El meu ningú i jo

Avui he estat pensant en la companyia de la soledat. He estat pensant en aquelles persones que acompanyen al no res. Aquelles persones acompanyades per un buit silenciós . Potser perquè avui m’he sentit sola o m’ho he volgut sentir. Que difícil és sentir-te sola quan saps que realment no ho estàs. L’ hipocresia omple el teu cos i et converteix en algun tipus de ric amb butxaques buides. Saps que en poques dècimes de segon pots agafar el telèfon, trucar i sentir una veu a l’altra banda, però continues torturant-te. En el fons som animals irracionals vestits d’una manera determinada per fer creure a la resta que som el tipus de persona que desitgem ser.   Avui he pensat en la soledat,  i he sentit com una pedra al meu cap  que pesava tones i he deduït que el món és una tartera formada per pedres de soledat. Pedres fosques, suposo. Quin fred he sentit. Fred que demanava d’alguna manera, calor d’ésser humà. Calor de pell amb pell.  Calor de relació sexual traient vapor. He vist  gent caminant per no arribar al lloc on ningú l’esperava. Persones amb agendes buides i telèfons aparentment desconnectats que realment no ho estan. Simplement  mai han entonat la simfonia de senyal de trucada.  Avui he vist jardins buits i cafès sols. Amarg. El gust amarg del cafè i la soledat. He olorat persones provinents de forats espacials negres com un bosc  dins la nit. I ara recordo la lluna sola abandonada pels estels que algun dia van estar al seu costat. La lluna contant el temps de la foscor amb comptagotes i esperant la seva trobada amb sol per canviar el relleu laboral. Avui he estat plorant. He plorat amb música de fons i cançons d’acomiadament. Aquest dia he sentit a persones abraçant el seu mateix cos per sentir amor cap a ells mateixos. M’ha fet mal odiar-me d’aquesta manera per ser allò que no sé què sóc. Quina por a girar-me i no trobar a ningú. Por a donar la mà a l’aire. Por a no trobar destinataris que recullin les meves paraules. Avui he pensat en totes aquestes persones que viuen amb el buit, el silenci i les llàgrimes de les que ningú es preocupa. Llàgrimes abocades per a ningú , evaporades i oblidades per sempre. Persones boniques, esbojarrades, justes, creients, amb molts diners, el cabell ros, sense casa, cantants, agradables, cridaneres, ploroses, pàl·lides, modernes, amb jersei de ratlles, científiques,  casades, menors d’edat, amb bigoti, italianes, cansades, somiadores, coixes, amb el cabell arrissat, grasses, amb olor a vainilla, morenes, esquifides, enginyeres, amb barret, lectores, cegues, amb gos, viatgeres, amb pantalons vermells, amb família, imbècils, agraïdes, perfectes, amb dits de pianista, jugadores de bàsquet, òrfenes, xineses, parladores, polítiques, amagades, ordenades, fosques. Persones. Persones esperades per ningú. Avui he pensat en persones soles. Un arbre en mig del desert.

Banda sonora..Do, Fa, Si

La vaig mirar i no li va fer gaire gràcia. La vaig mirar, sí. La vaig mirar però tampoc m’hi vaig fixar. No vaig mirar ni els seus ulls, ni vaig sentir la seva veu, ni vaig olorar la seva pell, només el seu aire.  El seu aire que vaig rebutjar d’entrada perquè m’abocava un món ple de coses correctes, colls estirats, facilitats i coses brillants. Això sempre m’ha posat nerviosa. Feia olor a perfum. Perfum francès o alemany o de qualsevol banda, tan se val, però francès sempre queda millor.  Portava les pestanyes pintades  de petroli i les ungles de color gris metal·litzat , -com un cotxe- vaig pensar-: Després em vaig sentir estúpida. Si s’hagués posat a plorar en aquell moment, les seves llàgrimes haguessin sigut de color negre, no per aquella capa de cautxú que les allargava,  sinó perquè aquella dona hauria abocat totes les desgràcies que ella mateixa desconeixia i que l’anaven desintegrant poc a poc en vida. M’hagués agradat veure-la així, em venia de gust veure-la desfeta amb la cara bruta i l’aire de superioritat  per terra i trepitjar-lo. La vaig mirar als ulls per primera vegada i em van donar un cop de puny en mig de l’estómac. Vaig deixar de respirar per un moment. Em va fer mal. Un mal d’aquells que sembla que et durarà per sempre i que et porta a un lloc on no hi ha so. Només molta llum blanca. Com quan et donen una notícia que s’emporta una part del teu cor.  Tot blanc i les siluetes de tot allò que et rodeja es van difuminant poc a poc, fins a transformar-se en ombres plenes de llum brillant que fa mal als ulls. Els vaig tancar. Ja no recordava ni la dona, ni les pestanyes ni el rebuig. Només veia i sentia el dolor. Aquell mal provocat per aquella mirada que vaig voler escopir i vaig rebutjar en el moment de les presentacions no cordials dels nostres ulls.  Ara que l’havia trobat, m’havia perdut en algun lloc al que mai he tornat a entrar perquè són d’aquells llocs on arribes guiat per alguna cosa; Les portes es tanquen per a les ments conscients i només s’obren amb la por, la desconfiança, la pèrdua, el dolor i totes aquestes sensacions que no ens agraden i ens bloquegen els mecanismes que creiem controlar. Som ninots, potser. Ninots. Ninots abandonats per algun Déu o alguna cosa que mai veiem i que ens controla a tots i ens castiga perquè ens va crear. Algun Déu o divinitat màgica i poderosa que ens agrada dibuixar a les nostres vides per sentir-nos una mica millor amb nosaltres mateixos i regalar-nos un amic o un confident egoistament, sense el seu consentiment d’amistat.  Sense cap pacte. Vaig tornar al meu inconscient que em va regalar un so. Eren notes musicals. Un Do, un Fa i un Si perfilats amb una veu dolça i combinats d’una manera estratègica per robar-me alguna cosa del meu interior que em pertanyia. Aquella dona. Aquella dona davant meu. M’estava cantant una cançó tan dolça com les seves llàgrimes. Eren negres i dolces. Un negre de caramel. Un caramel amarg i dolç alhora.  Un negre amarg i dolç de records escrits a mà pel temps i les conseqüències. Plorava. Les llàgrimes van despertar el meu conscient que em va tornar a visitar i vaig desitjar que es quedés amb mi el temps suficient per no oblidar tot allò que m’estava passant. La dona seguia cantant i vaig començar a plorar amb ella. Aquella cançó s’apropava a mi i m’acariciava amb tons de vellut suaus i humits. Càlids. Aquella dona. Aquella cançó. Compassió. Compassió pels batecs del  meu cor que s’ofegaven amb els ventricles plens de sang que es desbordava per l’excitació  . Els nostres ulls units per dos fils invisibles, transparents. Clavats els uns amb els altres. Tots quatre ballant un vals ple de passió. Ple d’amor per un no res ple de tot.  No es podien separar, ni allunyar. Aquella cançó em feia sentir alguna cosa que trobava a faltar des de feia anys. Alguna cosa que no coneixia del tot o que potser  no recordava.  El meu cap em volia dir alguna cosa. Què?, què?, què?,què? No volia més preguntes. Em sortien per les orelles. Anhelava un ramell de respostes que ningú em va regalar. Aquella dona va deixar de cantar. Els nostres ulls no varen deixar de ballar junts, sense separar-se. No sé quan de temps vam estar així, l’una davant de l’altre emmarcades  per un silenci que ens determinava un espai ple de tensió i interrogants però del que no ens volíem escapar. Segons, minuts o tres segles i mig; els nostres cossos separats amb la mateixa distància, amb el moviment imperceptible de la respiració com a mostra de vida. Vaig tancar els ulls. Suposo que no vaig se jo, sinó la pressió d’aquell moment que em va estirar de les parpelles amb força i sense cap tipus d’intenció de deixar-me posar resistència. El marc silenciós d’aquell quadre impressionista que representàvem totes dues construïdes a partir de taques de pintures difuminades i barrejades, es va trencar. El silenci es va trencar amb la veu de la persona que s’havia convertit en el centre de tot el meu pensament. El meu nom. Va dir el meu nom amb la seva veu, aquella dona i la seva veu havien trencat en mil trossets de vidre aquell moment mancat de so amb les síl·labes del meu nom.  No vaig tenir valor a respondre res. No podia donar una resposta perquè el que m’importava més era la pregunta que jo mateixa m’estava fent. Els ulls se’m van obrir. Suposo que la pressió va oblidar la seva por i es va deixar emportar per la tafaneria. La senyora em continuava mirant. Va somriure sense separar els llavis i se li van dibuixar unes arrugues al costat dels ulls. Com si la seva pell fos de paper. Jo no vaig somriure, ni parlar. Em vaig cobrir de plàstic o ferro o qualsevol altre material que va substituir la meva pell. El somriure li va desaparèixer al veure que no li entregava cap reacció com a resposta. No vaig  parpellejar per por a trencar-me en pedaços de mi. Les llàgrimes  dels seus ulls que s’havien acomiadat per no aparèixer més a  escena es van sorprendre tornant una altra vegada, aquesta vegada pintant una barreja de decepció, tristesa, ràbia i desig a la cara de la dona amb els aires de superioritat abandonats en mig del no res. Va tornar a dir el meu nom en format gemec de plor. Les meves cordes vocals van començar a vibrar sense el meu consentiment. Crec que en aquests estats tan desconeguts el teu cervell no està preparat per donar ordres al teu cos i aquest funciona com si estigués de festa major. De sobte m’hi vaig veure en mig de les notes musicals que aquella dona havia entonat feia poc o molt temps abans. Jo, cantant aquella cançó. La coneixia. Ella em mirava amb els ulls plens de coses que no entenia i el somriure li va tornar a aparèixer. Aquesta vegada, però, més ample, llarg i viu. Li vaig poder veure una part de les dents amb un lleuger toc de color fum amb nicotina sobre blanc. Unes mans invisibles continuaven tocant els acords d’aquella cançó amb les meves cordes vocals. Jo simplement escoltava el que jo mateixa cantava.  Va venir cap a mi i em va agafar les mans. Va apropar la seva cara amb la meva, tant que les arrugues del seu front es van convertir en muntanyes i valls pels meus ulls. Quan l’aire del seu nas i l’alè que sortia de la seva cavitat vocal em van rascar la pell, va desaparèixer la música i em vaig callar de cop. Va tornar a dir el meu nom, ja no em sorprenia, crec. El va repetir un numero imparell de vegades i va callar. Jo deuria fer cara de lluç mort a la peixateria, perquè quan es va separar per mirar el meu rostre, una força desconeguda va recollir els seus llavis estirats i va deixar de somriure. Més silenci, silenci, silenci etern que ja em cansava. I la mirada d’aquesta dona que no em deixava de qüestionar res sense donar-me cap resposta com a recompensa. Estava cansada, esgotada i avorrida d’aquesta mirada que em demanava alguna cosa que no sabia que collons era. Em vaig posar nerviosa i la petita ràbia que apareixia a poc a poc als meus ulls no va espantar els seus que em continuaven mirant com si em tractés d’una joia robada d’algun museu important. La cançó. No m’ho creia. Aquella cançó va dibuixar una imatge en forma de record d’anys enrere al full que hi havia a la meva ment, on anava dibuixant la meva vida. Aquella imatge es va començar a moure recreant-se en imatges coherents; una després de l’altra projectant, així, una pel·lícula on jo era la protagonista. Apareixia jo de petita amb els meus rínxols  daurats i els meus ulls color mel. Com a banda sonora, aquella cançó cantada per aquella dona que feia  dos minuts o segons  o milers d’anys llum que coneixia. I llavors va començar i va acabar tot alhora. Aquella pel·lícula em va donar totes les respostes que havia formulat durant tot aquell efímer i etern moment de trobada. La dona que m’estava agafant les mans  amb els ulls plorosos, apareixia amb el meu jo de feia uns quinze anys entre el braços i em cantava aquella cançó. La cançó. L’única cançó existent al món per a mi. Me la cantava mentre jo m’adormia. Era la cançó de bressol de la meva infància, la cançó que m’havia convidat infinitat de vegades al món dels somnis i del descans profund. La cançó que va formar part de les meves nits fins que la meva mare va marxar de casa per algun motiu que el meu pare em va explicar anys enrere després d’escoltar-la per última vegada. Ella no em va apartar la mirada, era com si la pel·lícula que jo estava veient es projectés als meus ulls i ella l’estigués mirant com si es trobés en una mena de cinema en miniatura particular. La pantalla es va transformar en una superfície homogènia de color negre, indicant-me que era el final d’aquella projecció. Li vaig tornar la mirada. Els ulls li brillaven i del petroli de les seves pestanyes ja no quedava ni rastre. 

–Mare?

sense recepta mèdica, li ho demano

No ho sé, perquè no puc saber-ho.  No ho sé i li dic la veritat. Va ser tan llarg i tan curt que no ho entenc. I pateixo per no saber-ho.  Va ser un dia a l’hivern, crec. Però hauria dit que era primavera perquè  tot, tot de cop va agafar una vida que mai vaig arribar a entendre. I tremolava de nervis o de por o plaer dolç i  àcid i agradable alhora . Feia fred polar com el del dentífric  per mantenir el blanc natural de les teves dents per sempre. Per sempre.  I això és el que volia. Volia aquest moment per sempre  tancat amb clau al cercle negre de dintre de l’ull que ara no sé com es diu. No ho sé, encara que ho hauria de saber. I em vaig preocupar des d’aquell moment perquè ja vaig veure que tot canviava i no ho podia evitar i em preguntava el perquè de no poder evitar res del que em passava. Però era inexplicablement feliç. I plorava com un llop quan crida desesperadament a la lluna perquè baixi, amb un gemec que demana un carícia de llum blanca . Perquè en aquell moment no pensava en res i pensava en tot i en res. Vaig pensar que els estels que veiem a vegades, aquelles petites llums que hi ha al cel i que ens encanten per algun motiu que tampoc conec, estan mortes i només veiem allò que van ser o que pensem que van ser. O només ho penso jo, perquè no sóc astrònoma. Només conec la quantitat de formatge ratllat o en pols que he de posar als macarrons per gaudir-los com si fossin els últims macarrons de la terra. No sóc astrònoma. No. Tot es va començar a moure al meu interior quan em va mirar amb aquells ulls que brillaven com les copes dels anuncis de rentavaixelles. Aquells ulls verds. Un verd d’ampolla de vidre que abans contenia vi i que ha deixat de fer-ho perquè algú ha ofegat les seves penes sense cap tipus de contemplació, portant-les a una mort desesperada per tastar una mica d’oxigen. Era un verd preciós dintre d’uns ulls preciosos amb la mirada més preciosa que havia vist mai. I li puc dir que em vaig emocionar perquè allò va ser com una abraçada eterna en mig del desert del Sàhara. Em va dir unes paraules que recordo i no li vull dir perquè les vull només per a mi. Totes per a mi. Amb totes aquelles lletres i síl·labes, i aquell aire amb un so que tinc ara mateix a les oïdes  i que li juro, li juro que si s’apropés a mi, ho sentiria com les onades del mar dins d’un cargol marí. No vull que s’acosti i veure’m obligada a compartir amb vostè aquestes notes musicals que un dia em van robar el cor i desitjo que no me’l tornin mai. No vaig poder evitar-ho. Li ho juro que el cos se’m va avançar directament  com si ell fos una nevera i jo una d’aquelles figures horteres amb magnetisme a la part del darrere,  que et regalen d’algun lloc alguna persona que representa que t’estima i que s’ha enrecordat de tu mentre mirava les botigues de souvenirs, fetes sempre , sigui on sigui, per a persones amb sandàlies i mitjons i una càmera  fotogràfica en forma de penjoll . Sí, em vaig avançar sense voler i desitjant-t’ho  alhora. Va ser tant inconscient, però  era l’única cosa que volia fer en aquell moment, i hagués deixat que es fongués el món . El món desfent-se per sempre al nostre costat i nosaltres dedicant a l’atmosfera el nostre primer petó d’amor.  Va ser així i li puc assegurar que no comprenc  res de tot això que li acabo d’explicar. Però ara només sóc seva i no puc ser de ningú més perquè només així he pogut sentir una felicitat tan profunda, que arriba a tocar les més altes temperatures de l’interior de la Terra. I crec que només puc jugar a viure si quan em giro ell balla al meu costat. És com que he trobat alguna cosa que he estat buscant durant tota la vida sense buscar-la i que ara la necessito no sé ben bé per què. - Pateixo amor, oi doctor? És amor i estic enamorada, vol dir això? Digui’m la veritat i si és greu o no, però li demano que no trobi cap remei perquè vull patir això que em passa.-

Ara, mai, un moment

Ara.  En aquest moment. Al món. Al món hi ha una cançó sonant en una ràdio que no acaba de funcionar del tot bé. Ara hi ha dues persones en un banc fent-se un petó i una d’elles pensa que no li agrada. Hi ha algú que saluda. Saluda. Segurament algú està menjant el plat típic de Mèxic i a una nena l’estan violant en somnis. Hi ha una cançó que em portaria records si l’escoltés, però no l’estic escoltant. No. Hi ha una brisa d’aire que mou una fulla a punt de caure i una bossa de plàstic i les paraules, perquè sí, perquè les paraules se les emporta el vent. I la senyora que està netejant els vidres de la casa d’aquella altra que no sap que aquella quequeja com una gallina. I no, no escolto la música que em porta records. I aquell home que es pinta els llavis amb tempera per nens ara acaba de sortir al carrer amb la corbata mal posada, suposo que li és igual. Suposa que suposo que li és igual. Una granota fa l’amor davant d’un llac contaminat i l’empresa de telèfons sona. No deixa de sonar. La cançó ara en aquest moment no sona. Hi ha persones que viatgen a la terra dels seus somnis perquè a vegades la vida és meravellosa.  Com quan es desfà la xocolata a la boca i es pinta tot de color marró de caca.  I aquell gos petit que viu en una caixa de cartó des de que va néixer  i ara, en aquest món, continua vivint com si fos un llapis de colors o una tele que ningú compra. De cartró és la caixa.  El monjo que s’ha enamorat de la figura de la verge Maria i no ha pogut controlar-se. S’ha fet l’amor amb ella, se l’està fent ara mateix, l’amor . I una noia jove s’està emprovant el seu vestit de núvia i un militar plora perquè no li queda bé el camuflatge. Ara, en aquest instant les agulles del rellotge d’aquella casa es mouen i les onades del mar es persegueixen les unes a les altres. El veí d’aquell noi que et vas trobar en aquell concert d’aquell lloc, és feliç. Segur.  Una mare plora  per la mort del seu fill mentre es depila les celles i ara acaba d’apagar la ràdio aquella nena xinesa perquè no acaba de funcionar del tot bé. Aquella àvia es pentina la ràbia per no matar el seu marit, que ara, només ara,  ordena els seus pensaments al bar de la segona cantonada del tercer carrer a mà esquerre. Ara mateix amb la copa de  vi a les mans. Com sempre. Com ara. Algú agafa un mòbil que no és seu i descobreix una vida que mai havia imagina’t. Hi ha gent que no pot dormir perquè té el nas tapat i perquè no pot deixar de mirar els estels. En tres segons operaran a un home del cor a vida o mort i acaba de descobrir la seva orientació sexual. Un. Dos, tres. No podrà sortir de l’armari. No, per ara no. Per aquest moment tampoc.  En aquest instant el sol il·lumina la lluna i la fa blanca com el got de llet que  no estic bevent. Hi ha algú que tira de la cadena i una senyora que canta òpera al balcó i fa plorar d’emoció a un Guardia civil. Ara la flor creix però no aconsegueix obrir-se i un nadó plora perquè és la primera vegada que respira fora del ventre de la seva mare.  Ara, només ara el lleó s’atreveix a atacar a la seva víctima i aquesta es taca de sang. Ara no hi ha ningú que pensi en el perfum de la Marilyn Monroe però hi ha algú que el sent a dins.  Les fàbriques funcionen i no treuen fum perquè en aquest instant, només en aquest, pensen que han contaminat massa. L’home negre no sap que pensar i mira el rellotge, ha entrat a la biblioteca. Suposo que el món no s’ha parat però ella plora desconsolada perquè el seu marit l’ha tornat a estimar. Ara, en aquest instant, en aquest món. Ara. Just en aquesta hora amb aquest minut creat per aquest segon hi ha persones que estimen a una altra i jo t’estic estimant a tu.

Alguna Medea. Vermell passió de sang

Em vaig casar fa vint-i-tres anys vestida de blanc, un blanc trencat.  El que es va convertir en el meu home tenia un interior negre fosc, però d’això vaig adornar-me’n més tard, quan ja portàvem vistes mil quatre-centes seixanta  postes de sol ataronjades amb tocs de groc canari. Al principi els meus ulls color mel brillaven intensament, era feliç, el meu món i la meva vida eren de color de rosa. Em vaig quedar embarassada de bessons, un embaràs verd, d’esperança. “Verde que te quiero verde, verde color esperanza”...coneixien aquesta cançó?. Quan vaig veure els seus cossos per primera vegada: petits i violetes amb pinzellades lleugeres de color Burdeos, els meus llavis van dibuixar un somriure de carmí. Vaig sentir una pau tan profunda quan el blanc pur de la sala se’m va introduir al cervell... Els nens s’assemblaven tant al seu pare que, per un moment,  em vaig sentir bruta amb el color marró de la gelosia, com si estigués plena de merda. Tenien els ulls color blau turquesa i, quan s’enfadaven o el gris clar de la tristesa els visitava, se’ls hi tornaven de color cian. El seu cabell semblava tenyit amb l’escorça d’un ametller  i quan la llum daurada del sol els hi tocava transformava el seu cap en filaments de l’or més pur. Van passar tres anys tan alegres com el color fúcsia de les flors a la verda primavera.  A partir d’aquests rosats anys, però, el fúcsia es va enfosquir poc a poc: Amarant,púrpura,vermell violaci , borgonya, anyil... fins arribar al negre més negre i profund que mai havia vist amb els meus ulls castany de mel. Ell em va començar a llançar insults freds, platejats i metàl·lics com ganivets acabats d’afilar. Me’ls introduïa cada vegada més a l’interior del meu cos traspassant la meva fina pell color coral.  Els seus ulls cada vegada eren més foscos. El turquesa que encara mantenien els meus fills als ulls, li havia desaparegut deixant per sempre un oceànic turquí al mig del color neu.  Em va començar a agredir físicament amb les seves mans mostassa de tant fumar. La meva pell, cada vegada més color crema pàl·lida, era plena de taques violetes, morades, blaves, verdes oliva i per últim color llimona quan desapareixien.  Els meus ulls encerclats amb una tonalitat malva no es cansaven de deixar caure llàgrimes transparents, sense brillantor, opaques.  Em violava  amb els seus ulls profunds vermells de ràbia i m’estirava dels cabells ocre cada vegada que  penetrava la meva vagina color gingebre, un gingebre trist que patia dolor. Les tonalitats, la puresa, la brillantor, el contrast, la vida dels meus colors anava desapareixent  i convertint-se en una homogènia taca de lavanda claret sense vida.  La meva existència anava morint. On estava el meu color fúcsia? On havia marxat el rosa? Tot eren colors morts. Com jo. De tant en tant el meus fills em llançaven espurnes verd Esmeralda, verd espàrrec... Això em donava una mica d’esperança. El verd és el color de l’esperança. Ho he comentat abans? Sí...crec que sí. Però, on havien anat a parar els verds primavera, els verds chartreuse, el verds poma? Aquestes tonalitats plenes de vida s’havien oblidat de mi i em tenien abandonada en el gris més gris de tots els soterranis de la nostra blava mare terra.  El color caqui, no em servia de res. Els meus nens creixien més ràpid que la llum ultraviolada i cada vegada s’assemblaven més al seu pare, aquell fill de puta amb l’ànima negra. Ja no me l’estimava. El meu amor havia marxat amb el rosa xiclet. Anaven passant els anys lentament, molt lentament, amb una indiferència tan passiva com la de l’àmbar, el color indefinit dels semàfors que ningú se l’escolta i té una funció no gaire significativa.  Vaig començar a recordar aquells meravellosos anys primaverals, aquells anys carmesí i vius. Anys d’amor, de sexe i carícies donades per  un home que havia mort en vida i que només em tocava amb el gris plom dels cops. Necessitava el vermell, vermell del sexe i la passió.

Un matí, mentre el meus nens esmorzaven a la cuina. Aquells cereals color fusta que transformen la llet marfil en un color semblant al seu. Em van mirar amb els seus ulls de cel i vaig veure en ells l’home del que em vaig enamorar ja feia segles  tacats de cafè com els pergamins. El cor se’m va accelerar, com si m’hagués tornat el rosa flamenc  de la tranquil·litat feliç d’aquells moments antics. A  partir d’aquest moment va començar tot. Tot allò inexplicable com el color carn des llapis de colors.  Cada vegada que els mirava aquesta careta de préssec em donava un tomb tot el meu cos de lli. Què volia dir això? Em feia preguntes sense forma i sense resposta, però no els podia deixar de mirar. Quan m’abraçaven càlidament, quan em donaven la seva mà, quan em feien petons...   Oblidava el malva dels meus ulls, el gris de la tristesa, el púrpura dels meus cops, la mostassa d’aquelles mans fredes com l’acer... Vaig iniciar una dependència  absoluta  cap els seus cossos frescos i vius. Els seus cossos de mandarina. Cada vegada que els veia, sentia moviments estranys al meu ventre d’argent rovellat. Vaig començar a mirar-los d’amagat: mentre es banyaven, mentre tornaven d’escola amb el reflex verd gespa dels arbres damunts seu, mentre jugaven, estudiaven, menjaven, dormien amb la llum de color blat encesa... Amb el temps, no només necessitava mirar-los a totes les hores del dia, sinó que necessitava tocar-los. El contacte de la meva pell morta de llautó antic amb la seva  color albercoc, em provocava un plaer que va acabar sent excitant. Passaven els dies i no me’ls podia treure de meva ment, ara torbada amb el color desagradable del gris arsènic.  Vaig intentar treure-me’ls del meu cap malalt, però no podia. Ara entenia els moviments agradables de cotó  de la meva panxa que cada vegada eren més pronunciats. Era amor el que sentia pels meus fills. Amor insà de color podrit. L’amor fúcsia que havia sentit pel meu anterior amor. Amor amb desig carnal  de color safrà. Els desitjava amb deliri. Necessitava sentir-los dintre meu i que es desfessin al meu interior com una rajola marró de xocolata. Necessitava el color vermell que havia perdut ja feia temps. El color del desig, d’allò prohibit, del sexe. L’amor cap a ells anava desapareixent, tornant-se groc com els blaus de la meva pell quan s’esborraven. Ara només sentia desig, plaer, obsessió negra com el fum per tornar a sentir el vermell sanguini del sexe profund.  No podia suportar-lo, però em masturbava pensant en els meus fills. El meu antic marit, era el que em donava aquest vermell i amb la seva mort com a persona els hi havia donat als meus fills amb la seva cara i els seus ulls d’aigua.  Necessitava aquest vermell, vermell de sang i de galta calenta. El foc. Necessitava el foc taronja dintre meu. Tenia por i la suor freda de blau cobalt em lliscava pel cos de diòxid de ferro. Quan dormien m’introduïa al seus llits i els tocava per tot arreu, fins i tot introduïa la meva mà a la foscor crua de sota els seus pantalons color carbassa.  Els intentava fer l’amor mentre els dutxava amb mi amb l’excusa de fer-nos una abraçada. L’únic que aconseguia era posar en contacte el meu pubis de color sípia morta amb el seu sexe petit de color salmó fresc, i que em preguntessin el motiu del meu plor gris pissarra desesperant mentre els abraçava. No podia més. Els hi estava fent mal, violava els meus fills de quatre anys. Em sentia plena de defecacions podrides per dintre.

Tot va acabar una nit. Ells dormien a la càlida foscor blau safir d’una nit d’estiu. Els vaig fer que dormissin junts amb la seva pell suau  de dent de lleó en contacte. Quan la seva respiració era pausada i tranquil·la com el verd clorofil·la, vaig entrar a l’habitació dels meus petits. Em vaig introduir al seu llit  agradable com el groc del crepuscle, silenciosament. Els vaig començar a tocar als dos a la vegada, i per primer cop des que durava aquell malson vaig sentir un vermell de plaer com el que havia sentit anys enrere. No em vaig poder controlar, volia més, més vermell. Els vaig tocar amb més intensitat, amb la intensitat del vermell que buscava. Els vaig trencar el son verd pera i suau que tenien. Em van fer preguntes que no recordo, els vaig tocar amb més força. No podia parar de cercar el meu vermell i els vaig fer petons introduint  la meva llengua a la seves cavitats bocals color sangria. Van començar a plorar i jo també. Llàgrimes de verd àcid de dolor. Em demanaven amb veu fosca que parés i jo no volia. Quin plaer i dolor més esgarrifós. Els vaig violar amb el color  amb el que el meu marit em violava a mi. No vaig poder. El vermell s’havia introduït  dintre meu. El vermell de sexe que havia buscat pels racons de color orquídia  de la meva soledat. Vaig arribar al clímax sexual més dolorós que mai ningú ha pogut sentir. Un dolor intens i punxegut com el verd absenta. La ment se’m va bloquejar per un instant. Després vaig ser conscient del que havia fet, i vaig començar a plorar llàgrimes punxegudes que em ferien la pell rovellada, juntament amb els meus fills. Cridaven i em  demanaven compassió amb els seus ulls de mar tacats amb una taca negra de petroli causada pel gran trauma. Allò els perseguiria per tota la seva vida que jo mateixa havia pintat de color cendra. Només hi havia una solució per acabar amb aquella tortura que els acabaria matant tard o d’hora... Vaig anar a la cuina amb passos ferms, ho havia de fer per ells. Pels meus nens mandarina. A partir d’aquell moment patirien per sempre el dolor d’aquella nit provocats per la seva mare i això no ho podia suportar. Acabaria jo amb el seu futur patiment i després acabaria amb el meu provocat per allò que no vaig poder controlar. El vermell que m’havien tret de les entranyes color cirera. Tot era per culpa del pare que els va engendrar, sí, el de l’interior negre i fosc com l’interior d’un pou etern.  Vaig agafar un ganivet fred i vaig dirigir-me a l’habitació  sense llum. Tenien els ulls mig closos degut al dolor profund de color caoba, al cansament  i les llàgrimes opaques dels seus ulls. Els vaig tallar el coll d’un cop, sense que se n’adonessin. Ho havia de fer per ells i ho vaig fer sense pensar. El vermell em va venir a buscar. El vermell de sang. De la sang dels meus fills. La vaig tocar tacant-me la pell blanca. Vaig alçar la meva mà i em vaig clavar el ferro gris i fred del ganivet. La meva sang es va barrejar amb la dels meus petits. La sang amarga de dolor amb la dolça de la innocència robada per una mare.

Vaig trobar el vermell. El vermell passió de sang.

CLARA CAP D'OLIVA

Si ella no hagués estat en els moments més foscos, potser encara serien de color negre. Si ella no m’hagués tret el somriure que els problemes de la vida em volien amagar, potser encara ploraria.

Si ella no hagués agafat el sol amb les seves pròpies mans i  l’hagués ficat dins de la llarga nit, potser encara dormiria.

No sé ben bé com va introduir-se tant endins de la meva vida. S’ha fet camí entre les muntanyes, les valls i els gratacels de la meva persona i s’ha aferrat tant fort que s’ha convertit en una part de mi. Amb la seva cresta de color  taronjós amb tocs de posta de sol i pinzellades de llimona. Els seus ulls que saluden el cel del seu dia a dia gegants i marrons com el xocolata per postres. La impossibilitat de contar els instants de segon que he viscut amb ella la fan especial. Si a vegades sapigués dir tot el que vull dir encara estaria parlant, parlant sense parar.  Totes les incerteses de quan comencem a créixer i a conèixer món  les he compartit amb ella igual que totes aquelles estúpides decisions preses amb neurones adolescents i esbojarrades que ara recordem mentre no parem de riure. Quantes nits ens ha escoltat la lluna  parlar sobre tot allò que ens passava pel cap durant hores i hores. Quantes vegades ens hem sentit invencibles tenint-nos l’una a l’altra. La vida passava mentre nosaltres rèiem d’ella. Els nostres anhels de conèixer món que encara són existents als nostres ulls. Ella sempre ha estat  en tots els raconets, cantonades i carrerons de tots aquests anys. Ha pogut transformar els moments fràgils de paper de seda en la pedra més dura i resistent  fent-me sentir capaç de trencar tot allò que em feia sentir inestable.  Totes aquelles imatges congelades per la seva càmera que dibuixen la biografia de la nostra vida juntes. Entre nosaltres hi ha una caixeta on guardem tot allò nostre i de ningú més, aquelles coses que ens acompanyaran sempre perquè si és cert allò que diuen que viure i aprendre no és més que recordar, ella m’ha ensenyat molt. Mentre algunes persones no saben que dir, ella és capaç de trobar les paraules més adients encara que no surtin al diccionari. Mentre alguns pinten la seva ment amb pintura blanca ella dibuixa un Kandinsky a la seva. Mentre alguns miren l’horitzó ella s’apropa i el toca amb les seves mans delicades. Mentre alguns fan mal, ella acarona tot allò malmès. Mentre algunes persones caminen amb els ulls clavats al terra, ella dibuixa a l’aire tot un univers que l’envolta…Les paraules se les emporta el vent, i espero que aquestes que he trobat pensant en tu no deixin mai de volar.

Gràcies per tot.

MANS

Les seves mans havien viatjat per mons infinits, per centenars de galàxies i milers espais exteriors. Havien sentit, escoltat i vist les sensacions de tot allò existent a la terra. Parlaven amb la seva tremolor i lliscaven suament per les superfícies de la matèria de l’aire. Havien gaudit al tocar el cotó i l’aigua salada del mar. Havien desitjat tornar a tocar el vestit de vellut vermell d’aquella dona vella. Es menjaven el vent  calent de l’assecador del cabell. Dibuixaven a l’atmosfera llums de color segons el seu estat d’ànim. Patien dolor amb l’oli bullent de la paella i compassió amb les llàgrimes transparents d’unes galtes. S’inquietaven quan s’introduïen a un sac de llenties crues i llepaven l’acer fred quan tenien calor. Tremolaven quan escrivien versos decasíl·labs  i ploraven amb la sal. L’aigua freda les acontentava i somiaven en l’escorça d’un arbre en mig d’una clariana. El color verd s’introduïa al seu interior i les feia plorar de nostàlgia. Feien l’amor amb les gotes de pluja mentre recordaven la humitat d’un nas refredat.  Els hi feia ràbia el vermell de sang. Vermell de sang. Jugaven amb els dits a fer-se pessigolles i feien carreres amb els cargols i les guineus. Lluitaven per un món més just i buscaven al diccionari  paraules malsonants. Es disfressaven de mosqueter per cosir i ballaven amb l’himne de l’alegria. Muntaven a cavall amb les ratlles que tenien dibuixades al  seu propi palmell i les corregien quan es torçaven. Es comunicaven amb ultrasons, tenien vertigen i se’ls hi posava la pell de gallina amb la música clàssica. Havien viscuts tres vides i s’havien reencarnat vuit vegades més. Eren l’alfa i l’omega i dominaven el món. Tot allò que havien viscut ho havien escrit en un llibre de memòries  amb el títol d’una pel·lícula pornogràfica. S’havien acostumat a tot això. I  res les commovia, ja. Passaven els anys i lluitaven per un destí desconegut i esbojarrat  que els donés de què parlar. No arribava mai i les agulles dels rellotges que miraven amb desconsol s’havien cansat de comptar. Fins aquell dia. Aquell moment. Aquell segon amb la seva inclinació del sol corresponent. Van reviure. Van tornar a sentir els batecs d’un cor gairebé adormit d’avorriment. Era allò. Aquella pell. Aquella pell càlida i suau. Aquella pell indescriptible d’aquell lloc desconegut. Van sentir el que mai havien sentit. Un plaer. Un plaer tan profund, tan excitant i absolut que mai han tornat a oblidar. I aquelles mans tremoloses d’aquells dits llargs i lleugers van canviar per sempre amb la pau tan silenciosa d’aquella pell.

Regal de no Nadal

El meu regal és verd. Verd poma, verd ampolla i vermell. És monocromàtic i fa brillar el sol. Està fet de nostàlgia i de saliva, de petons i macarrons al forn. És tan gran que no cap a l’Univers, però us el podeu ficar a la butxaca, podeu dormir amb ell o escoltar música. Et fa una abraçada quan la necessites i et dona aigua quan tens set. S’enfada i riu i plora i riu i torna a riure. Plora. Plora molt i no li cauen llàgrimes. Fa olor a caca de gos o de vaca  o de mico o de gat i de rosa o de caca. Es pot fer al forn o a la paella o pot prendre el sol i menjar-te amb patates. Són els teus ulls, els meus i els d’aquella noia que espera a la porta de l’església del teu poble. És estranger i parla tots els idiomes del món excepte el rus. Parla rus i es pot menjar amb forquilla. Negre, és negre i xinès i verd poma i no sap que dir quan parla. Es pinta les ungles de cap color i quan et veu somriu i fa l’amor i juga amb pastanagues i “ibuprofenos”. Li agrada pintar i és un gran empresari, un bisbe o una mongeta tendra o és un pernil. Crida quan està en silenci i escolta música abans de pujar al metro. Té les claus de casa teva i no utilitza mitjons. És taronja i de fusta i de marbre i té formes rodones acabades en cercles de plàstic i de ferro. No té ungles. És de dretes, escriu poemes i no és una persona, és humà o una dona que acaba de donar vida a un ninot amb ulls de plàstic perquè estava enamorada del container d’envasos del seu propi carrer. Porta vestits de cotó de color blau turquesa. Fa fotografies als miralls per poder mirar-se el cul que mai va  poder tenir. No sap que dir-te quan et veu i t’envia flors a la direcció del teu veí del cinquè. Li agraden les maduixes i explicar-te els seus secrets. Odia les corbates i els passamuntanyes i els iogurts amb trossets. Li agrada llegir la Vanguardia mentre balla la cançó que estava de moda ara fa 60 anys. Pren cafè des dels núvols i dibuixa amb llums de colors. Té vida. Vida i mort i llàstima. Llàstima i alegria mentre va a classe. Viu. Viu molt. Viu igual que conta les rajoles del vagó al que tu mateix vas pujar avui fa 5 anys. Sempre se’n oblida del teu aniversari i beu aigua no potable. No pot parar de pensar en màscares, Donnetes i llenties i en la sopa de quan estàs malalta. Puja les escales amb les seves vuit potes i en un futur vol ser un gall. Menja gelats de vainilla amb ketchup, olor a xoriço i gust a l’armari de la seva àvia. És aigua de mar. És de mar. No viu en aquest planeta i canta l’himne de la llibertat quan el seu pare l’obliga a estendre la roba. És de muntanya i viu en un gratacels de Nova York amb un parell de pedres famoses. No té cap malaltia, és el diable confessant-se i pastilles anticonceptives. Se’n riu de tu quan t’equivoques i esmorza perfum francès. Treballa a l’ajuntament i despulla a tots els gats amb botes que intenten entrar. El vostre regal es un cristià que no creu en els seus peus. I en el teus tampoc. Es posa guants de guix a la tardor. És un elefant. Un elefant. Un helicòpter i un llibre. És la teva pel·lícula de por infantil preferida i porta les ulleres de sol d’en Pare Noel. És amic d’en Manelic de Terra Baixa i és de color rosa.  El meu regal és verd. Verd poma, verd ampolla i vermell. El meu regal són totes aquestes paraules. El meu regal és aquest. Tot això és vostre. Us regalo tot el món que s’ha creat a la vostra imaginació mentre jo mateixa llegia. Tot allò que heu pensat i que us ha passat pel cap us ho regalo. Tot això és vostre. Espero que us agradi i que ho guardeu per sempre.