No ho sé, perquè
no puc saber-ho. No ho sé i li dic la
veritat. Va ser tan llarg i tan curt que no ho entenc. I pateixo per no
saber-ho. Va ser un dia a l’hivern,
crec. Però hauria dit que era primavera perquè tot, tot de cop va agafar una vida que mai
vaig arribar a entendre. I tremolava de nervis o de por o plaer dolç i àcid i agradable alhora . Feia fred polar com
el del dentífric per mantenir el blanc
natural de les teves dents per sempre. Per sempre. I això és el que volia. Volia aquest moment
per sempre tancat amb clau al cercle
negre de dintre de l’ull que ara no sé com es diu. No ho sé, encara que ho
hauria de saber. I em vaig preocupar des d’aquell moment perquè ja vaig veure
que tot canviava i no ho podia evitar i em preguntava el perquè de no poder
evitar res del que em passava. Però era inexplicablement feliç. I plorava com
un llop quan crida desesperadament a la lluna perquè baixi, amb un gemec que
demana un carícia de llum blanca . Perquè en aquell moment no pensava en res i
pensava en tot i en res. Vaig pensar que els estels que veiem a vegades, aquelles
petites llums que hi ha al cel i que ens encanten per algun motiu que tampoc
conec, estan mortes i només veiem allò que van ser o que pensem que van ser. O
només ho penso jo, perquè no sóc astrònoma. Només conec la quantitat de
formatge ratllat o en pols que he de posar als macarrons per gaudir-los com si
fossin els últims macarrons de la terra. No sóc astrònoma. No. Tot es va
començar a moure al meu interior quan em va mirar amb aquells ulls que
brillaven com les copes dels anuncis de rentavaixelles. Aquells ulls verds. Un
verd d’ampolla de vidre que abans contenia vi i que ha deixat de fer-ho perquè
algú ha ofegat les seves penes sense cap tipus de contemplació, portant-les a
una mort desesperada per tastar una mica d’oxigen. Era un verd preciós dintre
d’uns ulls preciosos amb la mirada més preciosa que havia vist mai. I li puc
dir que em vaig emocionar perquè allò va ser com una abraçada eterna en mig del
desert del Sàhara. Em va dir unes paraules que recordo i no li vull dir perquè
les vull només per a mi. Totes per a mi. Amb totes aquelles lletres i síl·labes,
i aquell aire amb un so que tinc ara mateix a les oïdes i que li juro, li juro que si s’apropés a mi,
ho sentiria com les onades del mar dins d’un cargol marí. No vull que s’acosti
i veure’m obligada a compartir amb vostè aquestes notes musicals que un dia em
van robar el cor i desitjo que no me’l tornin mai. No vaig poder evitar-ho. Li
ho juro que el cos se’m va avançar directament
com si ell fos una nevera i jo una d’aquelles figures horteres amb magnetisme
a la part del darrere, que et regalen
d’algun lloc alguna persona que representa que t’estima i que s’ha enrecordat
de tu mentre mirava les botigues de souvenirs, fetes sempre , sigui on sigui,
per a persones amb sandàlies i mitjons i una càmera fotogràfica en forma de penjoll . Sí, em vaig
avançar sense voler i desitjant-t’ho
alhora. Va ser tant inconscient, però era l’única cosa que volia fer en aquell
moment, i hagués deixat que es fongués el món . El món desfent-se per sempre al
nostre costat i nosaltres dedicant a l’atmosfera el nostre primer petó d’amor. Va ser així i li puc assegurar que no
comprenc res de tot això que li acabo
d’explicar. Però ara només sóc seva i no puc ser de ningú més perquè només així
he pogut sentir una felicitat tan profunda, que arriba a tocar les més altes
temperatures de l’interior de la Terra. I crec que només puc jugar a viure si
quan em giro ell balla al meu costat. És com que he trobat alguna cosa que he
estat buscant durant tota la vida sense buscar-la i que ara la necessito no sé
ben bé per què. - Pateixo amor, oi doctor? És amor i estic enamorada, vol dir
això? Digui’m la veritat i si és greu o no, però li demano que no trobi cap
remei perquè vull patir això que em passa.-
No hay comentarios:
Publicar un comentario