Ara, mai, un moment

Ara.  En aquest moment. Al món. Al món hi ha una cançó sonant en una ràdio que no acaba de funcionar del tot bé. Ara hi ha dues persones en un banc fent-se un petó i una d’elles pensa que no li agrada. Hi ha algú que saluda. Saluda. Segurament algú està menjant el plat típic de Mèxic i a una nena l’estan violant en somnis. Hi ha una cançó que em portaria records si l’escoltés, però no l’estic escoltant. No. Hi ha una brisa d’aire que mou una fulla a punt de caure i una bossa de plàstic i les paraules, perquè sí, perquè les paraules se les emporta el vent. I la senyora que està netejant els vidres de la casa d’aquella altra que no sap que aquella quequeja com una gallina. I no, no escolto la música que em porta records. I aquell home que es pinta els llavis amb tempera per nens ara acaba de sortir al carrer amb la corbata mal posada, suposo que li és igual. Suposa que suposo que li és igual. Una granota fa l’amor davant d’un llac contaminat i l’empresa de telèfons sona. No deixa de sonar. La cançó ara en aquest moment no sona. Hi ha persones que viatgen a la terra dels seus somnis perquè a vegades la vida és meravellosa.  Com quan es desfà la xocolata a la boca i es pinta tot de color marró de caca.  I aquell gos petit que viu en una caixa de cartó des de que va néixer  i ara, en aquest món, continua vivint com si fos un llapis de colors o una tele que ningú compra. De cartró és la caixa.  El monjo que s’ha enamorat de la figura de la verge Maria i no ha pogut controlar-se. S’ha fet l’amor amb ella, se l’està fent ara mateix, l’amor . I una noia jove s’està emprovant el seu vestit de núvia i un militar plora perquè no li queda bé el camuflatge. Ara, en aquest instant les agulles del rellotge d’aquella casa es mouen i les onades del mar es persegueixen les unes a les altres. El veí d’aquell noi que et vas trobar en aquell concert d’aquell lloc, és feliç. Segur.  Una mare plora  per la mort del seu fill mentre es depila les celles i ara acaba d’apagar la ràdio aquella nena xinesa perquè no acaba de funcionar del tot bé. Aquella àvia es pentina la ràbia per no matar el seu marit, que ara, només ara,  ordena els seus pensaments al bar de la segona cantonada del tercer carrer a mà esquerre. Ara mateix amb la copa de  vi a les mans. Com sempre. Com ara. Algú agafa un mòbil que no és seu i descobreix una vida que mai havia imagina’t. Hi ha gent que no pot dormir perquè té el nas tapat i perquè no pot deixar de mirar els estels. En tres segons operaran a un home del cor a vida o mort i acaba de descobrir la seva orientació sexual. Un. Dos, tres. No podrà sortir de l’armari. No, per ara no. Per aquest moment tampoc.  En aquest instant el sol il·lumina la lluna i la fa blanca com el got de llet que  no estic bevent. Hi ha algú que tira de la cadena i una senyora que canta òpera al balcó i fa plorar d’emoció a un Guardia civil. Ara la flor creix però no aconsegueix obrir-se i un nadó plora perquè és la primera vegada que respira fora del ventre de la seva mare.  Ara, només ara el lleó s’atreveix a atacar a la seva víctima i aquesta es taca de sang. Ara no hi ha ningú que pensi en el perfum de la Marilyn Monroe però hi ha algú que el sent a dins.  Les fàbriques funcionen i no treuen fum perquè en aquest instant, només en aquest, pensen que han contaminat massa. L’home negre no sap que pensar i mira el rellotge, ha entrat a la biblioteca. Suposo que el món no s’ha parat però ella plora desconsolada perquè el seu marit l’ha tornat a estimar. Ara, en aquest instant, en aquest món. Ara. Just en aquesta hora amb aquest minut creat per aquest segon hi ha persones que estimen a una altra i jo t’estic estimant a tu.