poteta que se’t movia quan et tocàvem l’orella, he de confessar-te que vaig apoderar-me d’aquesta broma sense el teu permís. Vagis on vagis demana que et rasquin allà on tu desitgis, on més t’agradi. Sí allà. És difícil dir-te adéu perquè costa allunyar-se de les coses agradables.  Descansa en pau i dóna guerra allà on vagis marrameu: miau, miau, miau. 

Fum de tabac. De tabac.

- Ara només et demano que callis, que simplement escoltis mentre jo et col·loco el dit índex entre llavi i llavi verticalment.  Sols cal que em miris als ulls, aquí... sí, mira’m i diga’m què és el que veus. Si has de dir un ‘’res’’, menteix-me fent-me creure que veus tot un univers. Recorda que m‘has de prometre un viatge transoceànic  entre els porus de la meva pell i besar-me amb els ulls tancats posteriorment . Ara començarà a ploure i ens resguardarem de l’aigua amb la tranquil·litat que ens ha de proporcionar aquesta passió que hem de tenir. Jo a tu i tu a mi. Tu i jo.  Els altres pronoms han de desaparèixer, sisplau. Els triangles també. M’has de prometre un amor etern, potser utòpic, però pinta’l davant dels meus ulls d’una manera tan real que el pugui tocar. Rodeja’m de textures agradables: cotó ensucrat, llenties crues dins un sac o mel baixa en calories. T’ho demano. No diguis res cert que em pugui fer mal, només deixa’m rebolcar entre la mentida piadosa del teu discurs. Ara busca una rosa, allà, darrere teu, gira’t,  ara toca entregar-me-la amb paraules guarnides de compassió. Compara-la amb mi, va, ho has de fer. Pensaré que m’agrada, després somriuré i ens abraçarem, oi que sí? Ens abraçarem i tothom ens mirarà sota el paraigües, envejant-nos, perquè això nostre és diferent. Clava’m fuetades de tendresa i fes-me plorar d’emoció. La felicitat ha volgut rendir-me culte aquesta nit. Tres, dos, un, zero... obriré els ulls i tot serà real.

Tres, dos, un, zero... [obre els ulls, crida]Tres, dos... un...[Sense aire] Tres, dos...

I ara la plorosa anciana carregada d’arrugues amb el seu vestit de princesa rosa xiclet, mig desfet per l’espera dels anys, asseguda des de fa dècades sota la bústia de casa seva, continua esperant la carta del seu  príncep enamorat, amb l’esperança que intenta remuntar el dolor de la decepció. De sobte, es trenca en pedaços gemegants de ràbia. Està  cansada, ofegada,  abandonada i  llança el ramell de flors que ella mateixa ha comprat a la floristeria de la cantonada, com tots els dies dels anys abocats a les vies d’aquest tren que mai arriba.  Es mira al mirall i besa amb passió el seu reflex, ara se sent una mica millor i continuarà esperant.

-  Ara només et demano que callis, que simple...[continuarà fins el final del discurs anterior i tornarà a començar tantes vegades com pugui abans que se l’emporti la mort.]

…Muriendo espero, al hombre que yo quiero...

                                                       

El món en una nit.

 Només recordo el silenci buit i dolorós que s’introduïa a les nostres oïdes, l’aire que ho arrossegava tot i la nostra posició amb les cames encongides, els braços doblegats i el cap amagat entre el tronc i les extremitats. Jo només sé que no em vaig atrevir a aixecar la vista fins que la tranquil·litat s’apoderà del paisatge.  Vaig obrir els ulls, amb la dificultat de separar les pestanyes enfangades  per la pols i les llàgrimes.  Vaig posar-me de peu intentant entendre tot allò que estava veient, però no vaig poder. Em vaig girar i ell estava allà encara, ajupit com feia pocs segons ho estava jo. Cridava.  Crits de por i d’ulls vermells. Em vaig apropar a ell  i el vaig agafar pel braç amb la intenció de despertar-lo del malson tan real que encara no sabia que estava vivint , però em va apartar amb força degut a  la inconsciència de la meva estada tan propera a ell. El vaig abraçar  cridant el seu nom una i una altra vegada però ell continuava somiant, no volent fer cap tast visual del que acabava de passar al nostre voltant. Una reacció d’autodefensa corporal, suposo. Amb carícies li demanava que sisplau obrís els ulls i que compartís amb mi aquell desastre. Els cops compartits fan menys mal. Em va fer cas i va començar a deslligar el seu cos que havia mantingut comprimit amb força perquè el vent no se l’emportés. Separant les parpelles em va buscar amb la mirada, preguntant què havia passat, què era tot allò i per què. Jo vaig començar a plorar i ell també, mirant el nostre voltant que ja no coneixíem. La destrucció s’ho havia emportat tot i ara la calma escombrava els polsims de tot allò que havíem presenciat amb els ulls tancats. El vent s’havia endut cases, parets i arbres sencers, nosaltres, però, representant una ridícula escena de teatre infantil, ens protegíem fent de roca simplement amb el nostre cos acotxat. Com era possible que l’aire furiós no ens hagués  pogut desplaçar ni mig centímetre?. Les alarmes dels cotxes anunciaven la fi del món i els núvols feien carreres sobrevolant els nostres caps. Tot era gris fosc, la foscor pròpia de la tempesta i el plor. Vam començar a cridar, sense obtenir cap resposta de persona humana ni animal.  Lentament, començàrem a caminar, rastrejant racons, carrers i edificis. Ningú.  Al principi, la por de trobar-nos un cadàver ens terroritzava, però amb el pas del temps i dels quilòmetres indagats només volíem trobar un cos i potser alguna resposta lògica del que havia passat. Ni un rastre de vida, només la nostra i la d’alguns arbres mig desenterrats envejant les nostres passes. Ell i jo no havíem pronunciat ni una sola paraula des que ens havíem posat a caminar. Aquella pau sonora posava els pèls de punta. Vam estar caminant fins que es va fer de nit, amb el soroll de les nostres sabates com a únic acompanyant de viatge. Fins que vam asseure al terra del que havia estat la plaça del poble i ens vam mirar. Estava clar, els nostres ulls eren els únics amb vida que veuríem per sempre més. La incomprensió dels fets ens va deixar mig endormiscats fent caure algunes llàgrimes que s’alliberaven pel cansament, la tragèdia i la soledat. Les nostres cordes vocals encara dormien. No sabíem que havia passat, segurament no ho sabríem mai.  El vent i el silenci s’havien endut tot rastre de vida humana, almenys al nostre poble. Què passaria a la resta del món? Ens vam abraçar molt fort, tot estirant-nos davant de l’antic ajuntament, ara mig enfonsat i sense finestres.  Ens vam mirar amb la sinceritat pròpia de la desesperació i el centelleig de nosaltres mateixos que es reflectia dins les pupil·les, ens reproduïa la pel·lícula del que acabàvem de viure. Una història pròpia de Manel de Pedrolo, vaig pensar, després la va escriure, quina gràcia. Les carícies portaven el ritme de la nit fins que ens vam despullar. Vam estar fent l’amor durant hores, dies i anys. Fent l’amor barrejant-nos amb la destrucció, el caos i l’absència de gent.

I llavors així, i de cap altra manera, veu néixer vosaltres, habitants de la Terra, fillets i filletes del meu cor. I aquesta és la història real. Deixeu-vos de Déus,  de jardins de l’Edèn, de melics, fang i costelles.  La confusió us va engendrar i la soledat us ha estat criant sempre. Per què, sinó, la inseguretat us acompanya per tot arreu on camineu? Per què la soledat us fa tanta por i alhora necessiteu fer mal als que volen fer-se lloc a la vostra vida?  La resposta està en aquesta carta que us escric, petits i petites: perquè veu venir al món duts per l’abandó i el desastre, i això us acompanyarà sempre.

Aquesta és la meva història de dolor i d’amor. El meu passat i el vostre.

Atentament: La mare, Eva. 

Me regalan arte

Tinc la sort de tenir al meu cotat aquesta artista tan enorme que m'ha fet aquest dibuix pel blog i que s'ha convertit directament en el logo. Es diu Clara i me tiene enamorada!!!

Els porquets i flamencs t'ho agraeixen! Els dofins roses ploren de l'alegria.

Gràcies gràcies gràcies!

Adriana

Fue extraño al conocerla; un lugar nuevo que se convertiría en  nuestro hogar de día, sin saber que acabaríamos deseándonos las buenas noches a través de la Luna. La Luna,  nuestra Luna, la que habíamos decidido compartir y habíamos convertido a  nuestro antojo en el espejo que permitía que nos pudiéramos ver antes de dormir. Se me presentó con una camisa floreada que exhalaba el perfume que describía el aire que la envolvía y esa cara maquillada que escondía las líneas de su rostro que todos queríamos ver al natural. Como el yogur sin azúcar, ni trozos de frutas ni cualquier otro edulcorante que modifique el sabor. Queríamos conocer su sabor y su olor a jazmín que no marchita nunca, ahora lo entiendo. Y ese pelo que solo podía ser suyo porque para peinar esas ideas debía ser así. Debe ser así. Con esa fuerza y esa locura que la hacen ser ella, sólo ella. Y esos ojitos verdes de río sin contaminar y de agua fría en medio de un bosque de hadas vestidas con faldas estrechas. Esos ojos que parecían imponer el silencio desde lejos pero eran tan tiernos al acercarte a ellos que te venía el hambre, hambre de dulce y de caliente, de dormir delante de una chimenea  con una copita de vino. Y entonces sonrió y el mundo se quedó helado mirando las carcajadas dibujadas en el ambiente con rotulador permanente, de color verde, como siempre, como sus ojitos de bosque y de río. ¿Y ahora es cuándo se supone que tengo que admitir que me enamoré de ella? Es fácil. Le he dicho infinitas veces que la amo e incluso me lloran los ojos cuando la veo después de un tiempo aparentemente largo. Un tiempo que siempre me regala segundos y minutos para acordarme de ella, de que no está conmigo y que de que tengo ganas de verla. Y ella siempre se abrirá camino entre el resto de personas amontonadas para respirar, porque ella nunca permitirá que la ahoguen, aunque la fuerza a veces se le escabulla entre las lágrimas, siempre estaré para recordarle que el mundo la necesita a ella, a su arte y a sus ganas de vivir. 

TOT, TOT

I vull dir-te que ja ho tinc tot. M’ho menjaré de cop i no deixaré res pels demés, ni un petit bocí de tu. Ni un. I vull dir-te que no sé que donar-te per estar equilibrats en condicions, per no sentir que absorbeixo la teva persona sense donar res a canvi, per no veure que no puc entregar-te res perquè tu ja ho ets tot, ho dones tot i les coses materials no valen per res. Gràcies.

A cops de pal, silenci.

Havia tret el cap per la finestra i només havia pogut observar la tranquil•litat absoluta del paisatge tenyit de taronja fanal. Vaig observar el silenci del no passa res i de la vida meravellosa que cap de nosaltres teníem i el cor se’m va caure al terra . Aquella pau em posava els pèls de punta. Quiquiriqui. La càlida llum de les finestres que sortia de les façanes eternes d’edificis mig buits de vides anònimes, m’amenaçava. A ningú li havia donat per cantar, suposo que per la tristesa que provocava aquella escena idíl•lica amb un rerefons cruel i dolorós. Els arbres no movien ni una fulla, excepte quan el vent llegia entre línies i les empenyia cap al dinamisme natural de les branques. Estava segura que no era l’única persona que plorava davant de la tempesta invisible des del balcó, som massa les víctimes d’aquest descontrol que ens està esquarterant sense pietat . El món es destruïa poc a poc i l’única cosa que mostrava la Terra era un abandó que em feia dormir. Em feia dormir sense son, perquè els meus ulls mai es volien tancar. La desconfiança. El planeta tremolava però emmascarava la vibració per fer-nos creure que tot anava bé. Les llàgrimes fugien dels meus ulls amb la intenció de no tornar mai més, la sang em bullia per dins a altes temperatures que van fer que em tranqués en infinits pedaços de cos sense ànima, com els vostres, aquells altres i la resta de pells farcides de sense ganes de viure.  La pell em tirava perquè volia sortir de mi mateixa i del món que em rodejava. El món  que ara es dedicava mostrar-me la perfecció i la relaxació absoluta i jo només tenia ganes de morir. Espero que ho entengueu. Res tenia sentit, només els cotxes que circulaven cap a un objectiu silenciós i sense nom , amb una normalitat diferent a la que havia sentit mai. Lluny, molt lluny.  Tots ens enfonsàvem dins el mateix vaixell ple de butxaques amb gana, crits, dictadures amb els ulls oberts, por, demacració i agonia, combinats amb éssers que no havíem nascut per això. La raó de la nostra existència robada per persones sense nom que ens agafaven amb fils de pescar. Una pròpia vida que no podia dirigir jo mateixa. I és per això que vaig donar un tret i final a la història.PUM!.
 I ara aquesta nota sobre la tauleta de nit explicant un perquè del fum calent que sortia del meu cos.

De oca a oca.

Em fa pena pensar que hem perdut la partida, que ens hem deixat guanyar abans de la casella de sortida. El món podria haver estat meravellós però l’hem cagada des de l’inici. L’ésser humà es va crear per destruir tot el que tenia algun tipus significat i ho vam acceptar tirant el dau una i una altra vegada. I ara estic aquí compadint-me de mi mateixa i del món sencer, teclejant botons amb lletres davant una pantalla que fa llum... BAHG!

Forat de l'ull.

I ja està, ara tancaria el forat i tot hauria acabat per sempre. El punt d’unió entre l’observador i l’observada quedaria enterrat i esborrat de la seva memòria per la resta de la seva vida. Una mica de ciment o qualsevol altre element pastós seria la solució per apagar aquella llum que l’atreia des de qualsevol  punt de la casa. El cant de les sirenes.  Ja està. No tornaria a veure-la perquè no podia travessar la paret amb la mirada, pensava el pobre imbècil amb una rialla que feia el seu rostre per compassió . Ell, amb la seva dona, el seu fill i aquesta filla preciosa que mai creuria que era seva,  es dedicava a observar a la veïna del costat. Ell amb més de quaranta anys i amb l’ull esquerre sempre darrere d’aquell cercle buit. I per què? Doncs perquè era un complet malalt, un pervertit i un desgraciat obsessionat amb aquell cos. Aquell cos perfecte de corbes dibuixades delicadament sobre aquell bust blanc de setí que el tornava completament boig. El cervell se li bloquejava al veure-la. Aquells pits i aquelles cuixes perfectes de semideessa el feien sentir l’home més brut del planeta terra, però s’havien convertit aquells darrers anys en la seva perdició, el seu únic pensament, i quan ella marxava ell intentava netejar el seu rostre de violador inconscient  amb llàgrimes de penediment que no servien de res. Havia deixat de dormir, de menjar i fins i tot de respirar per aquella visió monocular, minúscula, però que li proporcionava coses tan grans que no podia treure-se-la del cap. Sí, definitivament patia una malaltia compulsiva  i la seva dona no deixava de fer-li preguntes sobre el seu estat. Ara deia que el veia diferent, que podia comptar amb ella per les coses bones i per les coses dolentes, que ella sempre estaria al seu costat per escoltar-lo, per cedir-li l’espatlla i deixar que el plor s’ofegués entre la llana del seu jersei. Com li hagués agradat aixecar-se un dia i respondre una de les seves preguntes:

- Com et trobes, fa dies que estàs estra...

-   Estrany?  és això el què vols dir? Que estic estrany...no... no..estic malalt, obsessionat, boig com una puta cabra per aquesta nena amb la que compartim la paret del lavabo, sí estic completament boig i ric de mi i de tu i de tothom perquè no puc més.  He fet un forat a la paret per veure-la quan es despulla i es  frega el seu cos sota l’aigua calenta de la dutxa. Un forat amagat per veure la veïna del costat completament despullada.  La miro amb un ull, amb aquest, amb l’esquerre i me l’arrancaria de la cara per poder netejar la meva consciència, per esborrar aquesta perdició, però no puc, sóc un covard i sempre ho he sigut, com diu la gorda teva mare. Mentre dorms la miro, mentre treballes, mentre et rentes les dents, allà estic jo, amb un ull clos i l’altre que se’m surt de l’òrbita per entrar dins el seu cos, per tocar-la amb l’òrgan de la vista, per acariciar-la profundament com si fos l’ultima cosa que fes a la meva vida... No, no em miris així perquè cada dia t’odio més, em fas sentir un porc amb aquesta mirada acusadora que no fa res més que punxar la meva dignitat... em toco? És això el que et preguntes? No, no em toco quan la miro, pots estar tranquil•la, estic enamorat, què dic enamorat?... (Canvi de to)... No em trobo bé  des de fa dos anys? Tres? No ho sé... no tinc noció del temps des que la miro, des que  la toco en somnis amb els ulls oberts, amb l’ull obert. L’esquerre. Cent anys haurien pogut passar suant de ràbia com un marrà i si tinc aquest problema és per culpa teva, potser no m’has donat el que jo necessito, el que la meva persona necessi...”

-No tenim veïns Ramon, no te'n adones?que ell...

I ella, amb el seu jersei de llana buit de plor, intentaria girar-li la truita per fer-li creure que  veia coses que no existien, i ell no estava disposat a passar pel tub. Així que resignat callaria per sempre:  llavis tancats amb clau ferma, amb codi d’ infinits números i amb una porta blindada.  Sabia que estava tarat del cap però no d’aquesta manera, d’una forma  conscient encara que poc real. Allò que veia a través del forat era com un miratge, un miracle tan proper, però tan lluny, tan parasitari i intocable... però existia, com existia ell, la seva dona i la seva vergonya. I ja està. Ara tancaria el forat i prou. Es dirigiria a la paret del lavabo amb passos cansats degut a l’involuntat del seu cor, tancaria l’ull dret per última vegada i sense pensar-ho, ho faria. Ho havia de fer. I mentre miraria pel forat tornaria a veure aquell  cos miratge  il•luminat per una llum celestial que provenia del cel i dels deus. De sobte aquella imatge es mouria d’una manera que no era l’habitual i tot quedaria borrós. Aquella tendresa es convertiria en pell pixelada i el seu ull esquerre, per primera vegada des que vivia en aquell forat temporalment,  es tancaria per la sorpresa. Aquella imatge s’estava apropant i el seu  ull no feia  altre cosa que dormir,   i quan deixés de romandre tancat despertaria  acompanyat d’un òrgan sensorial com ell a l’altra banda del forat, tan proper que les pestanyes es saludarien amb el nas, com els esquimals amb nas fred.  La suor de les seves aixelles es començaria a congelar  i tot es tornaria fred i estàtic. La quietud de la por. I per fi sentiria la seva veu, aquell càntic celestial d’àngels amb ales de cotó que ja havia sentit alguna altra vegada... i que el va matar de cop...

-Pare?

Girar els ulls per mirar-se dintre.

Ella tenia por d’haver-se tornat boja. Ja no controlava quan havia de plorar, de riure o quedar-se callada, i tenia un tic interior a l’ull que es descontrolava  bategant com un cor excitat. Ella estava passant una època difícil i “els temps per ella mateixa” l’havien abandonat ja feia uns dies, una carta d’acomiadament i prou. La taca d’uns llavis carmí al final d’una postdata buida. Les persones que més estimava havien de suportar l’avarícia dels seus canvis emocionals  i un tret de penediment  no la deixava dormir per les nits. Esperava que tot acabés d’una vegada i que les vacances li tornessin aquest equilibri  del que es creia dotada però mai havia tingut a les mans, com cap de les persones que van caure al planeta Terra seguint alguna teoria científica.  Ara només li tocava esperar. Esperar. Esperar a què? ... (moviment descendent de la mirada, calor a les galtes, llàgrimes a punt de saludar al públic i vergonya dins l’escena)... a què?... a assumir que parlo de mi mateixa, que sóc jo, ho reconec. Ella porta el meu nom.

Mi ser.

Una mica d’aire, una finestra oberta i unes cortines ballant a destemps un fil musical carregat de paciència. Que el temps sense alarma final em segresti per sempre.

Jo necessito.

Naftalina.

Desitjaria que això fos una història, però no és res. És un fragment d’un jo esbocinat i preparat per llançar. Una persona rentada amb una goma d’esborrar. Això, un esborrany. Onomatopeia.  Llàstima que s’hagi convertit en un record neuronal, per dir-ho d’alguna manera que no entenc ni jo mateixa.  Una vida sencera per no escriure res, ni números ni lletres. Cap  esbós de cap imatge ni cap partitura musical guarnida amb símbols de carbó líquid.  Quan era jove era molt expressiva, això enamorava a qualsevol mascle del poble.  Ara ja només em queda aquesta pell  de pansa deshidratada. Em faig petita, sí. Arriba un  moment que deixes de lluitar per sobreviure perquè estic esgotada del sol dels matins. Em cansa, massa temps amunt i avall  controlant les hores dels meus dies i les meves nits, vigilant, sempre vigilant amb aquesta llum que crema i enamora.  Vaig casar-me fa uns anys i el cel se’ns va estar pixant a sobre durant tot el sant dia. Una guerra, un adéu i un altre home. Quatre-centes seixanta dues trobades  secretes carregades de tremolor i de por lligades amb un fil massa aspre per  embolicar aquelles paraules de petons, nostàlgia  i amor. Un amant  que va desaparèixer com un ninot de cartró sota la pluja , l’únic home  que he estimat mai.
 Aquell amb qui vaig celebrar un amor inexistent  anys enrere, va tornar sense que el trobés a faltar.  El meu marit, que mai vaig voler que fos meu, perquè l’única cosa que va ser meva van ser les quedades desconegudes i passionals d’aquell altre, que es va desfer al meu record deixant una taca d’oli que encara em crema.  Vaig  tenir fills: tres nens i una nena, amb un pare  que mai vaig desitjar. Un va morir al meu  ventre, m’agrada pensar que es va quedar adormit plàcidament  al seu planeta de pell maternal. De vegades és millor no obrir els ulls i viatjar  infinitament pel silenci  pacífic del desconeixement.   Quan tanco els ulls m’imagino la seva carona de pruna que mai vaig arribar a conèixer  i l’abraço per dir-li a cau d’orella que l’estimo i que desperti quan vulgui, sense pressa. Shhh...  Dos nens i una nena em van quedar, tres infàncies robades per aquella època de fam i terra desfeta.  Els temps han canviat i jo ho oblido tot. Tampoc recordo la lluita perduda per la seva felicitat, no van poder ser-ho perquè  algú ens ho va prendre tot  i no ens va deixar res. Quatre molles de pa que repartíem com pedres precioses.  Abans de tenir els nens tot era més fàcil: els homes a la guerra i les dones mossegant-nos les llàgrimes i recollint-nos el cabell en estructures escultòriques complexes que se subjectaven per agulles metàl•liques.  Ara me n’adono que les coses eren difícils per poder  fer sortir la dona que porto dins i s’ha quedat tancada al calaix de les oportunitats mai donades. He sigut covarda o desgraciada tota la vida, i me n’adono ara,  ofegada dins aquest ambient ranci de persones amb bata blanca i malaltia.  I ara suposo que és el final de tot això, els fulls nets i buits sortiran volant amb el corrent del vent per les finestres, no hi ha cap història que els faci pes per lluitar contra la força de  l’aire.  Amb la soledat he viscut i amb la soledat marxo, és l’única que m’ha donat l’oportunitat  de saber que estic viva. Un marit que no m’estimava, un amor perdut i ofegat a la tempesta,  uns fills que no recordo i una careta de pruna que mai vaig conèixer.  I la guerra que és la culpable de tot. Jo volia ser artista sap?  Ara a les persones grans us les preneu per boges sense camisa de força, no aneu errats. La vida ens ha regalat això: unes circumstàncies, uns sentiments i un dolor profund que ens ha tornat a tots bojos. Dins aquest hospital m’acomiado de res, desitjaria que això fos una història, però no és res. Res.

Arte femenino per totes nosaltres

Les noies de Fora de Text vam fer aquest vídio per celebrar el nostre dia:) EL DIA DE LA DONA


http://www.youtube.com/watch?v=iJhhjcZ13zs&feature=share

Au revoir...

Suposo que tot s’acaba.   Tot s’acaba, no? Aquestes són les últimes paraules que embolicaràs en paper de regal i m’entregaràs amb cara d’indiferència?  “Tot s’acaba i això també”. Quin mal de paraules, quina sensació de manca d’aire i de pebrot picant dormint a la llengua. Regalar una postal per recordar algú que tu ja no el recordes. Per fer recordar algú l’oblit de la seva pròpia persona. Substituir una vida per una espurna de no res i un bocí de silenci blanc i homogeni. Això és el que has fet tu. Només les coses terminables s’acaben, com la xocolata i els bitllets de cinc-cents, la resta les esborrem nosaltres mateixes. Nosaltres mateixos. Ells i elles mateixes. Un, dos, tres. Singular, plural. Les coses infinites  són per guardar-les i convertir-les en tresors del temps. Coses infinites trobades per arqueòlegs amb guants de cuir sintètic. Et demano que no m’expliquis res amb aquests suposats supòsits que tan suposadament necessites per dir-me que volies que acabés. I tot s’ha acabat no suposadament,  perquè cadascuna d’aquestes lletres toquen de peus a terra, i només necessiten la força de la veritat per arrelar-se ben fort.  Volies que acabés i així ha sigut. No guarneixis amb supòsits el teu discurs injust. Les set lletres d’aquesta cosa que ens unia han marxat sense dir adéu. Com tu.  I ara em diràs que suposadament tot s’acaba mentre elimines tot allò que havia sigut nostre amb dissolvent. Rasca fort.  Et demano un xic de sinceritat com a bitllet de viatge amb destinació sense nosaltres mateixes. No hi ha acomiadament més trist que aquell que no ha succeït. Un acomiadament sense mocadors blancs dibuixant a l’aire taques en direcció vertical, sense imatges en blanc i negre ni cascades amb origen llagrimall. Un acomiadament sense llavis dibuixant un desitjat destí. Deixa’m ser la protagonista de l’andana d’una estació qualsevol on els trens fugen cridant fum de vapor i expulsant crits a l’aire. Però tu ja estàs bé oi? Suposo que suposes que en definitiva estàs bé sense mi. I suposo que tens raó. Sóc essencial  per molt poques persones i amb tu seria comptar massa. Sóc substituïble per qualsevol altra que vulguis dir amiga. Ja la tens. És fàcil. És excepcionalment fàcil anar a prendre un cafè a qualsevol terrassa de qualsevol bar i muntar una plàcida escena estiuenca amb taules metàl·liques que brillen amb el sol. És fàcil. Però amb tu no vaig voler dibuixar quatre escenes amb títol d’estació de l’any. No, això ja ho va fer Vivaldi amb els seus “doremifasols”. Vaig intentar ser una cosa que m’has negat de cop. Alguna cosa que el teu orgull s’ha menjat amb ànsia i sense respirar. Només desitjo que també es mengi els teus supòsits de cartró-pedra que no són estables en lloc i no tenen cabuda  dins meu. Vaig lluitar a una batalla que ja estava perduda. Vaig voler lluitar per tu i assecar-te llàgrimes que t’ofegaven. Em vaig convertir en els braços del teu condol i en l’enciclopèdia dels teus dubtes i vaig deixar que tu també ho fossis per a mi. Vaig perdre coses per guanyar-les amb tu i vaig escriure el teu nom en centenars de llocs. El teu nom i el meu gravats en superfícies per convertir-nos en coses interminables, en coses per sempre i ens en rèiem de la xocolata i dels bitllets de cinc-cents. Quina gràcia. M’acomiado de  tu. És el moment i no suposo res. Tot això s’ha desintegrat de cop per un no res, per algun supòsit del teus que ha hagut d’aparèixer amb una banda sonora que anuncia el final d’alguna pel·lícula bastant llarga.   Avui no tocava parlar d’amor, ni de somnis, ni de colors, avui tocava parlar de tu i de mi. Tocava dir adéu. Toca dir adéu.  Adéu. Quin mal. 

http://www.youtube.com/watch?v=yqr46c_HupY&feature=context&context=C3fc9647ADOEgsToPDskLWOBCWscyPy0nUEdVqJcM7

El dia de la dona. 8 de Març. Fora de Text!

Como un cerdo enamorado de un flamenco.

A ella le gustaba como era. Le gustaba su vida y todas esas reliquias que esta le regalaba: las guardaba en una cajita hasta que se convertían en recuerdos y morían en el olvido. Como los gusanos de seda domésticos con su casa de cartón, que se convierten en flores voladoras para despedirse de la vida para siempre. Cuantas cosas había podido ver, sentir y oler. Se había convertido en testigo de centenares de historias e infinitos momentos que perdurarían escritos en el futuro. Algunas personas le habían confesado secretos que no desvelarían a ningún otro mortal y otras le abocaban sus lágrimas convirtiéndola en la superficie de un mar en calma pero contaminado de dolor. Había leído mil cartas de amor ajenas que le habían hecho enrojecer, como si las palabras más picantes fueran para ella. Nunca se había enamorado aún, pero miraba los ojos de todos aquellos que pasaban un espacio de tiempo con ella, y les hacía un huequito en su corazón para mantenerlos siempre a su lado. Se dejaba tocar, acariciar y pellizcar. Le encantaba palpar la temperatura y medir la textura de aquello que se ponía en contacto con su piel de madera. Había sido cómplice de muchas explicaciones y preguntas con respuestas vacías. Ella nunca opinaba, sólo miraba desde una distancia corta y se dejaba llevar por las vivencias de la gente. Cuantas manos había leído y cuantos sabores había podido abrazar. Los dulces eran sus preferidos: café con leche, chocolate caliente y ron con Coca-Cola. Podría haber escrito una enciclopedia con las biografías de los seres desconsolados que habían dejado sin aire sus penas y les habían robado el oxígeno vanamente, dejándolas flotar medio moribundas en un vaso con grados de alcohol. Nunca se había enamorado aún. No, aún no. Dormía en medio de la oscuridad y el silencio, con los taburetes haciendo el pino y descansando su redonda base encima de ella. Le gustaba despertarse un poco después del amanecer con el roce de una bayeta húmeda, el calor de la máquina de café y el tarareo de alguna canción antigua. Era feliz aunque no todo siempre era perfecto. Cuando ocurrían cosas terribles delante de ella, no tenía más remedio que nadar entre sus propias lágrimas y esas noches no podía dormir. Una vez la apuntaron con una pistola unos indeseables que la pisotearon para robar todos los papeles y círculos metálicos que guardaba con llave aquella caja registradora. Pasó tanto miedo que tuvieron que pasar muchos culos de vaso por su superficie para que dejara de temblar. Gracias a algún tipo de Dios o a la posible existencia del destino, estos momentos amargos se podían contar con la mitad de los dedos de una sola mano. Su vida, en definitiva, era feliz. Su vida, su fantástica vida rellena de conocidos y habituales clientes, y rebozada con seres de usar y tirar. Como las cámaras fotográficas desechables que te regalan momentos imprimidos para siempre aunque la relación haya sido efímera. Hasta ese día. Ese día conoció el sabor del amor. El sabor ácido del amor imposible. Nunca se había enamorado aún, hasta ese día de limón clorhídrico que deshizo su alma. El culpable fue aquel instante de aquel mes de algún año, que dejó entrar por la puerta a aquel hombre. Ese hombre. Ese hombre que borró de su vida a todos los humanos que había estado retratando en su recuerdo desde que había sido creada. Lo vio aparecer por la puerta y el mundo se derrumbó entre la niebla de la felicidad, la incertidumbre y la lejanía. Estaba claro, nuestra barra de bar se había enamorado de un cuerpo con sus cinco sentidos, sus emociones y su vida humana. Sí, se había enamorado de un cuerpo dotado de todo aquello que ella no tenía, ni tendría jamás. Como se odió en aquel momento. Le habría encantado vomitar cada una de las partes de su cuerpo no humano sin vida: su madera asquerosamente barnizada, su asqueroso posa-pies de aluminio y sus asquerosas decoraciones florales de color ocre. Cuando lo vio supo que esa era la persona que estaba esperando desde hacía siglos, pero cuando este la tocó con sus manos y acarició su piel muerta, supo que necesitaba entregarse a aquel hombre, su hombre, su amor. “Un agua con gas por favor”. Aquellas palabras pronunciadas por aquel espejismo fueron para ella la melodía de una canción de amor que le robó el sentido, también de madera como toda ella. Quince minutos, solo quince minutos sin ningún segundo de regalo. Quince minutos de contacto piel con piel, quince minutos sin mediar palabra, quince minutos de silencio, el silencio más eterno y profundo que había sentido nunca. Quince minutos de felicidad gris que se desvanecía como el humo de un cigarro. Aquel hombre se había convertido en su vida, su pensamiento y el motivo de su muerte. ¿Por qué aquel hombre de aquel instante? ¿Por qué? No entendía nada y lo entendía todo. Se fue. El que se acababa de convertir en el motivo de su creación se fue. Se fue depositando un par de monedas frías que fueron para ella dos puñaladas de acero. Se fue para siempre con su silencio. Aquella noche, ella, no pudo dormir, lamiendo aquel rastro de huella dactilar que dejó su amado. Este no volvió nunca más. Nunca. Su presencia solo dejó un eco en el vacío de su dolor. Hubiera entregado cualquier cosa por sentirlo dentro, por volver a escuchar una melodía de aquella voz, por ser suya. Y todo cambió. Todo. No quiso volver a catar el contacto de otras manos, ni besar la mirada de otros ojos por miedo a que el recuerdo de ese día se fuera con las maletas hechas. No, no quiso. Tampoco pudo. Aquel cliente aparentemente igual que todos, se había quedado su vida a cambio de un barato recuerdo de baja calidad. Aquella barra de bar no volvió a ser la misma porque un desconocido se había llevado todo lo que algún día le perteneció. La felicidad también.

Violeta.

Vaig decidir parlar de mi. Parlar de mi i de totes les dones que hi ha al món. Vaig decidir parlar de la nostra perfecció dins la imperfecció que arrossega tot allò existent al món. De les notes i els silencis musicals que dibuixen les corbes del nostre cos. També vaig descriure el nostre caminar, el caminar de totes per un món que podem canviar. Això és tot. Les paraules em sortien soles i somreia. M’agradava pensar que era una més. Una dona més dins aquest món en el que ens ha costat tant cridar. Un  món de silenci femení que ens feia i ens fa mal.  Vaig parlar de ventres, pits i cuixes esculpits amb el nostre cos i de la respiració accelerada d’un part. Vaig veure mirades de complicitat que em van fer més forta i vaig plorar per aquelles dones que no han aconseguit fer-ho. Vaig llançar un gemec al cel ple de dolor. El dolor infinit dels cops a la nostra pell i no ho vaig suportar.  Vaig cridar més i més per aquelles a les que la por se’ls hi ha menjat les paraules, l’amor cap a una mateixa i l’orgull de ser qui és. Em vaig sentir més dona que mai i vaig tornar a cridar  lletrejant els noms de totes nosaltres.  Es van sentir infinites veus i vaig ser feliç. Vaig recordar les paraules ella, la, elles, les, que de vegades havien quedat oblidades. Vaig llançar l’escombra, el plomall i el pintallavis.  Vaig esborrar els números 90-60-90 i i vaig sortir de la cuina suspenent l’assignatura “labores del hogar”. I mica en mica em vaig anar desfent dels tòpics que ens havien ofegat durant tant de temps. Em vaig sentir lliure de poder fer un petó a qui volgués i quan volgués, de decidir la llargada dels meus pantalons i la meva faldilla , i la forma del meu cabell.  I llavors vaig entendre el que estava fent. Simplement parlava de nosaltres. Dels nostres drets i de l’anhel per tastar la igualtat de la dona i l’home arreu del món. De la nostra veïna, la nostra mare i les nostres filles. Parlava de les nostres amigues, les nostres tietes i les nostres avies. Vaig  plorar i vaig riure parlant de nosaltres, del que som, hem sigut i serem. De mi i de totes les dones que hi ha al món.

amén.

Hola padre. He venido a confesarme y a pedir perdón de rodillas. A colocarme con las manos abiertas, los palmos juntos y los dedos pegados. También doblaré mis piernas de tal manera que las rodillas se apoyen en el duro y frío suelo y formen un ángulo de noventa grados. No me levantaré hasta que se me pongan las rodillas rojas y me duelan. Sólo necesito ese perdón para sentirme un poco mejor y para asegurarme un sitio en aquello que se llama cielo. El cielo. Un cielo que parece no tener nubes. Un cielo no azul, sólo blanco. Un lugar blanco y en silencio. Esto es lo que me han contado las películas. Quiero que me guíe por ese camino que parece recto y que finaliza en una intensa luz brillante que ciega los ojos. Parece fácil, pero me han hecho necesitar a alguien para que  me lleve. Bien, no sé si a alguien o solamente el perdón. El perdón que se ha convertido en el visado de mi viaje hacia la muerte.  Como llorarán mis padres si eso ocurre. Si ocurre que me muero, sí. ¿Sabe? Algunos días pienso que me gustaría ver mi entierro. Bueno, verlo no, sino saber  cómo será, quién vendrá y que color será el más abundante. No quiero que la gente venga vestida de negro y que me pongan rosas blancas. Las rosas solo me gustan en Sant Jordi. Quiero margaritas.  Y por qué no decirlo: quiero que la gente llore, ría o cante. Que expresen aquello que significa que yo ya no esté  de infinitas maneras.  Que me recuerden tal como fui y que se alegren al saber que siempre he sido feliz. Los abrazaría a todos y lloraría con ellos seguramente.  He venido a visitarle para  narrarle mis confesiones, aquello que de alguna manera necesito decirle, pero no le puedo mirar a los ojos. No entiendo qué hace usted detrás de esa pared con agujeritos que solo dibujan sombras. Escucho una voz  y una respiración huérfanas  de rostro y me dispongo a explicarle  algo que no he explicado a nadie.  Me vaciaré por dentro expulsando aquello que considero privado para compartirlo con usted. ¿Y qué hace? me oculta hasta sus ojos pretendiendo oír mi melodía monótona  deletreando palabras y uniendo sílabas para que finalmente me dicte la mierda que tenga que rezar y conseguir como recompensa ese perdón que tanto anhelo. ¿Sabe? Lo odio. Odio este maldito lugar y lo odio a usted. Su manera de vivir, de ver la vida y su egoísmo de los cojones. Odio el odio que sale de sus pupilas aunque por alguna razón que no entiendo no puedo verlas. Odio que odie  a los homosexuales y a las faldas cortas.  Me repugna que odie usted a los embarazos en vientres menores de edad y a los preservativos a la vez.  Me da asco que odie usted a las mujeres que quieren llegar a ser algo en la vida y que no les gusta la vida austera, que no quieren servir a su marido y que se operan de las tetas. Que rabia me da usted cuando odia el sexo, el contacto de dos cuerpos desnudos y la penetración que produce placer excitante. Penetración vana con el objetivo sanguinario de matar posibles vidas humanas según tú y todos los que son como tú. Reconozco que  me hierve la sangre cuando veo a ese desgraciado que nos hacen llamar papa. El papa de Roma. Ese  ser despreciable que todos veneráis sin un motivo aparentemente razonable. Ese humano decorado con oro y enjoyado con hipocresía  como si de una basílica se tratara,  y vestido con túnicas que valen  soluciones para que este mundo vaya un poco mejor. Aquel que va siempre con su personaje puesto cara al mundo, haciendo que se preocupa por el hambre, la malaria y la sed. Todo esto le da igual, usted lo sabe y yo también. Uno de los seres más poderosos del mundo que no mueve un dedo es digno de despreciar. Al menos por mí. Él con sus plegarias formadas por palabras que no salen de su cerebro, lanzadas al viento que se las lleva hasta hacerlas desaparecer ahogándolas en el mar o tirándolas al  contenedor de palabras vacías.  Le odio, también a usted. A usted al que más. Maldigo venir aquí cada día para verle y que no me obsequie con una mirada. Solamente le pido el brillo de sus ojos por un instante. Y ahí sigue como un desgraciado detrás de los orificios de esta madera sucia de pecados anónimos.    Seguro que no sabe que cada domingo vengo a verle a misa para ver el color de sus ojos desde lejos. Tampoco sabrá que cada jueves también piso el suelo  que nos sustenta ahora mismo. Para verle. No se imaginará que cada día, todos los días me asomo por esa puerta y me dejo reflejar por el color de los vidrios que dibujan la atmosfera de este lugar.  Sólo para verle. Vengo a Misa sin creer en una mierda, sólo creo en usted, en los ojos que se ha guardado a merced de mi mirada. Como lo odio… Odio amarle de esta manera. La obsesión que se ha despertado en mi interior y  que me repite su nombre a cada instante. La obsesión que me hace imaginarlo junto a mí mientras nos clavamos la mirada a milímetros de distancia.  Yo soñando con sus ojos y lo único que puedo abrazar para dormirme es su voz. Me pregunto por qué lo tengo que  compartir con tanta gente.  Creyentes que solo quieren escuchar sus cuentos para mayores e imaginarse cómodos en algún lugar del cielo. Lo quiero solamente para mí.  Quiero ser suya y que usted sea mío. Le presento al amor, a la obsesión que se te tiene prohibida. Me pregunto cada mañana porqué Cupido me ha castigado de esta manera. Por qué  me ha querido entregar un hombre que le es prohibido  sentir nada. Debe haber sido un error, un maldito error  del tira-flechas, que tengo que pagar yo con lágrimas de deseo, noches vacías y una mente rota por la tortura de un pensamiento. Un único pensamiento que es usted. Usted. Como lo odio. Lo odio…

(Silencio)

-        -  Vuélvame a besar. Se lo pido por Dios

El meu ningú i jo

Avui he estat pensant en la companyia de la soledat. He estat pensant en aquelles persones que acompanyen al no res. Aquelles persones acompanyades per un buit silenciós . Potser perquè avui m’he sentit sola o m’ho he volgut sentir. Que difícil és sentir-te sola quan saps que realment no ho estàs. L’ hipocresia omple el teu cos i et converteix en algun tipus de ric amb butxaques buides. Saps que en poques dècimes de segon pots agafar el telèfon, trucar i sentir una veu a l’altra banda, però continues torturant-te. En el fons som animals irracionals vestits d’una manera determinada per fer creure a la resta que som el tipus de persona que desitgem ser.   Avui he pensat en la soledat,  i he sentit com una pedra al meu cap  que pesava tones i he deduït que el món és una tartera formada per pedres de soledat. Pedres fosques, suposo. Quin fred he sentit. Fred que demanava d’alguna manera, calor d’ésser humà. Calor de pell amb pell.  Calor de relació sexual traient vapor. He vist  gent caminant per no arribar al lloc on ningú l’esperava. Persones amb agendes buides i telèfons aparentment desconnectats que realment no ho estan. Simplement  mai han entonat la simfonia de senyal de trucada.  Avui he vist jardins buits i cafès sols. Amarg. El gust amarg del cafè i la soledat. He olorat persones provinents de forats espacials negres com un bosc  dins la nit. I ara recordo la lluna sola abandonada pels estels que algun dia van estar al seu costat. La lluna contant el temps de la foscor amb comptagotes i esperant la seva trobada amb sol per canviar el relleu laboral. Avui he estat plorant. He plorat amb música de fons i cançons d’acomiadament. Aquest dia he sentit a persones abraçant el seu mateix cos per sentir amor cap a ells mateixos. M’ha fet mal odiar-me d’aquesta manera per ser allò que no sé què sóc. Quina por a girar-me i no trobar a ningú. Por a donar la mà a l’aire. Por a no trobar destinataris que recullin les meves paraules. Avui he pensat en totes aquestes persones que viuen amb el buit, el silenci i les llàgrimes de les que ningú es preocupa. Llàgrimes abocades per a ningú , evaporades i oblidades per sempre. Persones boniques, esbojarrades, justes, creients, amb molts diners, el cabell ros, sense casa, cantants, agradables, cridaneres, ploroses, pàl·lides, modernes, amb jersei de ratlles, científiques,  casades, menors d’edat, amb bigoti, italianes, cansades, somiadores, coixes, amb el cabell arrissat, grasses, amb olor a vainilla, morenes, esquifides, enginyeres, amb barret, lectores, cegues, amb gos, viatgeres, amb pantalons vermells, amb família, imbècils, agraïdes, perfectes, amb dits de pianista, jugadores de bàsquet, òrfenes, xineses, parladores, polítiques, amagades, ordenades, fosques. Persones. Persones esperades per ningú. Avui he pensat en persones soles. Un arbre en mig del desert.

Banda sonora..Do, Fa, Si

La vaig mirar i no li va fer gaire gràcia. La vaig mirar, sí. La vaig mirar però tampoc m’hi vaig fixar. No vaig mirar ni els seus ulls, ni vaig sentir la seva veu, ni vaig olorar la seva pell, només el seu aire.  El seu aire que vaig rebutjar d’entrada perquè m’abocava un món ple de coses correctes, colls estirats, facilitats i coses brillants. Això sempre m’ha posat nerviosa. Feia olor a perfum. Perfum francès o alemany o de qualsevol banda, tan se val, però francès sempre queda millor.  Portava les pestanyes pintades  de petroli i les ungles de color gris metal·litzat , -com un cotxe- vaig pensar-: Després em vaig sentir estúpida. Si s’hagués posat a plorar en aquell moment, les seves llàgrimes haguessin sigut de color negre, no per aquella capa de cautxú que les allargava,  sinó perquè aquella dona hauria abocat totes les desgràcies que ella mateixa desconeixia i que l’anaven desintegrant poc a poc en vida. M’hagués agradat veure-la així, em venia de gust veure-la desfeta amb la cara bruta i l’aire de superioritat  per terra i trepitjar-lo. La vaig mirar als ulls per primera vegada i em van donar un cop de puny en mig de l’estómac. Vaig deixar de respirar per un moment. Em va fer mal. Un mal d’aquells que sembla que et durarà per sempre i que et porta a un lloc on no hi ha so. Només molta llum blanca. Com quan et donen una notícia que s’emporta una part del teu cor.  Tot blanc i les siluetes de tot allò que et rodeja es van difuminant poc a poc, fins a transformar-se en ombres plenes de llum brillant que fa mal als ulls. Els vaig tancar. Ja no recordava ni la dona, ni les pestanyes ni el rebuig. Només veia i sentia el dolor. Aquell mal provocat per aquella mirada que vaig voler escopir i vaig rebutjar en el moment de les presentacions no cordials dels nostres ulls.  Ara que l’havia trobat, m’havia perdut en algun lloc al que mai he tornat a entrar perquè són d’aquells llocs on arribes guiat per alguna cosa; Les portes es tanquen per a les ments conscients i només s’obren amb la por, la desconfiança, la pèrdua, el dolor i totes aquestes sensacions que no ens agraden i ens bloquegen els mecanismes que creiem controlar. Som ninots, potser. Ninots. Ninots abandonats per algun Déu o alguna cosa que mai veiem i que ens controla a tots i ens castiga perquè ens va crear. Algun Déu o divinitat màgica i poderosa que ens agrada dibuixar a les nostres vides per sentir-nos una mica millor amb nosaltres mateixos i regalar-nos un amic o un confident egoistament, sense el seu consentiment d’amistat.  Sense cap pacte. Vaig tornar al meu inconscient que em va regalar un so. Eren notes musicals. Un Do, un Fa i un Si perfilats amb una veu dolça i combinats d’una manera estratègica per robar-me alguna cosa del meu interior que em pertanyia. Aquella dona. Aquella dona davant meu. M’estava cantant una cançó tan dolça com les seves llàgrimes. Eren negres i dolces. Un negre de caramel. Un caramel amarg i dolç alhora.  Un negre amarg i dolç de records escrits a mà pel temps i les conseqüències. Plorava. Les llàgrimes van despertar el meu conscient que em va tornar a visitar i vaig desitjar que es quedés amb mi el temps suficient per no oblidar tot allò que m’estava passant. La dona seguia cantant i vaig començar a plorar amb ella. Aquella cançó s’apropava a mi i m’acariciava amb tons de vellut suaus i humits. Càlids. Aquella dona. Aquella cançó. Compassió. Compassió pels batecs del  meu cor que s’ofegaven amb els ventricles plens de sang que es desbordava per l’excitació  . Els nostres ulls units per dos fils invisibles, transparents. Clavats els uns amb els altres. Tots quatre ballant un vals ple de passió. Ple d’amor per un no res ple de tot.  No es podien separar, ni allunyar. Aquella cançó em feia sentir alguna cosa que trobava a faltar des de feia anys. Alguna cosa que no coneixia del tot o que potser  no recordava.  El meu cap em volia dir alguna cosa. Què?, què?, què?,què? No volia més preguntes. Em sortien per les orelles. Anhelava un ramell de respostes que ningú em va regalar. Aquella dona va deixar de cantar. Els nostres ulls no varen deixar de ballar junts, sense separar-se. No sé quan de temps vam estar així, l’una davant de l’altre emmarcades  per un silenci que ens determinava un espai ple de tensió i interrogants però del que no ens volíem escapar. Segons, minuts o tres segles i mig; els nostres cossos separats amb la mateixa distància, amb el moviment imperceptible de la respiració com a mostra de vida. Vaig tancar els ulls. Suposo que no vaig se jo, sinó la pressió d’aquell moment que em va estirar de les parpelles amb força i sense cap tipus d’intenció de deixar-me posar resistència. El marc silenciós d’aquell quadre impressionista que representàvem totes dues construïdes a partir de taques de pintures difuminades i barrejades, es va trencar. El silenci es va trencar amb la veu de la persona que s’havia convertit en el centre de tot el meu pensament. El meu nom. Va dir el meu nom amb la seva veu, aquella dona i la seva veu havien trencat en mil trossets de vidre aquell moment mancat de so amb les síl·labes del meu nom.  No vaig tenir valor a respondre res. No podia donar una resposta perquè el que m’importava més era la pregunta que jo mateixa m’estava fent. Els ulls se’m van obrir. Suposo que la pressió va oblidar la seva por i es va deixar emportar per la tafaneria. La senyora em continuava mirant. Va somriure sense separar els llavis i se li van dibuixar unes arrugues al costat dels ulls. Com si la seva pell fos de paper. Jo no vaig somriure, ni parlar. Em vaig cobrir de plàstic o ferro o qualsevol altre material que va substituir la meva pell. El somriure li va desaparèixer al veure que no li entregava cap reacció com a resposta. No vaig  parpellejar per por a trencar-me en pedaços de mi. Les llàgrimes  dels seus ulls que s’havien acomiadat per no aparèixer més a  escena es van sorprendre tornant una altra vegada, aquesta vegada pintant una barreja de decepció, tristesa, ràbia i desig a la cara de la dona amb els aires de superioritat abandonats en mig del no res. Va tornar a dir el meu nom en format gemec de plor. Les meves cordes vocals van començar a vibrar sense el meu consentiment. Crec que en aquests estats tan desconeguts el teu cervell no està preparat per donar ordres al teu cos i aquest funciona com si estigués de festa major. De sobte m’hi vaig veure en mig de les notes musicals que aquella dona havia entonat feia poc o molt temps abans. Jo, cantant aquella cançó. La coneixia. Ella em mirava amb els ulls plens de coses que no entenia i el somriure li va tornar a aparèixer. Aquesta vegada, però, més ample, llarg i viu. Li vaig poder veure una part de les dents amb un lleuger toc de color fum amb nicotina sobre blanc. Unes mans invisibles continuaven tocant els acords d’aquella cançó amb les meves cordes vocals. Jo simplement escoltava el que jo mateixa cantava.  Va venir cap a mi i em va agafar les mans. Va apropar la seva cara amb la meva, tant que les arrugues del seu front es van convertir en muntanyes i valls pels meus ulls. Quan l’aire del seu nas i l’alè que sortia de la seva cavitat vocal em van rascar la pell, va desaparèixer la música i em vaig callar de cop. Va tornar a dir el meu nom, ja no em sorprenia, crec. El va repetir un numero imparell de vegades i va callar. Jo deuria fer cara de lluç mort a la peixateria, perquè quan es va separar per mirar el meu rostre, una força desconeguda va recollir els seus llavis estirats i va deixar de somriure. Més silenci, silenci, silenci etern que ja em cansava. I la mirada d’aquesta dona que no em deixava de qüestionar res sense donar-me cap resposta com a recompensa. Estava cansada, esgotada i avorrida d’aquesta mirada que em demanava alguna cosa que no sabia que collons era. Em vaig posar nerviosa i la petita ràbia que apareixia a poc a poc als meus ulls no va espantar els seus que em continuaven mirant com si em tractés d’una joia robada d’algun museu important. La cançó. No m’ho creia. Aquella cançó va dibuixar una imatge en forma de record d’anys enrere al full que hi havia a la meva ment, on anava dibuixant la meva vida. Aquella imatge es va començar a moure recreant-se en imatges coherents; una després de l’altra projectant, així, una pel·lícula on jo era la protagonista. Apareixia jo de petita amb els meus rínxols  daurats i els meus ulls color mel. Com a banda sonora, aquella cançó cantada per aquella dona que feia  dos minuts o segons  o milers d’anys llum que coneixia. I llavors va començar i va acabar tot alhora. Aquella pel·lícula em va donar totes les respostes que havia formulat durant tot aquell efímer i etern moment de trobada. La dona que m’estava agafant les mans  amb els ulls plorosos, apareixia amb el meu jo de feia uns quinze anys entre el braços i em cantava aquella cançó. La cançó. L’única cançó existent al món per a mi. Me la cantava mentre jo m’adormia. Era la cançó de bressol de la meva infància, la cançó que m’havia convidat infinitat de vegades al món dels somnis i del descans profund. La cançó que va formar part de les meves nits fins que la meva mare va marxar de casa per algun motiu que el meu pare em va explicar anys enrere després d’escoltar-la per última vegada. Ella no em va apartar la mirada, era com si la pel·lícula que jo estava veient es projectés als meus ulls i ella l’estigués mirant com si es trobés en una mena de cinema en miniatura particular. La pantalla es va transformar en una superfície homogènia de color negre, indicant-me que era el final d’aquella projecció. Li vaig tornar la mirada. Els ulls li brillaven i del petroli de les seves pestanyes ja no quedava ni rastre. 

–Mare?

sense recepta mèdica, li ho demano

No ho sé, perquè no puc saber-ho.  No ho sé i li dic la veritat. Va ser tan llarg i tan curt que no ho entenc. I pateixo per no saber-ho.  Va ser un dia a l’hivern, crec. Però hauria dit que era primavera perquè  tot, tot de cop va agafar una vida que mai vaig arribar a entendre. I tremolava de nervis o de por o plaer dolç i  àcid i agradable alhora . Feia fred polar com el del dentífric  per mantenir el blanc natural de les teves dents per sempre. Per sempre.  I això és el que volia. Volia aquest moment per sempre  tancat amb clau al cercle negre de dintre de l’ull que ara no sé com es diu. No ho sé, encara que ho hauria de saber. I em vaig preocupar des d’aquell moment perquè ja vaig veure que tot canviava i no ho podia evitar i em preguntava el perquè de no poder evitar res del que em passava. Però era inexplicablement feliç. I plorava com un llop quan crida desesperadament a la lluna perquè baixi, amb un gemec que demana un carícia de llum blanca . Perquè en aquell moment no pensava en res i pensava en tot i en res. Vaig pensar que els estels que veiem a vegades, aquelles petites llums que hi ha al cel i que ens encanten per algun motiu que tampoc conec, estan mortes i només veiem allò que van ser o que pensem que van ser. O només ho penso jo, perquè no sóc astrònoma. Només conec la quantitat de formatge ratllat o en pols que he de posar als macarrons per gaudir-los com si fossin els últims macarrons de la terra. No sóc astrònoma. No. Tot es va començar a moure al meu interior quan em va mirar amb aquells ulls que brillaven com les copes dels anuncis de rentavaixelles. Aquells ulls verds. Un verd d’ampolla de vidre que abans contenia vi i que ha deixat de fer-ho perquè algú ha ofegat les seves penes sense cap tipus de contemplació, portant-les a una mort desesperada per tastar una mica d’oxigen. Era un verd preciós dintre d’uns ulls preciosos amb la mirada més preciosa que havia vist mai. I li puc dir que em vaig emocionar perquè allò va ser com una abraçada eterna en mig del desert del Sàhara. Em va dir unes paraules que recordo i no li vull dir perquè les vull només per a mi. Totes per a mi. Amb totes aquelles lletres i síl·labes, i aquell aire amb un so que tinc ara mateix a les oïdes  i que li juro, li juro que si s’apropés a mi, ho sentiria com les onades del mar dins d’un cargol marí. No vull que s’acosti i veure’m obligada a compartir amb vostè aquestes notes musicals que un dia em van robar el cor i desitjo que no me’l tornin mai. No vaig poder evitar-ho. Li ho juro que el cos se’m va avançar directament  com si ell fos una nevera i jo una d’aquelles figures horteres amb magnetisme a la part del darrere,  que et regalen d’algun lloc alguna persona que representa que t’estima i que s’ha enrecordat de tu mentre mirava les botigues de souvenirs, fetes sempre , sigui on sigui, per a persones amb sandàlies i mitjons i una càmera  fotogràfica en forma de penjoll . Sí, em vaig avançar sense voler i desitjant-t’ho  alhora. Va ser tant inconscient, però  era l’única cosa que volia fer en aquell moment, i hagués deixat que es fongués el món . El món desfent-se per sempre al nostre costat i nosaltres dedicant a l’atmosfera el nostre primer petó d’amor.  Va ser així i li puc assegurar que no comprenc  res de tot això que li acabo d’explicar. Però ara només sóc seva i no puc ser de ningú més perquè només així he pogut sentir una felicitat tan profunda, que arriba a tocar les més altes temperatures de l’interior de la Terra. I crec que només puc jugar a viure si quan em giro ell balla al meu costat. És com que he trobat alguna cosa que he estat buscant durant tota la vida sense buscar-la i que ara la necessito no sé ben bé per què. - Pateixo amor, oi doctor? És amor i estic enamorada, vol dir això? Digui’m la veritat i si és greu o no, però li demano que no trobi cap remei perquè vull patir això que em passa.-

Ara, mai, un moment

Ara.  En aquest moment. Al món. Al món hi ha una cançó sonant en una ràdio que no acaba de funcionar del tot bé. Ara hi ha dues persones en un banc fent-se un petó i una d’elles pensa que no li agrada. Hi ha algú que saluda. Saluda. Segurament algú està menjant el plat típic de Mèxic i a una nena l’estan violant en somnis. Hi ha una cançó que em portaria records si l’escoltés, però no l’estic escoltant. No. Hi ha una brisa d’aire que mou una fulla a punt de caure i una bossa de plàstic i les paraules, perquè sí, perquè les paraules se les emporta el vent. I la senyora que està netejant els vidres de la casa d’aquella altra que no sap que aquella quequeja com una gallina. I no, no escolto la música que em porta records. I aquell home que es pinta els llavis amb tempera per nens ara acaba de sortir al carrer amb la corbata mal posada, suposo que li és igual. Suposa que suposo que li és igual. Una granota fa l’amor davant d’un llac contaminat i l’empresa de telèfons sona. No deixa de sonar. La cançó ara en aquest moment no sona. Hi ha persones que viatgen a la terra dels seus somnis perquè a vegades la vida és meravellosa.  Com quan es desfà la xocolata a la boca i es pinta tot de color marró de caca.  I aquell gos petit que viu en una caixa de cartó des de que va néixer  i ara, en aquest món, continua vivint com si fos un llapis de colors o una tele que ningú compra. De cartró és la caixa.  El monjo que s’ha enamorat de la figura de la verge Maria i no ha pogut controlar-se. S’ha fet l’amor amb ella, se l’està fent ara mateix, l’amor . I una noia jove s’està emprovant el seu vestit de núvia i un militar plora perquè no li queda bé el camuflatge. Ara, en aquest instant les agulles del rellotge d’aquella casa es mouen i les onades del mar es persegueixen les unes a les altres. El veí d’aquell noi que et vas trobar en aquell concert d’aquell lloc, és feliç. Segur.  Una mare plora  per la mort del seu fill mentre es depila les celles i ara acaba d’apagar la ràdio aquella nena xinesa perquè no acaba de funcionar del tot bé. Aquella àvia es pentina la ràbia per no matar el seu marit, que ara, només ara,  ordena els seus pensaments al bar de la segona cantonada del tercer carrer a mà esquerre. Ara mateix amb la copa de  vi a les mans. Com sempre. Com ara. Algú agafa un mòbil que no és seu i descobreix una vida que mai havia imagina’t. Hi ha gent que no pot dormir perquè té el nas tapat i perquè no pot deixar de mirar els estels. En tres segons operaran a un home del cor a vida o mort i acaba de descobrir la seva orientació sexual. Un. Dos, tres. No podrà sortir de l’armari. No, per ara no. Per aquest moment tampoc.  En aquest instant el sol il·lumina la lluna i la fa blanca com el got de llet que  no estic bevent. Hi ha algú que tira de la cadena i una senyora que canta òpera al balcó i fa plorar d’emoció a un Guardia civil. Ara la flor creix però no aconsegueix obrir-se i un nadó plora perquè és la primera vegada que respira fora del ventre de la seva mare.  Ara, només ara el lleó s’atreveix a atacar a la seva víctima i aquesta es taca de sang. Ara no hi ha ningú que pensi en el perfum de la Marilyn Monroe però hi ha algú que el sent a dins.  Les fàbriques funcionen i no treuen fum perquè en aquest instant, només en aquest, pensen que han contaminat massa. L’home negre no sap que pensar i mira el rellotge, ha entrat a la biblioteca. Suposo que el món no s’ha parat però ella plora desconsolada perquè el seu marit l’ha tornat a estimar. Ara, en aquest instant, en aquest món. Ara. Just en aquesta hora amb aquest minut creat per aquest segon hi ha persones que estimen a una altra i jo t’estic estimant a tu.

Alguna Medea. Vermell passió de sang

Em vaig casar fa vint-i-tres anys vestida de blanc, un blanc trencat.  El que es va convertir en el meu home tenia un interior negre fosc, però d’això vaig adornar-me’n més tard, quan ja portàvem vistes mil quatre-centes seixanta  postes de sol ataronjades amb tocs de groc canari. Al principi els meus ulls color mel brillaven intensament, era feliç, el meu món i la meva vida eren de color de rosa. Em vaig quedar embarassada de bessons, un embaràs verd, d’esperança. “Verde que te quiero verde, verde color esperanza”...coneixien aquesta cançó?. Quan vaig veure els seus cossos per primera vegada: petits i violetes amb pinzellades lleugeres de color Burdeos, els meus llavis van dibuixar un somriure de carmí. Vaig sentir una pau tan profunda quan el blanc pur de la sala se’m va introduir al cervell... Els nens s’assemblaven tant al seu pare que, per un moment,  em vaig sentir bruta amb el color marró de la gelosia, com si estigués plena de merda. Tenien els ulls color blau turquesa i, quan s’enfadaven o el gris clar de la tristesa els visitava, se’ls hi tornaven de color cian. El seu cabell semblava tenyit amb l’escorça d’un ametller  i quan la llum daurada del sol els hi tocava transformava el seu cap en filaments de l’or més pur. Van passar tres anys tan alegres com el color fúcsia de les flors a la verda primavera.  A partir d’aquests rosats anys, però, el fúcsia es va enfosquir poc a poc: Amarant,púrpura,vermell violaci , borgonya, anyil... fins arribar al negre més negre i profund que mai havia vist amb els meus ulls castany de mel. Ell em va començar a llançar insults freds, platejats i metàl·lics com ganivets acabats d’afilar. Me’ls introduïa cada vegada més a l’interior del meu cos traspassant la meva fina pell color coral.  Els seus ulls cada vegada eren més foscos. El turquesa que encara mantenien els meus fills als ulls, li havia desaparegut deixant per sempre un oceànic turquí al mig del color neu.  Em va començar a agredir físicament amb les seves mans mostassa de tant fumar. La meva pell, cada vegada més color crema pàl·lida, era plena de taques violetes, morades, blaves, verdes oliva i per últim color llimona quan desapareixien.  Els meus ulls encerclats amb una tonalitat malva no es cansaven de deixar caure llàgrimes transparents, sense brillantor, opaques.  Em violava  amb els seus ulls profunds vermells de ràbia i m’estirava dels cabells ocre cada vegada que  penetrava la meva vagina color gingebre, un gingebre trist que patia dolor. Les tonalitats, la puresa, la brillantor, el contrast, la vida dels meus colors anava desapareixent  i convertint-se en una homogènia taca de lavanda claret sense vida.  La meva existència anava morint. On estava el meu color fúcsia? On havia marxat el rosa? Tot eren colors morts. Com jo. De tant en tant el meus fills em llançaven espurnes verd Esmeralda, verd espàrrec... Això em donava una mica d’esperança. El verd és el color de l’esperança. Ho he comentat abans? Sí...crec que sí. Però, on havien anat a parar els verds primavera, els verds chartreuse, el verds poma? Aquestes tonalitats plenes de vida s’havien oblidat de mi i em tenien abandonada en el gris més gris de tots els soterranis de la nostra blava mare terra.  El color caqui, no em servia de res. Els meus nens creixien més ràpid que la llum ultraviolada i cada vegada s’assemblaven més al seu pare, aquell fill de puta amb l’ànima negra. Ja no me l’estimava. El meu amor havia marxat amb el rosa xiclet. Anaven passant els anys lentament, molt lentament, amb una indiferència tan passiva com la de l’àmbar, el color indefinit dels semàfors que ningú se l’escolta i té una funció no gaire significativa.  Vaig començar a recordar aquells meravellosos anys primaverals, aquells anys carmesí i vius. Anys d’amor, de sexe i carícies donades per  un home que havia mort en vida i que només em tocava amb el gris plom dels cops. Necessitava el vermell, vermell del sexe i la passió.

Un matí, mentre el meus nens esmorzaven a la cuina. Aquells cereals color fusta que transformen la llet marfil en un color semblant al seu. Em van mirar amb els seus ulls de cel i vaig veure en ells l’home del que em vaig enamorar ja feia segles  tacats de cafè com els pergamins. El cor se’m va accelerar, com si m’hagués tornat el rosa flamenc  de la tranquil·litat feliç d’aquells moments antics. A  partir d’aquest moment va començar tot. Tot allò inexplicable com el color carn des llapis de colors.  Cada vegada que els mirava aquesta careta de préssec em donava un tomb tot el meu cos de lli. Què volia dir això? Em feia preguntes sense forma i sense resposta, però no els podia deixar de mirar. Quan m’abraçaven càlidament, quan em donaven la seva mà, quan em feien petons...   Oblidava el malva dels meus ulls, el gris de la tristesa, el púrpura dels meus cops, la mostassa d’aquelles mans fredes com l’acer... Vaig iniciar una dependència  absoluta  cap els seus cossos frescos i vius. Els seus cossos de mandarina. Cada vegada que els veia, sentia moviments estranys al meu ventre d’argent rovellat. Vaig començar a mirar-los d’amagat: mentre es banyaven, mentre tornaven d’escola amb el reflex verd gespa dels arbres damunts seu, mentre jugaven, estudiaven, menjaven, dormien amb la llum de color blat encesa... Amb el temps, no només necessitava mirar-los a totes les hores del dia, sinó que necessitava tocar-los. El contacte de la meva pell morta de llautó antic amb la seva  color albercoc, em provocava un plaer que va acabar sent excitant. Passaven els dies i no me’ls podia treure de meva ment, ara torbada amb el color desagradable del gris arsènic.  Vaig intentar treure-me’ls del meu cap malalt, però no podia. Ara entenia els moviments agradables de cotó  de la meva panxa que cada vegada eren més pronunciats. Era amor el que sentia pels meus fills. Amor insà de color podrit. L’amor fúcsia que havia sentit pel meu anterior amor. Amor amb desig carnal  de color safrà. Els desitjava amb deliri. Necessitava sentir-los dintre meu i que es desfessin al meu interior com una rajola marró de xocolata. Necessitava el color vermell que havia perdut ja feia temps. El color del desig, d’allò prohibit, del sexe. L’amor cap a ells anava desapareixent, tornant-se groc com els blaus de la meva pell quan s’esborraven. Ara només sentia desig, plaer, obsessió negra com el fum per tornar a sentir el vermell sanguini del sexe profund.  No podia suportar-lo, però em masturbava pensant en els meus fills. El meu antic marit, era el que em donava aquest vermell i amb la seva mort com a persona els hi havia donat als meus fills amb la seva cara i els seus ulls d’aigua.  Necessitava aquest vermell, vermell de sang i de galta calenta. El foc. Necessitava el foc taronja dintre meu. Tenia por i la suor freda de blau cobalt em lliscava pel cos de diòxid de ferro. Quan dormien m’introduïa al seus llits i els tocava per tot arreu, fins i tot introduïa la meva mà a la foscor crua de sota els seus pantalons color carbassa.  Els intentava fer l’amor mentre els dutxava amb mi amb l’excusa de fer-nos una abraçada. L’únic que aconseguia era posar en contacte el meu pubis de color sípia morta amb el seu sexe petit de color salmó fresc, i que em preguntessin el motiu del meu plor gris pissarra desesperant mentre els abraçava. No podia més. Els hi estava fent mal, violava els meus fills de quatre anys. Em sentia plena de defecacions podrides per dintre.

Tot va acabar una nit. Ells dormien a la càlida foscor blau safir d’una nit d’estiu. Els vaig fer que dormissin junts amb la seva pell suau  de dent de lleó en contacte. Quan la seva respiració era pausada i tranquil·la com el verd clorofil·la, vaig entrar a l’habitació dels meus petits. Em vaig introduir al seu llit  agradable com el groc del crepuscle, silenciosament. Els vaig començar a tocar als dos a la vegada, i per primer cop des que durava aquell malson vaig sentir un vermell de plaer com el que havia sentit anys enrere. No em vaig poder controlar, volia més, més vermell. Els vaig tocar amb més intensitat, amb la intensitat del vermell que buscava. Els vaig trencar el son verd pera i suau que tenien. Em van fer preguntes que no recordo, els vaig tocar amb més força. No podia parar de cercar el meu vermell i els vaig fer petons introduint  la meva llengua a la seves cavitats bocals color sangria. Van començar a plorar i jo també. Llàgrimes de verd àcid de dolor. Em demanaven amb veu fosca que parés i jo no volia. Quin plaer i dolor més esgarrifós. Els vaig violar amb el color  amb el que el meu marit em violava a mi. No vaig poder. El vermell s’havia introduït  dintre meu. El vermell de sexe que havia buscat pels racons de color orquídia  de la meva soledat. Vaig arribar al clímax sexual més dolorós que mai ningú ha pogut sentir. Un dolor intens i punxegut com el verd absenta. La ment se’m va bloquejar per un instant. Després vaig ser conscient del que havia fet, i vaig començar a plorar llàgrimes punxegudes que em ferien la pell rovellada, juntament amb els meus fills. Cridaven i em  demanaven compassió amb els seus ulls de mar tacats amb una taca negra de petroli causada pel gran trauma. Allò els perseguiria per tota la seva vida que jo mateixa havia pintat de color cendra. Només hi havia una solució per acabar amb aquella tortura que els acabaria matant tard o d’hora... Vaig anar a la cuina amb passos ferms, ho havia de fer per ells. Pels meus nens mandarina. A partir d’aquell moment patirien per sempre el dolor d’aquella nit provocats per la seva mare i això no ho podia suportar. Acabaria jo amb el seu futur patiment i després acabaria amb el meu provocat per allò que no vaig poder controlar. El vermell que m’havien tret de les entranyes color cirera. Tot era per culpa del pare que els va engendrar, sí, el de l’interior negre i fosc com l’interior d’un pou etern.  Vaig agafar un ganivet fred i vaig dirigir-me a l’habitació  sense llum. Tenien els ulls mig closos degut al dolor profund de color caoba, al cansament  i les llàgrimes opaques dels seus ulls. Els vaig tallar el coll d’un cop, sense que se n’adonessin. Ho havia de fer per ells i ho vaig fer sense pensar. El vermell em va venir a buscar. El vermell de sang. De la sang dels meus fills. La vaig tocar tacant-me la pell blanca. Vaig alçar la meva mà i em vaig clavar el ferro gris i fred del ganivet. La meva sang es va barrejar amb la dels meus petits. La sang amarga de dolor amb la dolça de la innocència robada per una mare.

Vaig trobar el vermell. El vermell passió de sang.

CLARA CAP D'OLIVA

Si ella no hagués estat en els moments més foscos, potser encara serien de color negre. Si ella no m’hagués tret el somriure que els problemes de la vida em volien amagar, potser encara ploraria.

Si ella no hagués agafat el sol amb les seves pròpies mans i  l’hagués ficat dins de la llarga nit, potser encara dormiria.

No sé ben bé com va introduir-se tant endins de la meva vida. S’ha fet camí entre les muntanyes, les valls i els gratacels de la meva persona i s’ha aferrat tant fort que s’ha convertit en una part de mi. Amb la seva cresta de color  taronjós amb tocs de posta de sol i pinzellades de llimona. Els seus ulls que saluden el cel del seu dia a dia gegants i marrons com el xocolata per postres. La impossibilitat de contar els instants de segon que he viscut amb ella la fan especial. Si a vegades sapigués dir tot el que vull dir encara estaria parlant, parlant sense parar.  Totes les incerteses de quan comencem a créixer i a conèixer món  les he compartit amb ella igual que totes aquelles estúpides decisions preses amb neurones adolescents i esbojarrades que ara recordem mentre no parem de riure. Quantes nits ens ha escoltat la lluna  parlar sobre tot allò que ens passava pel cap durant hores i hores. Quantes vegades ens hem sentit invencibles tenint-nos l’una a l’altra. La vida passava mentre nosaltres rèiem d’ella. Els nostres anhels de conèixer món que encara són existents als nostres ulls. Ella sempre ha estat  en tots els raconets, cantonades i carrerons de tots aquests anys. Ha pogut transformar els moments fràgils de paper de seda en la pedra més dura i resistent  fent-me sentir capaç de trencar tot allò que em feia sentir inestable.  Totes aquelles imatges congelades per la seva càmera que dibuixen la biografia de la nostra vida juntes. Entre nosaltres hi ha una caixeta on guardem tot allò nostre i de ningú més, aquelles coses que ens acompanyaran sempre perquè si és cert allò que diuen que viure i aprendre no és més que recordar, ella m’ha ensenyat molt. Mentre algunes persones no saben que dir, ella és capaç de trobar les paraules més adients encara que no surtin al diccionari. Mentre alguns pinten la seva ment amb pintura blanca ella dibuixa un Kandinsky a la seva. Mentre alguns miren l’horitzó ella s’apropa i el toca amb les seves mans delicades. Mentre alguns fan mal, ella acarona tot allò malmès. Mentre algunes persones caminen amb els ulls clavats al terra, ella dibuixa a l’aire tot un univers que l’envolta…Les paraules se les emporta el vent, i espero que aquestes que he trobat pensant en tu no deixin mai de volar.

Gràcies per tot.

MANS

Les seves mans havien viatjat per mons infinits, per centenars de galàxies i milers espais exteriors. Havien sentit, escoltat i vist les sensacions de tot allò existent a la terra. Parlaven amb la seva tremolor i lliscaven suament per les superfícies de la matèria de l’aire. Havien gaudit al tocar el cotó i l’aigua salada del mar. Havien desitjat tornar a tocar el vestit de vellut vermell d’aquella dona vella. Es menjaven el vent  calent de l’assecador del cabell. Dibuixaven a l’atmosfera llums de color segons el seu estat d’ànim. Patien dolor amb l’oli bullent de la paella i compassió amb les llàgrimes transparents d’unes galtes. S’inquietaven quan s’introduïen a un sac de llenties crues i llepaven l’acer fred quan tenien calor. Tremolaven quan escrivien versos decasíl·labs  i ploraven amb la sal. L’aigua freda les acontentava i somiaven en l’escorça d’un arbre en mig d’una clariana. El color verd s’introduïa al seu interior i les feia plorar de nostàlgia. Feien l’amor amb les gotes de pluja mentre recordaven la humitat d’un nas refredat.  Els hi feia ràbia el vermell de sang. Vermell de sang. Jugaven amb els dits a fer-se pessigolles i feien carreres amb els cargols i les guineus. Lluitaven per un món més just i buscaven al diccionari  paraules malsonants. Es disfressaven de mosqueter per cosir i ballaven amb l’himne de l’alegria. Muntaven a cavall amb les ratlles que tenien dibuixades al  seu propi palmell i les corregien quan es torçaven. Es comunicaven amb ultrasons, tenien vertigen i se’ls hi posava la pell de gallina amb la música clàssica. Havien viscuts tres vides i s’havien reencarnat vuit vegades més. Eren l’alfa i l’omega i dominaven el món. Tot allò que havien viscut ho havien escrit en un llibre de memòries  amb el títol d’una pel·lícula pornogràfica. S’havien acostumat a tot això. I  res les commovia, ja. Passaven els anys i lluitaven per un destí desconegut i esbojarrat  que els donés de què parlar. No arribava mai i les agulles dels rellotges que miraven amb desconsol s’havien cansat de comptar. Fins aquell dia. Aquell moment. Aquell segon amb la seva inclinació del sol corresponent. Van reviure. Van tornar a sentir els batecs d’un cor gairebé adormit d’avorriment. Era allò. Aquella pell. Aquella pell càlida i suau. Aquella pell indescriptible d’aquell lloc desconegut. Van sentir el que mai havien sentit. Un plaer. Un plaer tan profund, tan excitant i absolut que mai han tornat a oblidar. I aquelles mans tremoloses d’aquells dits llargs i lleugers van canviar per sempre amb la pau tan silenciosa d’aquella pell.

Regal de no Nadal

El meu regal és verd. Verd poma, verd ampolla i vermell. És monocromàtic i fa brillar el sol. Està fet de nostàlgia i de saliva, de petons i macarrons al forn. És tan gran que no cap a l’Univers, però us el podeu ficar a la butxaca, podeu dormir amb ell o escoltar música. Et fa una abraçada quan la necessites i et dona aigua quan tens set. S’enfada i riu i plora i riu i torna a riure. Plora. Plora molt i no li cauen llàgrimes. Fa olor a caca de gos o de vaca  o de mico o de gat i de rosa o de caca. Es pot fer al forn o a la paella o pot prendre el sol i menjar-te amb patates. Són els teus ulls, els meus i els d’aquella noia que espera a la porta de l’església del teu poble. És estranger i parla tots els idiomes del món excepte el rus. Parla rus i es pot menjar amb forquilla. Negre, és negre i xinès i verd poma i no sap que dir quan parla. Es pinta les ungles de cap color i quan et veu somriu i fa l’amor i juga amb pastanagues i “ibuprofenos”. Li agrada pintar i és un gran empresari, un bisbe o una mongeta tendra o és un pernil. Crida quan està en silenci i escolta música abans de pujar al metro. Té les claus de casa teva i no utilitza mitjons. És taronja i de fusta i de marbre i té formes rodones acabades en cercles de plàstic i de ferro. No té ungles. És de dretes, escriu poemes i no és una persona, és humà o una dona que acaba de donar vida a un ninot amb ulls de plàstic perquè estava enamorada del container d’envasos del seu propi carrer. Porta vestits de cotó de color blau turquesa. Fa fotografies als miralls per poder mirar-se el cul que mai va  poder tenir. No sap que dir-te quan et veu i t’envia flors a la direcció del teu veí del cinquè. Li agraden les maduixes i explicar-te els seus secrets. Odia les corbates i els passamuntanyes i els iogurts amb trossets. Li agrada llegir la Vanguardia mentre balla la cançó que estava de moda ara fa 60 anys. Pren cafè des dels núvols i dibuixa amb llums de colors. Té vida. Vida i mort i llàstima. Llàstima i alegria mentre va a classe. Viu. Viu molt. Viu igual que conta les rajoles del vagó al que tu mateix vas pujar avui fa 5 anys. Sempre se’n oblida del teu aniversari i beu aigua no potable. No pot parar de pensar en màscares, Donnetes i llenties i en la sopa de quan estàs malalta. Puja les escales amb les seves vuit potes i en un futur vol ser un gall. Menja gelats de vainilla amb ketchup, olor a xoriço i gust a l’armari de la seva àvia. És aigua de mar. És de mar. No viu en aquest planeta i canta l’himne de la llibertat quan el seu pare l’obliga a estendre la roba. És de muntanya i viu en un gratacels de Nova York amb un parell de pedres famoses. No té cap malaltia, és el diable confessant-se i pastilles anticonceptives. Se’n riu de tu quan t’equivoques i esmorza perfum francès. Treballa a l’ajuntament i despulla a tots els gats amb botes que intenten entrar. El vostre regal es un cristià que no creu en els seus peus. I en el teus tampoc. Es posa guants de guix a la tardor. És un elefant. Un elefant. Un helicòpter i un llibre. És la teva pel·lícula de por infantil preferida i porta les ulleres de sol d’en Pare Noel. És amic d’en Manelic de Terra Baixa i és de color rosa.  El meu regal és verd. Verd poma, verd ampolla i vermell. El meu regal són totes aquestes paraules. El meu regal és aquest. Tot això és vostre. Us regalo tot el món que s’ha creat a la vostra imaginació mentre jo mateixa llegia. Tot allò que heu pensat i que us ha passat pel cap us ho regalo. Tot això és vostre. Espero que us agradi i que ho guardeu per sempre.