Cinc minutets més.

No va ser una bona idea.  No, no ho va ser. Una broma del destí, una posada a prova. I malgrat tot em vull quedar aquí. Vull seguir no entenent res, però m’agrada escoltar-te, sentir les teves batalletes d’experiència i que em facis posar vermella. De vegades el sol s’alça massa d’hora. M’agrada canviar les normes i decidir que la sortida de laberint no és l’objectiu, que el guanyador  és el més perdut dins la profunditat de l’enrenou lineal dels arbres. El vencedor és el desorientat. I sí, he de reconèixer que m’he sentit realment impetuosa, que m’agrada que alcis la veu per anunciar-me que sóc jo la que ha de canviar aquesta merda, que les hòsties s’acaben convertint en alguna cosa millor que encara no saps com explicar-me. Ho entenc. I ara  resulta que he de viatjar. Fugir, marxar d’aquesta monotonia que a poc a poc em va tornant boja, atrofiant-me.  Vols dir-me  adéu i abandonar-me en mig d’aquest  cosmos de vides independents perquè m’estimes, perquè vols que n’aprengui d’allò que em pugui donar l’atzar del temps. Desitges que ara estigui aquí i allà perquè em valores, perquè saps que puc fer-ho. Llegeix- em dius- i no deixaré de fer-ho. T’ho prometo.

Clar,  ara entenc que no em vull convertir en la dona que sempre ha dut la faldilla massa llarga. Ara marxo, he de descansar i suposo que tu també. Ha sigut misteriós tot plegat. Una inconsciència  agradable. La trobada amb tu i realment la descoberta del meu jo amagat sota el llençol, mirant contínuament sota el llit desitjant trobar monstres.