Només recordo el silenci buit i
dolorós que s’introduïa a les nostres oïdes, l’aire que ho arrossegava tot i la
nostra posició amb les cames encongides, els braços doblegats i el cap amagat
entre el tronc i les extremitats. Jo només sé que no em vaig atrevir a aixecar
la vista fins que la tranquil·litat s’apoderà del paisatge. Vaig obrir els ulls, amb la dificultat de
separar les pestanyes enfangades per la
pols i les llàgrimes. Vaig posar-me de peu
intentant entendre tot allò que estava veient, però no vaig poder. Em vaig
girar i ell estava allà encara, ajupit com feia pocs segons ho estava jo.
Cridava. Crits de por i d’ulls vermells.
Em vaig apropar a ell i el vaig agafar
pel braç amb la intenció de despertar-lo del malson tan real que encara no
sabia que estava vivint , però em va apartar amb força degut a la inconsciència de la meva estada tan
propera a ell. El vaig abraçar cridant
el seu nom una i una altra vegada però ell continuava somiant, no volent fer
cap tast visual del que acabava de passar al nostre voltant. Una reacció
d’autodefensa corporal, suposo. Amb carícies li demanava que sisplau obrís els
ulls i que compartís amb mi aquell desastre. Els cops compartits fan menys mal.
Em va fer cas i va començar a deslligar el seu cos que havia mantingut comprimit
amb força perquè el vent no se l’emportés. Separant les parpelles em va buscar
amb la mirada, preguntant què havia passat, què era tot allò i per què. Jo vaig
començar a plorar i ell també, mirant el nostre voltant que ja no coneixíem. La
destrucció s’ho havia emportat tot i ara la calma escombrava els polsims de tot
allò que havíem presenciat amb els ulls tancats. El vent s’havia endut cases,
parets i arbres sencers, nosaltres, però, representant una ridícula escena de
teatre infantil, ens protegíem fent de roca simplement amb el nostre cos
acotxat. Com era possible que l’aire furiós no ens hagués pogut desplaçar ni mig centímetre?. Les
alarmes dels cotxes anunciaven la fi del món i els núvols feien carreres
sobrevolant els nostres caps. Tot era gris fosc, la foscor pròpia de la
tempesta i el plor. Vam començar a cridar, sense obtenir cap resposta de persona
humana ni animal. Lentament, començàrem a
caminar, rastrejant racons, carrers i edificis. Ningú. Al principi, la por de trobar-nos un cadàver
ens terroritzava, però amb el pas del temps i dels quilòmetres indagats només
volíem trobar un cos i potser alguna resposta lògica del que havia passat. Ni
un rastre de vida, només la nostra i la d’alguns arbres mig desenterrats
envejant les nostres passes. Ell i jo no havíem pronunciat ni una sola paraula
des que ens havíem posat a caminar. Aquella pau sonora posava els pèls de
punta. Vam estar caminant fins que es va fer de nit, amb el soroll de les
nostres sabates com a únic acompanyant de viatge. Fins que vam asseure al terra
del que havia estat la plaça del poble i ens vam mirar. Estava clar, els
nostres ulls eren els únics amb vida que veuríem per sempre més. La
incomprensió dels fets ens va deixar mig endormiscats fent caure algunes
llàgrimes que s’alliberaven pel cansament, la tragèdia i la soledat. Les
nostres cordes vocals encara dormien. No sabíem que havia passat, segurament no
ho sabríem mai. El vent i el silenci
s’havien endut tot rastre de vida humana, almenys al nostre poble. Què passaria
a la resta del món? Ens vam abraçar molt fort, tot estirant-nos davant de
l’antic ajuntament, ara mig enfonsat i sense finestres. Ens vam mirar amb la sinceritat pròpia de la
desesperació i el centelleig de nosaltres mateixos que es reflectia dins les pupil·les,
ens reproduïa la pel·lícula del que acabàvem de viure. Una història pròpia de
Manel de Pedrolo, vaig pensar, després la va escriure, quina gràcia. Les
carícies portaven el ritme de la nit fins que ens vam despullar. Vam estar fent
l’amor durant hores, dies i anys. Fent l’amor barrejant-nos amb la destrucció,
el caos i l’absència de gent.
I llavors així, i de cap altra manera, veu néixer vosaltres, habitants de
la Terra, fillets i filletes del meu cor. I aquesta és la història real.
Deixeu-vos de Déus, de jardins de
l’Edèn, de melics, fang i costelles. La
confusió us va engendrar i la soledat us ha estat criant sempre. Per què, sinó,
la inseguretat us acompanya per tot arreu on camineu? Per què la soledat us fa
tanta por i alhora necessiteu fer mal als que volen fer-se lloc a la vostra
vida? La resposta està en aquesta carta
que us escric, petits i petites: perquè veu venir al món duts per l’abandó i el
desastre, i això us acompanyarà sempre.
Aquesta és la meva història de dolor i d’amor. El meu passat i el vostre.
Atentament: La mare, Eva.
