MANS

Les seves mans havien viatjat per mons infinits, per centenars de galàxies i milers espais exteriors. Havien sentit, escoltat i vist les sensacions de tot allò existent a la terra. Parlaven amb la seva tremolor i lliscaven suament per les superfícies de la matèria de l’aire. Havien gaudit al tocar el cotó i l’aigua salada del mar. Havien desitjat tornar a tocar el vestit de vellut vermell d’aquella dona vella. Es menjaven el vent  calent de l’assecador del cabell. Dibuixaven a l’atmosfera llums de color segons el seu estat d’ànim. Patien dolor amb l’oli bullent de la paella i compassió amb les llàgrimes transparents d’unes galtes. S’inquietaven quan s’introduïen a un sac de llenties crues i llepaven l’acer fred quan tenien calor. Tremolaven quan escrivien versos decasíl·labs  i ploraven amb la sal. L’aigua freda les acontentava i somiaven en l’escorça d’un arbre en mig d’una clariana. El color verd s’introduïa al seu interior i les feia plorar de nostàlgia. Feien l’amor amb les gotes de pluja mentre recordaven la humitat d’un nas refredat.  Els hi feia ràbia el vermell de sang. Vermell de sang. Jugaven amb els dits a fer-se pessigolles i feien carreres amb els cargols i les guineus. Lluitaven per un món més just i buscaven al diccionari  paraules malsonants. Es disfressaven de mosqueter per cosir i ballaven amb l’himne de l’alegria. Muntaven a cavall amb les ratlles que tenien dibuixades al  seu propi palmell i les corregien quan es torçaven. Es comunicaven amb ultrasons, tenien vertigen i se’ls hi posava la pell de gallina amb la música clàssica. Havien viscuts tres vides i s’havien reencarnat vuit vegades més. Eren l’alfa i l’omega i dominaven el món. Tot allò que havien viscut ho havien escrit en un llibre de memòries  amb el títol d’una pel·lícula pornogràfica. S’havien acostumat a tot això. I  res les commovia, ja. Passaven els anys i lluitaven per un destí desconegut i esbojarrat  que els donés de què parlar. No arribava mai i les agulles dels rellotges que miraven amb desconsol s’havien cansat de comptar. Fins aquell dia. Aquell moment. Aquell segon amb la seva inclinació del sol corresponent. Van reviure. Van tornar a sentir els batecs d’un cor gairebé adormit d’avorriment. Era allò. Aquella pell. Aquella pell càlida i suau. Aquella pell indescriptible d’aquell lloc desconegut. Van sentir el que mai havien sentit. Un plaer. Un plaer tan profund, tan excitant i absolut que mai han tornat a oblidar. I aquelles mans tremoloses d’aquells dits llargs i lleugers van canviar per sempre amb la pau tan silenciosa d’aquella pell.