miércoles, 29 de agosto de 2012

TOT, TOT

I vull dir-te que ja ho tinc tot. M’ho menjaré de cop i no deixaré res pels demés, ni un petit bocí de tu. Ni un. I vull dir-te que no sé que donar-te per estar equilibrats en condicions, per no sentir que absorbeixo la teva persona sense donar res a canvi, per no veure que no puc entregar-te res perquè tu ja ho ets tot, ho dones tot i les coses materials no valen per res. Gràcies.

viernes, 24 de agosto de 2012

A cops de pal, silenci.

Havia tret el cap per la finestra i només havia pogut observar la tranquil•litat absoluta del paisatge tenyit de taronja fanal. Vaig observar el silenci del no passa res i de la vida meravellosa que cap de nosaltres teníem i el cor se’m va caure al terra . Aquella pau em posava els pèls de punta. Quiquiriqui. La càlida llum de les finestres que sortia de les façanes eternes d’edificis mig buits de vides anònimes, m’amenaçava. A ningú li havia donat per cantar, suposo que per la tristesa que provocava aquella escena idíl•lica amb un rerefons cruel i dolorós. Els arbres no movien ni una fulla, excepte quan el vent llegia entre línies i les empenyia cap al dinamisme natural de les branques. Estava segura que no era l’única persona que plorava davant de la tempesta invisible des del balcó, som massa les víctimes d’aquest descontrol que ens està esquarterant sense pietat . El món es destruïa poc a poc i l’única cosa que mostrava la Terra era un abandó que em feia dormir. Em feia dormir sense son, perquè els meus ulls mai es volien tancar. La desconfiança. El planeta tremolava però emmascarava la vibració per fer-nos creure que tot anava bé. Les llàgrimes fugien dels meus ulls amb la intenció de no tornar mai més, la sang em bullia per dins a altes temperatures que van fer que em tranqués en infinits pedaços de cos sense ànima, com els vostres, aquells altres i la resta de pells farcides de sense ganes de viure.  La pell em tirava perquè volia sortir de mi mateixa i del món que em rodejava. El món  que ara es dedicava mostrar-me la perfecció i la relaxació absoluta i jo només tenia ganes de morir. Espero que ho entengueu. Res tenia sentit, només els cotxes que circulaven cap a un objectiu silenciós i sense nom , amb una normalitat diferent a la que havia sentit mai. Lluny, molt lluny.  Tots ens enfonsàvem dins el mateix vaixell ple de butxaques amb gana, crits, dictadures amb els ulls oberts, por, demacració i agonia, combinats amb éssers que no havíem nascut per això. La raó de la nostra existència robada per persones sense nom que ens agafaven amb fils de pescar. Una pròpia vida que no podia dirigir jo mateixa. I és per això que vaig donar un tret i final a la història.PUM!.
 I ara aquesta nota sobre la tauleta de nit explicant un perquè del fum calent que sortia del meu cos.