domingo, 3 de junio de 2012

Girar els ulls per mirar-se dintre.

Ella tenia por d’haver-se tornat boja. Ja no controlava quan havia de plorar, de riure o quedar-se callada, i tenia un tic interior a l’ull que es descontrolava  bategant com un cor excitat. Ella estava passant una època difícil i “els temps per ella mateixa” l’havien abandonat ja feia uns dies, una carta d’acomiadament i prou. La taca d’uns llavis carmí al final d’una postdata buida. Les persones que més estimava havien de suportar l’avarícia dels seus canvis emocionals  i un tret de penediment  no la deixava dormir per les nits. Esperava que tot acabés d’una vegada i que les vacances li tornessin aquest equilibri  del que es creia dotada però mai havia tingut a les mans, com cap de les persones que van caure al planeta Terra seguint alguna teoria científica.  Ara només li tocava esperar. Esperar. Esperar a què? ... (moviment descendent de la mirada, calor a les galtes, llàgrimes a punt de saludar al públic i vergonya dins l’escena)... a què?... a assumir que parlo de mi mateixa, que sóc jo, ho reconec. Ella porta el meu nom.