I no em trobo enlloc.

L’avorria i no estava disposada a ballar amb ell – A ballar les seves aigües- deia ella. No volia compartir res i va fugir durant molt de temps del seu pas, sempre volia anar enrere però ell l’empenyia.

Havia esbossat tota una eternitat en un full immortal i ell a poc a poc ho anava convertint tot en cendra, en l’arbre negre cremat pel foc i exhalat per les brases. Encendrant, avançant i encendrant. Tot, tot allò que era seu.

Fins que es va convertir en la persona agosarada que mai va néixer del ventre de la seva mare i li va escriure una carta d’acomiadament on les paraules lliscaven amb la tremolor pròpia de la ràbia i l’enuig. El desig de fer desaparèixer aquella cosa, l’element clau del venciment, de fer-lo desaparèixer a ell amb un adéu rancorós:

''Estimat,

M’has convertit en la dona que sóc i em vas treure la disfressa de nena arrencant la pell d’infància que durant més de deu anys em va protegir. Suposo que és el que havies de fer, però a cops de penediment m’has tret totes les forces per acceptar-te, per conviure amb tu i ballar les teves aigües. Enfonsada estic.

Has esculpit el meu cos a la teva manera, seguint els teus aires vigorosos, perdent el teu gust per la bellesa femenina i per això em rovelles poc a poc, consumint-me, fumant-me a calades.

He hagut de sentir el teu vagar  al meu costat intentant sempre fer coincidir el meu peu que avança amb el teu, com els infants agafats de les mans. Sempre que  he volgut fugir d’aquest tic-tac desesperant que marca el tempo dels meus passos i que tu m’obligues a seguir, feies el saltiró just per tornar-me a atrapar. Com t’ha agradat sempre que fos teva, posseir-me d’aquesta manera malaltissa que et fa suar, formar part de la teva propietat i agafar-me per lluitar contra la força que algun dia vaig tenir i em vas arrabassar. Ja no sóc un infant, ja no vaig agafada de la mà de ningú, recorda-ho.

Cedeixo, m’obro de braços i de cames i em deixo endormiscar pel moviment de les teves onades. Ets  el mar que mai torna, només tira endavant i m’arrossega a empentes de maduresa. No em toquis, no em toquis més, ja no sóc una nena.

Jo m’he construït una vida. Uns desitjos personals, uns anhels, unes pors, unes inquietuds i una força per avançar que ni t’imagines, però vull fer-ho sense tu i no trobo la manera. Deixa’m. Què vols de mi? Convertir-me en un sac de pell i abandonar-me al destemps d’un polígon abandonat? És això el que vols de mi? Què em floreixi esperant per arribar a la costa més propera i desemparar-me allà?

He estimat i he sentit vergonya de la meva persona, aquesta persona que per tu no és res. Jo he volgut ser especial, saps? Merda. Podria tenir una altra cara, un altre cos, fer olor a botiga  de menjars casolans per emportar i em tractaries igual. De què m’ha servit aquesta construcció humana que he volgut fer de mi mateixa? Aquesta lluita interna i externa per ser algú, només volia ser algú, que  només una persona sapigués que estic viva, que respiro, que menjo i quin és el meu plat preferit. Que només una persona em mirés amb intencions més descarades que una simple mirada. Deixa una puta vegada de ser etern i passa’m el torn, ara em toca a mi, arrisca com tots. No vull formar part del pensament de ningú, vull seguir tocant, olorant i llepant tot el que se’m posi davant. Deixa’m.

Em vas prometre una vida però no un final, aquest no era el pacte. T’he perdut esperant a un no res, a una música final que faci plorar a quatre persones que en certa manera han vist la pel·lícula des del seu punt de vista, només volia trobar una cosa millor i ara resulta que això és tot...

M’he sentit tant a mi mateixa que m’he semblat interminable i ara tu ho fas desaparèixer  tot i em reencarnes en una matèria abstracta, en una memòria, la memòria d’algú. Doncs jo em pixo en aquesta memòria, aquest no és el nom que vaig rebre al omplir els pulmons per primer cop. M’acomiado de tu estimat temps, ara només espero que deixis de corre, de passar, però sé que no ho faràs. Et quedaràs aquí, fent la carrera interminable contra les meves ganes de viure, i guanyaràs tu, t’ho asseguro.''

Ara és quan sonen les campanes d’una església, són dos quarts de dotze.