jueves, 19 de julio de 2012

De oca a oca.

Em fa pena pensar que hem perdut la partida, que ens hem deixat guanyar abans de la casella de sortida. El món podria haver estat meravellós però l’hem cagada des de l’inici. L’ésser humà es va crear per destruir tot el que tenia algun tipus significat i ho vam acceptar tirant el dau una i una altra vegada. I ara estic aquí compadint-me de mi mateixa i del món sencer, teclejant botons amb lletres davant una pantalla que fa llum... BAHG!

miércoles, 4 de julio de 2012

Forat de l'ull.


I ja està, ara tancaria el forat i tot hauria acabat per sempre. El punt d’unió entre l’observador i l’observada quedaria enterrat i esborrat de la seva memòria per la resta de la seva vida. Una mica de ciment o qualsevol altre element pastós seria la solució per apagar aquella llum que l’atreia des de qualsevol  punt de la casa. El cant de les sirenes.  Ja està. No tornaria a veure-la perquè no podia travessar la paret amb la mirada, pensava el pobre imbècil amb una rialla que feia el seu rostre per compassió . Ell, amb la seva dona, el seu fill i aquesta filla preciosa que mai creuria que era seva,  es dedicava a observar a la veïna del costat. Ell amb més de quaranta anys i amb l’ull esquerre sempre darrere d’aquell cercle buit. I per què? Doncs perquè era un complet malalt, un pervertit i un desgraciat obsessionat amb aquell cos. Aquell cos perfecte de corbes dibuixades delicadament sobre aquell bust blanc de setí que el tornava completament boig. El cervell se li bloquejava al veure-la. Aquells pits i aquelles cuixes perfectes de semideessa el feien sentir l’home més brut del planeta terra, però s’havien convertit aquells darrers anys en la seva perdició, el seu únic pensament, i quan ella marxava ell intentava netejar el seu rostre de violador inconscient  amb llàgrimes de penediment que no servien de res. Havia deixat de dormir, de menjar i fins i tot de respirar per aquella visió monocular, minúscula, però que li proporcionava coses tan grans que no podia treure-se-la del cap. Sí, definitivament patia una malaltia compulsiva  i la seva dona no deixava de fer-li preguntes sobre el seu estat. Ara deia que el veia diferent, que podia comptar amb ella per les coses bones i per les coses dolentes, que ella sempre estaria al seu costat per escoltar-lo, per cedir-li l’espatlla i deixar que el plor s’ofegués entre la llana del seu jersei. Com li hagués agradat aixecar-se un dia i respondre una de les seves preguntes:

- Com et trobes, fa dies que estàs estra...

-   Estrany?  és això el què vols dir? Que estic estrany...no... no..estic malalt, obsessionat, boig com una puta cabra per aquesta nena amb la que compartim la paret del lavabo, sí estic completament boig i ric de mi i de tu i de tothom perquè no puc més.  He fet un forat a la paret per veure-la quan es despulla i es  frega el seu cos sota l’aigua calenta de la dutxa. Un forat amagat per veure la veïna del costat completament despullada.  La miro amb un ull, amb aquest, amb l’esquerre i me l’arrancaria de la cara per poder netejar la meva consciència, per esborrar aquesta perdició, però no puc, sóc un covard i sempre ho he sigut, com diu la gorda teva mare. Mentre dorms la miro, mentre treballes, mentre et rentes les dents, allà estic jo, amb un ull clos i l’altre que se’m surt de l’òrbita per entrar dins el seu cos, per tocar-la amb l’òrgan de la vista, per acariciar-la profundament com si fos l’ultima cosa que fes a la meva vida... No, no em miris així perquè cada dia t’odio més, em fas sentir un porc amb aquesta mirada acusadora que no fa res més que punxar la meva dignitat... em toco? És això el que et preguntes? No, no em toco quan la miro, pots estar tranquil•la, estic enamorat, què dic enamorat?... (Canvi de to)... No em trobo bé  des de fa dos anys? Tres? No ho sé... no tinc noció del temps des que la miro, des que  la toco en somnis amb els ulls oberts, amb l’ull obert. L’esquerre. Cent anys haurien pogut passar suant de ràbia com un marrà i si tinc aquest problema és per culpa teva, potser no m’has donat el que jo necessito, el que la meva persona necessi...”

-No tenim veïns Ramon, no te'n adones?que ell...

I ella, amb el seu jersei de llana buit de plor, intentaria girar-li la truita per fer-li creure que  veia coses que no existien, i ell no estava disposat a passar pel tub. Així que resignat callaria per sempre:  llavis tancats amb clau ferma, amb codi d’ infinits números i amb una porta blindada.  Sabia que estava tarat del cap però no d’aquesta manera, d’una forma  conscient encara que poc real. Allò que veia a través del forat era com un miratge, un miracle tan proper, però tan lluny, tan parasitari i intocable... però existia, com existia ell, la seva dona i la seva vergonya. I ja està. Ara tancaria el forat i prou. Es dirigiria a la paret del lavabo amb passos cansats degut a l’involuntat del seu cor, tancaria l’ull dret per última vegada i sense pensar-ho, ho faria. Ho havia de fer. I mentre miraria pel forat tornaria a veure aquell  cos miratge  il•luminat per una llum celestial que provenia del cel i dels deus. De sobte aquella imatge es mouria d’una manera que no era l’habitual i tot quedaria borrós. Aquella tendresa es convertiria en pell pixelada i el seu ull esquerre, per primera vegada des que vivia en aquell forat temporalment,  es tancaria per la sorpresa. Aquella imatge s’estava apropant i el seu  ull no feia  altre cosa que dormir,   i quan deixés de romandre tancat despertaria  acompanyat d’un òrgan sensorial com ell a l’altra banda del forat, tan proper que les pestanyes es saludarien amb el nas, com els esquimals amb nas fred.  La suor de les seves aixelles es començaria a congelar  i tot es tornaria fred i estàtic. La quietud de la por. I per fi sentiria la seva veu, aquell càntic celestial d’àngels amb ales de cotó que ja havia sentit alguna altra vegada... i que el va matar de cop...

-Pare?