sábado, 24 de octubre de 2015

Octubre

Ella va pujar al tren amb la intenció de no mirar com es tancaven les portes. Va seure al seient més llunyà de l’entrada al vagó i va fixar la mirada a la finestra. Sabia que si retornava la vista al lloc per on havia entrat, les forces i el valor li regalimarien cames avall, deixant un bassal enorme al terra on portava asseguda només uns instants. Un cop la seguretat decideix abandonar-te l’has de donar per perduda, mai es queda ni calada a la teva roba. No tens cap possibilitat de reprendre-la, encara que sigui passat el temps; adéu. Per això ella no volia mirar enrere.

Observava les muntanyes del fons que feien d’aquell paisatge un lloc massa ample, d’aquells on els ecos t’acompanyen i la boira t’humiteja la pell. Allà asseguda i immòbil començava a sentir que es perdia enmig d’aquells turons pels que intentava endinsar-se des de la distància. Volia perdre la noció del temps, la noció del que acabava de passar, del que estava passant i del que hi havia darrere d’aquella porta per la que encara entrava gent.

L’estómac se li començava a regirar. Els cops més forts a l’ànima es converteixen en físics. Diria que és el senyal del cos per fer-te veure que encara no has mort. Un toc d’alarma, una empenta cap enfora al desig d’abandonar, de perdre la batalla i d’acabar amb tot.

Va posar les mans al seu ventre intentant subjectar els òrgans interns que li restaven inquiets. Les carícies pròximes al melic li van fer recordar a la seva petita. Era inevitable. Les llàgrimes patinaven aprofitant la curvatura de les seves galtes sense desfer la serenitat del seu rostre. Gens de força.  Malgrat que ara ho veia tot borrós no deixava de mirar les muntanyes. Volia perdre’s, extraviar-se per sempre. Necessitava desaparèixer de la terra i sabia que aquell tren no la portaria al final d’enlloc, només a la pròxima destinació on abocar el plor que la ofegava per dins. Inundació.

Va sentir un gemec que la va fer despertar del seu aïllament. Era ella, la seva petita. No podia ser el que estava sent,  “ el que havia de ser” deien. “Coses de la guerra” deien. Coses? Només coses? No són coses; són flames que cremen la medul·la espinal, són fletxes clavades a cada articulació, són cops freds a la pell capaços de convertir en cendra cada espurna de vida.

No ho va poder evitar i va mirar cap a la porta on sabia que es trobaria ella. Una nena amb els cabells rossos trenats plorava allargant les mans, com demanant, com volent intercanviar almoina per amor maternal. Tot i la seva agitació, la petita no entrava al vagó. Semblava que hi hagués un mur transparent que l’impedís trencar la barrera que la separava de la seva mare. Les normes i el nostre costum irracional de seguir-les.

Ella la mirava i els músculs de la seva cara es van tensar de cop. Els seus pòmuls, ulls i llavis estirats com els braços de la seva filla que la demanaven a ella. Només a ella. Va abandonar les muntanyes i es va posar de peu decidida a sortir d’aquell tren que la llençava amb força lluny de la seva pròpia nena. La seva flor, la seva petita rosella salvatge, despentinada amb la mirada sincera i nascuda de les seves arrels feia poc més de dos anys.

El cor s’havia convertit en el director de les seves accions i la força dels batecs la va apropar a la porta que es va tancar acariciant-li el front. No podia ser, ara no. La paret imaginària i etèria que les havia mantingut separades per les normes s’havia convertit en metall i vidre. Sòlid concloent. 

El plor de la seva criatura es confonia amb el crit llarg i destructiu del tren que ara gemegava per la nostra protagonista a la que el dolor va ser capaç fins d’arrabassar-li la veu.

L’estómac va fer un gir complert per fer-la sentir encara viva, però aquell mal de l’ànima era mortal. El tren havia començat a avançar i el fil de fum que es dibuixava a l’aire va ser l’últim punt d’unió d’aquella mare estesa a terra que s’allunyava i d’aquella filla que es va quedar amb la cara molla a esperant a l’andana. Verd militar.


Coses de la guerra diuen mentre una nena crida: mama!

No hay comentarios:

Publicar un comentario