No va ser una
bona idea. No, no ho va ser. Una broma del
destí, una posada a prova. I malgrat tot em vull quedar aquí. Vull seguir no
entenent res, però m’agrada escoltar-te, sentir les teves batalletes d’experiència
i que em facis posar vermella. De vegades el sol s’alça massa d’hora. M’agrada
canviar les normes i decidir que la sortida de laberint no és l’objectiu, que
el guanyador és el més perdut dins la
profunditat de l’enrenou lineal dels arbres. El vencedor és el desorientat. I
sí, he de reconèixer que m’he sentit realment impetuosa, que m’agrada que alcis
la veu per anunciar-me que sóc jo la que ha de canviar aquesta merda, que les
hòsties s’acaben convertint en alguna cosa millor que encara no saps com
explicar-me. Ho entenc. I ara resulta
que he de viatjar. Fugir, marxar d’aquesta monotonia que a poc a poc em va
tornant boja, atrofiant-me. Vols
dir-me adéu i abandonar-me en mig d’aquest cosmos de vides independents perquè m’estimes,
perquè vols que n’aprengui d’allò que em pugui donar l’atzar del temps.
Desitges que ara estigui aquí i allà perquè em valores, perquè saps que puc
fer-ho. Llegeix- em dius- i no deixaré de fer-ho. T’ho prometo.
Clar, ara entenc que no em vull convertir en la dona
que sempre ha dut la faldilla massa llarga. Ara marxo, he de descansar i suposo
que tu també. Ha sigut misteriós tot plegat. Una inconsciència agradable. La trobada amb tu i realment la
descoberta del meu jo amagat sota el llençol, mirant contínuament sota el llit
desitjant trobar monstres.
