Banda sonora..Do, Fa, Si

La vaig mirar i no li va fer gaire gràcia. La vaig mirar, sí. La vaig mirar però tampoc m’hi vaig fixar. No vaig mirar ni els seus ulls, ni vaig sentir la seva veu, ni vaig olorar la seva pell, només el seu aire.  El seu aire que vaig rebutjar d’entrada perquè m’abocava un món ple de coses correctes, colls estirats, facilitats i coses brillants. Això sempre m’ha posat nerviosa. Feia olor a perfum. Perfum francès o alemany o de qualsevol banda, tan se val, però francès sempre queda millor.  Portava les pestanyes pintades  de petroli i les ungles de color gris metal·litzat , -com un cotxe- vaig pensar-: Després em vaig sentir estúpida. Si s’hagués posat a plorar en aquell moment, les seves llàgrimes haguessin sigut de color negre, no per aquella capa de cautxú que les allargava,  sinó perquè aquella dona hauria abocat totes les desgràcies que ella mateixa desconeixia i que l’anaven desintegrant poc a poc en vida. M’hagués agradat veure-la així, em venia de gust veure-la desfeta amb la cara bruta i l’aire de superioritat  per terra i trepitjar-lo. La vaig mirar als ulls per primera vegada i em van donar un cop de puny en mig de l’estómac. Vaig deixar de respirar per un moment. Em va fer mal. Un mal d’aquells que sembla que et durarà per sempre i que et porta a un lloc on no hi ha so. Només molta llum blanca. Com quan et donen una notícia que s’emporta una part del teu cor.  Tot blanc i les siluetes de tot allò que et rodeja es van difuminant poc a poc, fins a transformar-se en ombres plenes de llum brillant que fa mal als ulls. Els vaig tancar. Ja no recordava ni la dona, ni les pestanyes ni el rebuig. Només veia i sentia el dolor. Aquell mal provocat per aquella mirada que vaig voler escopir i vaig rebutjar en el moment de les presentacions no cordials dels nostres ulls.  Ara que l’havia trobat, m’havia perdut en algun lloc al que mai he tornat a entrar perquè són d’aquells llocs on arribes guiat per alguna cosa; Les portes es tanquen per a les ments conscients i només s’obren amb la por, la desconfiança, la pèrdua, el dolor i totes aquestes sensacions que no ens agraden i ens bloquegen els mecanismes que creiem controlar. Som ninots, potser. Ninots. Ninots abandonats per algun Déu o alguna cosa que mai veiem i que ens controla a tots i ens castiga perquè ens va crear. Algun Déu o divinitat màgica i poderosa que ens agrada dibuixar a les nostres vides per sentir-nos una mica millor amb nosaltres mateixos i regalar-nos un amic o un confident egoistament, sense el seu consentiment d’amistat.  Sense cap pacte. Vaig tornar al meu inconscient que em va regalar un so. Eren notes musicals. Un Do, un Fa i un Si perfilats amb una veu dolça i combinats d’una manera estratègica per robar-me alguna cosa del meu interior que em pertanyia. Aquella dona. Aquella dona davant meu. M’estava cantant una cançó tan dolça com les seves llàgrimes. Eren negres i dolces. Un negre de caramel. Un caramel amarg i dolç alhora.  Un negre amarg i dolç de records escrits a mà pel temps i les conseqüències. Plorava. Les llàgrimes van despertar el meu conscient que em va tornar a visitar i vaig desitjar que es quedés amb mi el temps suficient per no oblidar tot allò que m’estava passant. La dona seguia cantant i vaig començar a plorar amb ella. Aquella cançó s’apropava a mi i m’acariciava amb tons de vellut suaus i humits. Càlids. Aquella dona. Aquella cançó. Compassió. Compassió pels batecs del  meu cor que s’ofegaven amb els ventricles plens de sang que es desbordava per l’excitació  . Els nostres ulls units per dos fils invisibles, transparents. Clavats els uns amb els altres. Tots quatre ballant un vals ple de passió. Ple d’amor per un no res ple de tot.  No es podien separar, ni allunyar. Aquella cançó em feia sentir alguna cosa que trobava a faltar des de feia anys. Alguna cosa que no coneixia del tot o que potser  no recordava.  El meu cap em volia dir alguna cosa. Què?, què?, què?,què? No volia més preguntes. Em sortien per les orelles. Anhelava un ramell de respostes que ningú em va regalar. Aquella dona va deixar de cantar. Els nostres ulls no varen deixar de ballar junts, sense separar-se. No sé quan de temps vam estar així, l’una davant de l’altre emmarcades  per un silenci que ens determinava un espai ple de tensió i interrogants però del que no ens volíem escapar. Segons, minuts o tres segles i mig; els nostres cossos separats amb la mateixa distància, amb el moviment imperceptible de la respiració com a mostra de vida. Vaig tancar els ulls. Suposo que no vaig se jo, sinó la pressió d’aquell moment que em va estirar de les parpelles amb força i sense cap tipus d’intenció de deixar-me posar resistència. El marc silenciós d’aquell quadre impressionista que representàvem totes dues construïdes a partir de taques de pintures difuminades i barrejades, es va trencar. El silenci es va trencar amb la veu de la persona que s’havia convertit en el centre de tot el meu pensament. El meu nom. Va dir el meu nom amb la seva veu, aquella dona i la seva veu havien trencat en mil trossets de vidre aquell moment mancat de so amb les síl·labes del meu nom.  No vaig tenir valor a respondre res. No podia donar una resposta perquè el que m’importava més era la pregunta que jo mateixa m’estava fent. Els ulls se’m van obrir. Suposo que la pressió va oblidar la seva por i es va deixar emportar per la tafaneria. La senyora em continuava mirant. Va somriure sense separar els llavis i se li van dibuixar unes arrugues al costat dels ulls. Com si la seva pell fos de paper. Jo no vaig somriure, ni parlar. Em vaig cobrir de plàstic o ferro o qualsevol altre material que va substituir la meva pell. El somriure li va desaparèixer al veure que no li entregava cap reacció com a resposta. No vaig  parpellejar per por a trencar-me en pedaços de mi. Les llàgrimes  dels seus ulls que s’havien acomiadat per no aparèixer més a  escena es van sorprendre tornant una altra vegada, aquesta vegada pintant una barreja de decepció, tristesa, ràbia i desig a la cara de la dona amb els aires de superioritat abandonats en mig del no res. Va tornar a dir el meu nom en format gemec de plor. Les meves cordes vocals van començar a vibrar sense el meu consentiment. Crec que en aquests estats tan desconeguts el teu cervell no està preparat per donar ordres al teu cos i aquest funciona com si estigués de festa major. De sobte m’hi vaig veure en mig de les notes musicals que aquella dona havia entonat feia poc o molt temps abans. Jo, cantant aquella cançó. La coneixia. Ella em mirava amb els ulls plens de coses que no entenia i el somriure li va tornar a aparèixer. Aquesta vegada, però, més ample, llarg i viu. Li vaig poder veure una part de les dents amb un lleuger toc de color fum amb nicotina sobre blanc. Unes mans invisibles continuaven tocant els acords d’aquella cançó amb les meves cordes vocals. Jo simplement escoltava el que jo mateixa cantava.  Va venir cap a mi i em va agafar les mans. Va apropar la seva cara amb la meva, tant que les arrugues del seu front es van convertir en muntanyes i valls pels meus ulls. Quan l’aire del seu nas i l’alè que sortia de la seva cavitat vocal em van rascar la pell, va desaparèixer la música i em vaig callar de cop. Va tornar a dir el meu nom, ja no em sorprenia, crec. El va repetir un numero imparell de vegades i va callar. Jo deuria fer cara de lluç mort a la peixateria, perquè quan es va separar per mirar el meu rostre, una força desconeguda va recollir els seus llavis estirats i va deixar de somriure. Més silenci, silenci, silenci etern que ja em cansava. I la mirada d’aquesta dona que no em deixava de qüestionar res sense donar-me cap resposta com a recompensa. Estava cansada, esgotada i avorrida d’aquesta mirada que em demanava alguna cosa que no sabia que collons era. Em vaig posar nerviosa i la petita ràbia que apareixia a poc a poc als meus ulls no va espantar els seus que em continuaven mirant com si em tractés d’una joia robada d’algun museu important. La cançó. No m’ho creia. Aquella cançó va dibuixar una imatge en forma de record d’anys enrere al full que hi havia a la meva ment, on anava dibuixant la meva vida. Aquella imatge es va començar a moure recreant-se en imatges coherents; una després de l’altra projectant, així, una pel·lícula on jo era la protagonista. Apareixia jo de petita amb els meus rínxols  daurats i els meus ulls color mel. Com a banda sonora, aquella cançó cantada per aquella dona que feia  dos minuts o segons  o milers d’anys llum que coneixia. I llavors va començar i va acabar tot alhora. Aquella pel·lícula em va donar totes les respostes que havia formulat durant tot aquell efímer i etern moment de trobada. La dona que m’estava agafant les mans  amb els ulls plorosos, apareixia amb el meu jo de feia uns quinze anys entre el braços i em cantava aquella cançó. La cançó. L’única cançó existent al món per a mi. Me la cantava mentre jo m’adormia. Era la cançó de bressol de la meva infància, la cançó que m’havia convidat infinitat de vegades al món dels somnis i del descans profund. La cançó que va formar part de les meves nits fins que la meva mare va marxar de casa per algun motiu que el meu pare em va explicar anys enrere després d’escoltar-la per última vegada. Ella no em va apartar la mirada, era com si la pel·lícula que jo estava veient es projectés als meus ulls i ella l’estigués mirant com si es trobés en una mena de cinema en miniatura particular. La pantalla es va transformar en una superfície homogènia de color negre, indicant-me que era el final d’aquella projecció. Li vaig tornar la mirada. Els ulls li brillaven i del petroli de les seves pestanyes ja no quedava ni rastre. 

–Mare?