-No tinc temps per estimar-te- em va dir. En aquell moment em va donar l’esquena, jo encara no plorava.
Me’l vaig quedar mirant però no el veia, només sentia amb els ulls les seves passes allunyar-se. Va dirigir-se a la porta sense dedicar-me una última mirada d’aquelles que queden bé cinematogràficament, la va obrir, la va tancar darrere del seu abric i adéu. Que què vaig fer? Acabar-me la tassa de cafè que encara vaporava. No sentia ni una espurna de dolor, només un buit interior que em va despertar la gana, però era divendres i només ens quedava cafè a la despensa. El lavabo encara feia olor a xampú evaporat per l’aigua calenta i llavors vaig veure l’escrit enganxat al mirall:” No te’n riguis de mi”. Havia decidit dedicar el seu temps a estimar-se a ell i em va esborrar del seu mapa emocional.
Me’l vaig quedar mirant però no el veia, només sentia amb els ulls les seves passes allunyar-se. Va dirigir-se a la porta sense dedicar-me una última mirada d’aquelles que queden bé cinematogràficament, la va obrir, la va tancar darrere del seu abric i adéu. Que què vaig fer? Acabar-me la tassa de cafè que encara vaporava. No sentia ni una espurna de dolor, només un buit interior que em va despertar la gana, però era divendres i només ens quedava cafè a la despensa. El lavabo encara feia olor a xampú evaporat per l’aigua calenta i llavors vaig veure l’escrit enganxat al mirall:” No te’n riguis de mi”. Havia decidit dedicar el seu temps a estimar-se a ell i em va esborrar del seu mapa emocional.
Ha estat culpa meva.
