martes, 10 de noviembre de 2015

Gavardina verda.

En aquell microclima del carreró de les afores del barri situat més a les afores de París, ella escrivia l’última carta que faria arribar a la seva mare.

“ Mamá, si lees esto querrá decir que estoy muerta. ”.

La mare va rebre el missatge a mans d’una noia desconeguda que ja feia massa estona que la mirava des de la taula més propera a la porta del cafè. La desconeguda va començar a plorar i es va apropar a la taula on ella estava asseguda.  Mirant-la directament als ulls, va deixar anar la carta sobre la falda de la mare, que  després de fixar la vista sobre el paper, va voler tornar-li la mirada, però ja era massa tard; aquella noia desapareixia darrera la porta, deixant de record la punta de la gavardina verda voleiant pocs segons a causa del vent.

La mare va obrir aquell full minúscul: “ Mamá, si lees esto querrá decir que estoy muerta”. Va donar la volta al paper, buscant alguna pista que li fes entendre alguna cosa i allà estava la resposta: “ No hay nada más triste que parecer una desconocida a los ojos de tu propia madre”.  Els ulls van començar a cremar-li abans que litres i litres d’aigua salada apareguessin per apagar el dolor de les flames. La mare es va posar de peu just en el moment que arribaven els crits de les sirenes.

Va sortir corrents d’aquell bar en el que s’havia estat tota la tarda i s’ho va trobar a pocs metres: la gavardina verda emmarcada entre un bassal del sang. Va córrer per apropar-se al cos estès a terra.

No señora, no puede acercarse.

Es va quedar darrere del cordó policial mirant la muntanya de tela inert en el que s’havia convertit la seva pròpia filla. No va tenir valor a dir que era la mare de la noia morta. Ni valor, ni dret a fer-ho.

Encara ara plora la senyora que un dia va oblidar-se  de la seva nena. S’enviaven algunes cartes, però. 

sábado, 24 de octubre de 2015

Octubre

Ella va pujar al tren amb la intenció de no mirar com es tancaven les portes. Va seure al seient més llunyà de l’entrada al vagó i va fixar la mirada a la finestra. Sabia que si retornava la vista al lloc per on havia entrat, les forces i el valor li regalimarien cames avall, deixant un bassal enorme al terra on portava asseguda només uns instants. Un cop la seguretat decideix abandonar-te l’has de donar per perduda, mai es queda ni calada a la teva roba. No tens cap possibilitat de reprendre-la, encara que sigui passat el temps; adéu. Per això ella no volia mirar enrere.

Observava les muntanyes del fons que feien d’aquell paisatge un lloc massa ample, d’aquells on els ecos t’acompanyen i la boira t’humiteja la pell. Allà asseguda i immòbil començava a sentir que es perdia enmig d’aquells turons pels que intentava endinsar-se des de la distància. Volia perdre la noció del temps, la noció del que acabava de passar, del que estava passant i del que hi havia darrere d’aquella porta per la que encara entrava gent.

L’estómac se li començava a regirar. Els cops més forts a l’ànima es converteixen en físics. Diria que és el senyal del cos per fer-te veure que encara no has mort. Un toc d’alarma, una empenta cap enfora al desig d’abandonar, de perdre la batalla i d’acabar amb tot.

Va posar les mans al seu ventre intentant subjectar els òrgans interns que li restaven inquiets. Les carícies pròximes al melic li van fer recordar a la seva petita. Era inevitable. Les llàgrimes patinaven aprofitant la curvatura de les seves galtes sense desfer la serenitat del seu rostre. Gens de força.  Malgrat que ara ho veia tot borrós no deixava de mirar les muntanyes. Volia perdre’s, extraviar-se per sempre. Necessitava desaparèixer de la terra i sabia que aquell tren no la portaria al final d’enlloc, només a la pròxima destinació on abocar el plor que la ofegava per dins. Inundació.

Va sentir un gemec que la va fer despertar del seu aïllament. Era ella, la seva petita. No podia ser el que estava sent,  “ el que havia de ser” deien. “Coses de la guerra” deien. Coses? Només coses? No són coses; són flames que cremen la medul·la espinal, són fletxes clavades a cada articulació, són cops freds a la pell capaços de convertir en cendra cada espurna de vida.

No ho va poder evitar i va mirar cap a la porta on sabia que es trobaria ella. Una nena amb els cabells rossos trenats plorava allargant les mans, com demanant, com volent intercanviar almoina per amor maternal. Tot i la seva agitació, la petita no entrava al vagó. Semblava que hi hagués un mur transparent que l’impedís trencar la barrera que la separava de la seva mare. Les normes i el nostre costum irracional de seguir-les.

Ella la mirava i els músculs de la seva cara es van tensar de cop. Els seus pòmuls, ulls i llavis estirats com els braços de la seva filla que la demanaven a ella. Només a ella. Va abandonar les muntanyes i es va posar de peu decidida a sortir d’aquell tren que la llençava amb força lluny de la seva pròpia nena. La seva flor, la seva petita rosella salvatge, despentinada amb la mirada sincera i nascuda de les seves arrels feia poc més de dos anys.

El cor s’havia convertit en el director de les seves accions i la força dels batecs la va apropar a la porta que es va tancar acariciant-li el front. No podia ser, ara no. La paret imaginària i etèria que les havia mantingut separades per les normes s’havia convertit en metall i vidre. Sòlid concloent. 

El plor de la seva criatura es confonia amb el crit llarg i destructiu del tren que ara gemegava per la nostra protagonista a la que el dolor va ser capaç fins d’arrabassar-li la veu.

L’estómac va fer un gir complert per fer-la sentir encara viva, però aquell mal de l’ànima era mortal. El tren havia començat a avançar i el fil de fum que es dibuixava a l’aire va ser l’últim punt d’unió d’aquella mare estesa a terra que s’allunyava i d’aquella filla que es va quedar amb la cara molla a esperant a l’andana. Verd militar.


Coses de la guerra diuen mentre una nena crida: mama!

lunes, 15 de junio de 2015

Rojo tardío

Una mujer de terciopelo, como cocinada a fuego lento, como envuelta en la piel de un melocotón, miraba por la ventana llorando silenciosamente, como esperando el tren en una estación que nunca existió.

Llevaba el vestido rojo que se compró para ir a la ópera de la que nunca cogieron las entradas. Malditas ilusiones, que hacen alterar el orden lógico de los factores ¿Quién compra un vestido para ir a una ópera antes de comprar las entradas? Y lo que es peor ¿Quién compra un vestido para ir a una ópera sabiendo que nunca iba a comprar las entradas?  Pues ella, pero nadie tenía razón para juzgarla; porque cualquier persona que haya podido oler unas sábanas compartidas la noche anterior, cualquier persona que haya buscado su ropa interior a tientas por una habitación a oscuras, cualquier persona que haya dormido con el cuerpo enlazado a otro cuerpo, cualquier persona que haya podido enganchar la oreja a un pecho y los latidos de un corazón ajeno le hayan hecho respirar profundamente… sabe de lo que hablo.

El vestido era largo, con una brecha en el centro que le hacía las piernas más separadas. Se sentó y miró fijamente el triangulo rojo que dibujaba aquella prenda preciosa color carmín en sus extremidades, que pasaron de inferiores a olvidadas. Y sus ojos… ¡venga a brillar, venga a brillar! Como si bellas lentejuelas salieran de sus lagrimales, ahora dados como la goma de unas bragas demasiado quitadas.

Entré con las pisadas acalladas por la moqueta. Ella no me vio y una oleada de tristeza le subió del vientre a la garganta como un calambre ardiendo, obligándole a taparse la boca. El dolor, entonces, salía a presión expulsado de nuevo en forma de agua marina, irritando aquellas pestañas que hacía semanas se pintaba diariamente.

Cuando me vio se pasó la mano por toda su cara, dibujando círculos y trazando espirales para recoger toda aquella agua que le hacía abrillantar la cara. Parecía que estuviera intentando unir ojos con boca, párpados con labios y frente con nariz. Por un  momento pensé que si su carita hubiera estado hecha de arcilla, un monstruo desfigurado aparecería ante mí, pero no fue así, aunque ella estaba literalmente deshecha  como barro bajo la lluvia.

Cogió un libro que no sé de dónde sacó y silbó en secreto gritándome a escondidas que no preguntara nada y me sentara a su lado.

-         - ¿A quién espero?- me preguntó. Yo únicamente le acaricié el cabello. – ¿A quién espero?- Me volvió a preguntar. Yo la miré y ella siguió-  No puedo esperar a nadie porque todo está aquí dentro- refiriéndose a su propio cuerpo. Y ella siguió- y ahora miro para la ventana para provocarme una nostalgia profunda que me haga expulsar esto que se ensancha dentro de mí- hizo una pausa, yo callé. Ella siguió- Como en las películas, la gente llora delante de las ventanas, ¿no? – yo ni me moví. Ella siguió, esta vez como riendo - y aquí me ves.

-          - Pues llora…- manché el silencio- llora y deja que salga.


-          - dijo ella. Y después calló. - ¿No oyes las notas de Verdi?- y cerró los ojos imaginándose en aquel teatro al que nunca fueron juntos. 

miércoles, 13 de mayo de 2015

¿ Qué tomas?

Mientras tanto espero sumergida en el mecanismo de un reloj, encallada como un palo atravesando una rueda o bajo la oscuridad que esconde la ropa interior de alguna devota convencida. El relieve del banco en el que estoy sentada me ha plasmado un tatuaje que durará únicamente un par de minutos y el viento hace resbalar mi cabello por el aire. Cada pelo pelea frenéticamente el uno con el otro y en ocasiones creo descubrir alguna chispa. Permanezco en la misma posición sobre el asiento de hierro mirando hacia la izquierda, esperanzada en ver las luces del primer vagón guiñándome un ojo.

Espero, espero, espero y quien espera no desespera; piensa.  Y aquí me ven, demostrando una personalidad poco brillante, como no: estoy pensando.  ¡PIENSO! Pienso en el pensamiento, pienso en que estoy pensando y vuelvo a pensar que nunca dejé de hacerlo. Un golpe de vulnerabilidad me ataca todos los huesos y siento mi cuerpo trasformado en el nudo en la garganta de alguien que guarda un secreto. Sh! Recapacito. Estoy desvalida; yo, tan pequeña en este mundo lleno de gente pequeña,  he cometido errores a patadas y he deseado volver atrás tantas veces que no soy capaz de contarlas: ocho, dos, veinte, mil, mil millones. ¡MIERDA! ¿Cómo la he cagado tanto?

Cada día en la cama un peso inerte me atrae al mundo del insomnio. Y cuando una no puede dormir espera y quien espera no desespera; piensa. Y vuelta a cavilar sobre lo mala actriz, lo mala mujer, lo mala persona que soy. Soy el mal ejemplo, el modelo a no seguir, el saco de nervios que ahuyenta incluso al insecto más insignificante.

Y doy vueltas y más vueltas hasta que me caigo de la cama. El golpe me da un grito: ¡¿TE QUIERES CALLAR?! ¡Estoy harta de tus lamentos absurdos regidos por esta necesidad disparatada de tirarse cubos de agua fría en la cabeza, de flagelarse, de llorar por las esquinas! ¡Cállate de una vez, niña estúpida! ¡Cuando cumples un objetivo ya lloras por el que aún no te has propuesto a alcanzar! ¡Sí, está a cien quilómetros! ¿y? No eres perfecta ¡no lo eres!  ¡La cagas en muchas cosas que haces y la cagarás siempre! ¡Y deja de pensar que en este mundo hay personas intocables, porque no las hay! Esto es la vida ¿lo tomas o lo dejas?

Miro a la izquierda, el tren me guiña un ojo y decido tomarlo. No sé qué tomo, ni sé quién me ha estado hablando hasta ahora pero de repente sé que no quiero dejarlo: lo tomo. 

martes, 3 de marzo de 2015

La madrugada.

Me gustaría ser tiniebla y no verte bien, ser melancolía para poder buscar algo por la ventana y monja para tenerte prohibido. No hay nada más penoso que desear ser Cupido para lanzarte una de mis flechas y que te enamores de mí. No hay nada más triste pero lo ansío. Crecí queriendo ser pequeña para cruzar la carretera sin soltarme de la mano y seguir introduciendo mi camiseta interior en el rincón más recóndito de mis bragas para no pasar frío. Ahora quiero ser lágrima para confundirme con el agua del mar y calma para no perder los nervios. Y ahora quiero ser tú, y tú y más tarde tú, el que está sentado allí, al fondo. Anhelo ser mediodía para no empezar ni acabar o coleccionista de objetos inanimados en vez de recolectora de estas palabras que cada día me vuelven más loca. Las palabras tienen demasiada vida. 

Me urge tanto el camino fácil que hasta me olvido que las piedras también quieren hacer el amor.  
Quizás no sepa caminar recto, no estaré hecha para eso.


¿Me estás mirando a los ojos?