Si ella no hagués
estat en els moments més foscos, potser encara serien de color negre. Si ella
no m’hagués tret el somriure que els problemes de la vida em volien amagar,
potser encara ploraria.
Si ella no hagués
agafat el sol amb les seves pròpies mans i l’hagués ficat dins de la llarga nit, potser
encara dormiria.
No sé ben bé com
va introduir-se tant endins de la meva vida. S’ha fet camí entre les muntanyes,
les valls i els gratacels de la meva persona i s’ha aferrat tant fort que s’ha
convertit en una part de mi. Amb la seva cresta de color taronjós amb tocs de posta de sol i
pinzellades de llimona. Els seus ulls que saluden el cel del seu dia a dia
gegants i marrons com el xocolata per postres. La impossibilitat de contar els
instants de segon que he viscut amb ella la fan especial. Si a vegades sapigués
dir tot el que vull dir encara estaria parlant, parlant sense parar. Totes les incerteses de quan comencem a créixer
i a conèixer món les he compartit amb
ella igual que totes aquelles estúpides decisions preses amb neurones
adolescents i esbojarrades que ara recordem mentre no parem de riure. Quantes
nits ens ha escoltat la lluna parlar
sobre tot allò que ens passava pel cap durant hores i hores. Quantes vegades
ens hem sentit invencibles tenint-nos l’una a l’altra. La vida passava mentre nosaltres
rèiem d’ella. Els nostres anhels de conèixer món que encara són existents als
nostres ulls. Ella sempre ha estat en
tots els raconets, cantonades i carrerons de tots aquests anys. Ha pogut
transformar els moments fràgils de paper de seda en la pedra més dura i
resistent fent-me sentir capaç de
trencar tot allò que em feia sentir inestable. Totes aquelles imatges congelades per la seva càmera
que dibuixen la biografia de la nostra vida juntes. Entre nosaltres hi ha una
caixeta on guardem tot allò nostre i de ningú més, aquelles coses que ens
acompanyaran sempre perquè si és cert allò que diuen que viure i aprendre no és
més que recordar, ella m’ha ensenyat molt. Mentre algunes persones no saben que
dir, ella és capaç de trobar les paraules més adients encara que no surtin al
diccionari. Mentre alguns pinten la seva ment amb pintura blanca ella dibuixa un
Kandinsky a la seva. Mentre alguns miren l’horitzó ella s’apropa i el toca amb
les seves mans delicades. Mentre alguns fan mal, ella acarona tot allò malmès.
Mentre algunes persones caminen amb els ulls clavats al terra, ella dibuixa a
l’aire tot un univers que l’envolta…Les paraules se les emporta el vent, i
espero que aquestes que he trobat pensant en tu no deixin mai de volar.
Gràcies per tot.
tejamo!:D
ResponderEliminar