lunes, 18 de noviembre de 2013

Àfrica.


Aquella mateixa tarda havia acabat la guerra. Eren les quatre, el sol ho anunciava amb crits de foc sobre el paisatge. Ella va somriure. La lleugeresa. No s’ho podia creure; tres campanades, tres despertadors massa estridents, tres tocs d’alarma i un punt i final a una guerra que encara conservava el seu perfum cremat dins els carrers. Ella portava quatre dies tancada dins aquell forat on a la llum li era prohibida l’entrada. A la consciència també. Les hores de son es multiplicaven dins aquell cau, era un pacte que va acceptar a canvi de l’aïllament on semblava que les explosions feien menys mal. Tancada. Els seus ulls, la seva ment i els seus cabells, no enduts mai pel vent, atrapats per quatre parets de sorra que tremolaven i es consumien. La por continuava fent-se camí sota terra i l’abraçava a les nits.  Ella era massa petita, només esperava que algú cridés la paraula ‘’compassió’’ i s’hi deixés la veu per poder salvar-la. A ella. Era massa petita. Ja ho he dit. Almenys als ulls del món.

Feia mitja hora que l’aplaudiment d’un públic cansat anunciava l’inici d’una postguerra encara massa curta. Ella, però, es resguardava dins aquella ratonera sense saber per què. La por a volar, a sortir de l’ou, a trencar un silenci massa llarg, la mantenien reclosa sota el sòl que la separava de l’exterior, de l’aire encara contaminat per la presència dels tancs. Verd. Va tancar els ulls i va començar a recordar. Simplement va deixar de pensar, d’analitzar res i va donar pas a les fotografies del passat que el soroll bèl·lic havia censurat dins la seva memòria. Va tornar a somriure. La lleugeresa.

Un estiu es va enamorar, va entregar el seu cor a un acomiadament instantani que ara li sortia pels ulls a través de les llàgrimes. Va tancar-los amb força per poder tornar, va comptar fins a tretze i els va obrir. I res. Olor a humit. Ara la seva mare apareixia dins les postals mentals del seu cap; era molt bonica amb aquella pell fosca i aquells ulls excessivament grans per aquest món de crueltat desmesurada. - Per això plorava tant - va pensar. Una panoràmica projectada sobre les parets del seu cervell li va fer recordar el que havia sigut el seu poble; vuit cases disposades aleatòriament sobre un terreny vermellós. De pols. De sang. Va pensar en el supermercat minúscul situat a cap cantonada per la manca de parets. I la nevera de casa, sempre buida i desendollada durant les èpoques difícils. La fam sempre l’havia conduït pel camí de la subsistència. 


Inesperadament l’èxtasi del moment va mostrar-li una carta degustació avantguardista de ‘’l’art del perfum concentrat a qualsevol vagó d’un tren’’: espècies orientals de la família asseguda cinc seients enllà, maduixa, coure i lavanda dins un armari. Aquesta última la va tranquil·litzar. La fortor a peus i a cap sense ensabonar formaven part de les postres del menú que va cuinar el seu propi deliri. Un esternut la va fer vomitar tots aquells bàlsams dins el calaix subterrani on es trobava. Descans. Només les seves mans es van despertar i el vellut de la seva pell es va posar dempeus. Una festa tàctil on totes les cèl·lules van ser convidades. Un tutú, un tros de setí, unes mitges aferrades a les extremitats inferiors i les seves classes de ballet. Va somriure, aquesta vegada amb notes musicals i una veu solista dins el cap. La lleugeresa. De sobte, un record disfressat de cop de puny. Alguna cosa va impactar sobre el seu pit. Una imatge progressivament més nítida. Un nen, un nen preciós que havia perdut a algun lloc. Aquest record la ofegava. Era el seu bebè, el seu propi fill que havia vingut a buscar-la a través de la inconsciència. No ho podia suportar i per primer cop dins aquella casa improvisada va començar a faltar l’aire. A consumir-se l’oxigen. Com podia ser que l’oblit se l’hagués emportat? Al seu nadó, el seu nen. Seu. Ella tenia cinquanta cinc  anys i estava cansada d’estar allà. La seva criatura de pell bruna la mirava i ella no es podia moure. No comprenia res. Va rascar la sorra del seu voltant per fer-la desaparèixer però només la sang de les seves ungles va acudir en forma d’ajuda. Inútil. La verticalitat del seu cos la marejava i volia sortir a l’exterior. Era el moment. Va començar a escalar amb l’ambició de superar el vertigen i ho estava aconseguint; els metres que es dibuixaven lineals sota la seva figura augmentaven i ella va somriure de nou. La lleugeresa. La levitat del moment la va fer tornar al punt de partida. Un cop a terra. Volia tornar a recordar. S’hi va asseure i va anul·lar el sentit de la vista per endinsar-se dins el sentit de la ment cap al passat. I ella era jove i petita. Almenys als ulls del món. I ningú va cridar la paraula ‘’compassió’’ i ningú s’hi va deixar la veu. Ara es mirava els braços, la pell pansida pel pas dels anys i els ‘’tic-tacs’’ dels rellotges carregats per la marxa enrere. No. No podia ser. Ara les seves pupil·les reflectien la realitat de tota aquella història embrutada per la terra humida d’un racó inexistent.  Portava massa temps recordant i el seu fill ja era gran. Suposava. Ficada dins un llit tots aquells anys, clausurada per uns llençols on ella mateixa havia brodat la paraula ‘’abandó’’. La vida ja no entrava pels forats de la persiana i ella se’n havia oblidat. De què? De viure. Havia dedicat tot aquell temps a divagar per allò abstracte, per records que no podia tocar i ja era massa tard. Era fosc dins aquella habitació plena d’esgarrapades a les parets. El soroll de les bombes la va ficar dins el llit ja feia trenta anys i la por s’havia convertit en el somnífer que la va fer minvar sobre un matalàs enfonsat. - Doneu-me el meu nen!- va cridar. I s’hi va deixar la veu i els batecs del seu cor. La lleugeresa, va desaparèixer. 

miércoles, 9 de octubre de 2013

''CH''

No se trata de escucharme- le dije- se trata de clavarte dentro de mi cabeza y lograr entender. Sentir cada una de mis palabras interiores. Conviértete en mi ego y en mis dudas y comprende que no puedo estar segura de nada. Mira a tu alrededor… ¿Esto es una ficción? Tengo miedo, pavor, horror y lo único que se te ocurre tirarme a la cara es un simple: Te escucho.

Aquí es cuando él me miró. ¿Y tú? Empecé a gritarle. ¿Qué?

Que  se fuera, que abriera la puerta que nos separaba de la burbuja insonorizada y que no volviera. Dentro de mí ya no quedaba  poesía ni ganas de abrazos, sólo esperaba un portazo, un golpe, un ruido y un gruñido de rabia.

¿Y no lo volviste a ver más? ¿Sabes? Dime.

Que ni pude, porque lo odié en el mismo instante en que pronunció el latido de la ‘’ch’’  . ¿De qué me servía que me escuchara? Estaba descuidada en cualquier pozo sombrío, donde ni el eco se atrevía a saludarme.

¿Es una historia de amor, abuela?

No, es una historia de necesidad y de anhelo. Es la leyenda del recibir algo a cambio de la vida frecuentada por la poca luz, por la carente gula, por el reducido aire respirado. Exacto, me ahogaba y él me escuchaba. En ese momento quería una bocanada de algo que llenara mis pulmones y las palabras sólo me confesaban que realmente ahí no había nadie. Que ese señor con barba que se dispuso a estrechar mi compañía sólo acrecentó mi sed de ser alguien más.

¿Alguien más? ¿Quién?

No lo sé, no puedo saberlo. De todas maneras, nunca sabría hacerlo.

¿El qué?


Entender que ese hombre nunca vino, que este pozo es profundo y que la oscuridad se mete incluso debajo de mi ropa interior. Que tus preguntas son mis preguntas, que formas parte del rechazo de querer aceptar que estoy sola. Completamente solita…

lunes, 22 de julio de 2013

Pero bueno! Delirióndome!


Mi madre estudió la manera de hacerme perfecta. No pudo.
Posteriormente, todos aquellos que de alguna manera envolví voluntariamente bajo la luz de mi propio Lorenzo,   me intentaban  halagar para hacerme sentir la invitada de su propio ‘’quedar bien’’. Me asustaba.
Ayer me entrometí en los asuntos de mi vecina de arriba. Quise mirar pero no pude. Gritaba demasiado y me vinieron ganas de llorar. – ¡Nunca me quedó bien!- aullaba, pero sin luna.  Sólo ahí encontré la sinceridad y la falta de decorados que  mi propio cuerpo necesitaba sediento.  Resulta que ella pintaba un cuadro.
Y así, poquito a poco pasaban mis días, sin saber qué hacer, qué decir y deseando coger las fuerzas necesarias para travesar el ventanal. Mi vecina nunca dejó de gritar: – ¡Nunca me quedó bien! – ¡Nunca me quedó bien! – ¡Nunca me quedó bien!-– ¡Nunca me quedó bien! – ¡Nunca me quedó bien!-Y el gato negro con ojos morados me trajo mala suerte. - Como mi madre- reí- sí, al intenta extraer de mí la perfección.
Una mañana me armé, no de valor, sino de intriga y me calcé las gafas graduadas para controlar mi miopía. Bajé las escaleras y – ¡Era cierto!- ¿El qué?- me pregunté a mí misma- La perfección. - me respondí- Ah, sí, nuestra madre se comportó como una completa lunática.-Hable así, en plural. Era la solución para no sentirme sola.
Todos aquellos comensales de mi círculo de amistades sociales, con  adicción al halago moral, perdidos en algún lugar lejos de mí, y yo; sola, hablando con mis propias palabras. Ésta vez no reí.
Cuando llegué al rellano caí, agradeciendo la falta de espectadores. Me fumé un cigarrito mentolado. Siempre me había fascinado esa contradicción. La paradoja del cigarro para el buen aliento. El sabor a menta para el exquisito paladar de bocas incoherentes. 
Salí.
Una procesión de vecinas con carro de la compra se interpuso en mi camino.  La mía no formaba parte de ese rebaño y por eso las avasallé con piedras de malas miradas y armas de destrucción masiva ficticias. Ahora estaba completamente de moda. 
Cruce carreteras, callejones y calles como cerrando cremalleras. Se hizo de noche y sólo me encontré con el Hombre Lobo. Me pidió representar la escena de Caperucita  a dúo y me dejé engañar. Se me hizo más tarde aún, y al llegar a casa pasó lo que temía: el Alba.
Me dispuse a dormir, esperando la hora del desvelo con tostadas untadas en mantequilla. Cuando me despertara, volvería a vestir mis gafas para combatir la deformidad de imágenes y me cargaría, no de valor, sino de ‘’sin reparo’’ para llamar a mi vecina y reclamar su silencio y su compañía.  ‘’Me gusta cuando callas porqué estás como ausente’’.

Buenas noches.

miércoles, 12 de junio de 2013

Xuclada.

Va passar aquella nit que jo era desperta. Plorant. Vetllava i plorava formant part, per un  moment, del col·lectiu de persones que saben fer dues coses alhora.  

Jo? Em sentia bruta per dins, com si tota la merda que ens estaven tirant a sobre caigués dins meu.

M’ho van extirpar sense miraments i tu ja saps que allò era el que realment em feia feliç. Els meus focus apagats per sempre i un vestuari engolit per la naftalina i la humitat.

Les biblioteques cremaven i es convertien en cementiris literaris on irònicament es prohibia fumar.

I també recordo la iaia, tancada dins un passadís gris sense finestres ni oxigen. Abandonada dins aquell hospital públic on només sobraven les hores d’espera. Ni mantes, ni menjar, ni màquina del cor. La van obligar a acomiadar-se de mi- No perdis el bus de tornada- em va dir, i jo, amb les llàgrimes encara als ulls, vaig pagar el bitllet amb la meitat del que havia cobrat aquell mes. Vaig donar les gràcies, clar.  

I la iaia ja no sé on és. I no vaig poder cridar perquè el cartell de silenci em mirava directament al rostre. Les normes.


I també hi havia un nen que no sabia llegir. I una nena que no sabia sumar. I els dos  no desitjaven res perquè no sabien pensar. I van deixar de lluitar. I allà estaven, mare, eren ells que ens tiraven les bombes i reien. I com a bones joguines soldat van protegir la pàtria i van abraçar el seu himne. 

domingo, 17 de febrero de 2013

Cinc minutets més.


No va ser una bona idea.  No, no ho va ser. Una broma del destí, una posada a prova. I malgrat tot em vull quedar aquí. Vull seguir no entenent res, però m’agrada escoltar-te, sentir les teves batalletes d’experiència i que em facis posar vermella. De vegades el sol s’alça massa d’hora. M’agrada canviar les normes i decidir que la sortida de laberint no és l’objectiu, que el guanyador  és el més perdut dins la profunditat de l’enrenou lineal dels arbres. El vencedor és el desorientat. I sí, he de reconèixer que m’he sentit realment impetuosa, que m’agrada que alcis la veu per anunciar-me que sóc jo la que ha de canviar aquesta merda, que les hòsties s’acaben convertint en alguna cosa millor que encara no saps com explicar-me. Ho entenc. I ara  resulta que he de viatjar. Fugir, marxar d’aquesta monotonia que a poc a poc em va tornant boja, atrofiant-me.  Vols dir-me  adéu i abandonar-me en mig d’aquest  cosmos de vides independents perquè m’estimes, perquè vols que n’aprengui d’allò que em pugui donar l’atzar del temps. Desitges que ara estigui aquí i allà perquè em valores, perquè saps que puc fer-ho. Llegeix- em dius- i no deixaré de fer-ho. T’ho prometo.
Clar,  ara entenc que no em vull convertir en la dona que sempre ha dut la faldilla massa llarga. Ara marxo, he de descansar i suposo que tu també. Ha sigut misteriós tot plegat. Una inconsciència  agradable. La trobada amb tu i realment la descoberta del meu jo amagat sota el llençol, mirant contínuament sota el llit desitjant trobar monstres. 

lunes, 7 de enero de 2013

I no em trobo enlloc.


L’avorria i no estava disposada a ballar amb ell – A ballar les seves aigües- deia ella. No volia compartir res i va fugir durant molt de temps del seu pas, sempre volia anar enrere però ell l’empenyia.
Havia esbossat tota una eternitat en un full immortal i ell a poc a poc ho anava convertint tot en cendra, en l’arbre negre cremat pel foc i exhalat per les brases. Encendrant, avançant i encendrant. Tot, tot allò que era seu.
Fins que es va convertir en la persona agosarada que mai va néixer del ventre de la seva mare i li va escriure una carta d’acomiadament on les paraules lliscaven amb la tremolor pròpia de la ràbia i l’enuig. El desig de fer desaparèixer aquella cosa, l’element clau del venciment, de fer-lo desaparèixer a ell amb un adéu rancorós:


''Estimat,
M’has convertit en la dona que sóc i em vas treure la disfressa de nena arrencant la pell d’infància que durant més de deu anys em va protegir. Suposo que és el que havies de fer, però a cops de penediment m’has tret totes les forces per acceptar-te, per conviure amb tu i ballar les teves aigües. Enfonsada estic.

Has esculpit el meu cos a la teva manera, seguint els teus aires vigorosos, perdent el teu gust per la bellesa femenina i per això em rovelles poc a poc, consumint-me, fumant-me a calades.
He hagut de sentir el teu vagar  al meu costat intentant sempre fer coincidir el meu peu que avança amb el teu, com els infants agafats de les mans. Sempre que  he volgut fugir d’aquest tic-tac desesperant que marca el tempo dels meus passos i que tu m’obligues a seguir, feies el saltiró just per tornar-me a atrapar. Com t’ha agradat sempre que fos teva, posseir-me d’aquesta manera malaltissa que et fa suar, formar part de la teva propietat i agafar-me per lluitar contra la força que algun dia vaig tenir i em vas arrabassar. Ja no sóc un infant, ja no vaig agafada de la mà de ningú, recorda-ho.

Cedeixo, m’obro de braços i de cames i em deixo endormiscar pel moviment de les teves onades. Ets  el mar que mai torna, només tira endavant i m’arrossega a empentes de maduresa. No em toquis, no em toquis més, ja no sóc una nena.

Jo m’he construït una vida. Uns desitjos personals, uns anhels, unes pors, unes inquietuds i una força per avançar que ni t’imagines, però vull fer-ho sense tu i no trobo la manera. Deixa’m. Què vols de mi? Convertir-me en un sac de pell i abandonar-me al destemps d’un polígon abandonat? És això el que vols de mi? Què em floreixi esperant per arribar a la costa més propera i desemparar-me allà?

He estimat i he sentit vergonya de la meva persona, aquesta persona que per tu no és res. Jo he volgut ser especial, saps? Merda. Podria tenir una altra cara, un altre cos, fer olor a botiga  de menjars casolans per emportar i em tractaries igual. De què m’ha servit aquesta construcció humana que he volgut fer de mi mateixa? Aquesta lluita interna i externa per ser algú, només volia ser algú, que  només una persona sapigués que estic viva, que respiro, que menjo i quin és el meu plat preferit. Que només una persona em mirés amb intencions més descarades que una simple mirada. Deixa una puta vegada de ser etern i passa’m el torn, ara em toca a mi, arrisca com tots. No vull formar part del pensament de ningú, vull seguir tocant, olorant i llepant tot el que se’m posi davant. Deixa’m.
Em vas prometre una vida però no un final, aquest no era el pacte. T’he perdut esperant a un no res, a una música final que faci plorar a quatre persones que en certa manera han vist la pel·lícula des del seu punt de vista, només volia trobar una cosa millor i ara resulta que això és tot...

M’he sentit tant a mi mateixa que m’he semblat interminable i ara tu ho fas desaparèixer  tot i em reencarnes en una matèria abstracta, en una memòria, la memòria d’algú. Doncs jo em pixo en aquesta memòria, aquest no és el nom que vaig rebre al omplir els pulmons per primer cop. M’acomiado de tu estimat temps, ara només espero que deixis de corre, de passar, però sé que no ho faràs. Et quedaràs aquí, fent la carrera interminable contra les meves ganes de viure, i guanyaràs tu, t’ho asseguro.''

Ara és quan sonen les campanes d’una església, són dos quarts de dotze.

miércoles, 2 de enero de 2013

Bocí de tarda.


Espera’m. No marxis per sempre i queda’t aquí, fent-me de coixí. Ara no intentis abocar-me la ràbia que sents per la teva fugida obligatòria. Ja t’he dit que no vull que t’allunyis per sempre. Queda’t. No ploris, no em cridis, no caiguis al terra de genolls perquè no és la solució. Digues que no i dóna l' esquena a aquells que t’odien. Fes-ho per tu, per això que t’estan fent. Digues no, digues no, digues no. Escolta’m, esborra-ho tot i torna a començar amb mi, amb la teva persona real,  la que sent, la que escolta, la que m’estima. No cridis. No cridis. No et rebel·lis contra tu i fes-ho contra ells, contra els que t’esclavitzen, vine amb mi, sisplau.  Calla i deixa’m parlar. Sí que ho entenc no ho veus? No t’ofeguis dins aquesta tempesta que crema, que desfà tot allò que té sentit. Jo et salvaré. Apropa’t tranquil... Ara, salta, no pensis en la profunditat del paisatge, en la meva alçada, no miris a baix, observa l’aire, la llibertat que t’envolta i atreveix-te. Llença’t al buit i acaba d’una vegada amb tot això, amb tots ells, amb totes elles... Tanca els ulls i...perfecte, així.


Una altra víctima per suïcidi als diaris, diuen que se la van trobar parlant amb el precipici que li va cedir el dret a no viure més.