El meu ningú i jo

Avui he estat pensant en la companyia de la soledat. He estat pensant en aquelles persones que acompanyen al no res. Aquelles persones acompanyades per un buit silenciós . Potser perquè avui m’he sentit sola o m’ho he volgut sentir. Que difícil és sentir-te sola quan saps que realment no ho estàs. L’ hipocresia omple el teu cos i et converteix en algun tipus de ric amb butxaques buides. Saps que en poques dècimes de segon pots agafar el telèfon, trucar i sentir una veu a l’altra banda, però continues torturant-te. En el fons som animals irracionals vestits d’una manera determinada per fer creure a la resta que som el tipus de persona que desitgem ser.   Avui he pensat en la soledat,  i he sentit com una pedra al meu cap  que pesava tones i he deduït que el món és una tartera formada per pedres de soledat. Pedres fosques, suposo. Quin fred he sentit. Fred que demanava d’alguna manera, calor d’ésser humà. Calor de pell amb pell.  Calor de relació sexual traient vapor. He vist  gent caminant per no arribar al lloc on ningú l’esperava. Persones amb agendes buides i telèfons aparentment desconnectats que realment no ho estan. Simplement  mai han entonat la simfonia de senyal de trucada.  Avui he vist jardins buits i cafès sols. Amarg. El gust amarg del cafè i la soledat. He olorat persones provinents de forats espacials negres com un bosc  dins la nit. I ara recordo la lluna sola abandonada pels estels que algun dia van estar al seu costat. La lluna contant el temps de la foscor amb comptagotes i esperant la seva trobada amb sol per canviar el relleu laboral. Avui he estat plorant. He plorat amb música de fons i cançons d’acomiadament. Aquest dia he sentit a persones abraçant el seu mateix cos per sentir amor cap a ells mateixos. M’ha fet mal odiar-me d’aquesta manera per ser allò que no sé què sóc. Quina por a girar-me i no trobar a ningú. Por a donar la mà a l’aire. Por a no trobar destinataris que recullin les meves paraules. Avui he pensat en totes aquestes persones que viuen amb el buit, el silenci i les llàgrimes de les que ningú es preocupa. Llàgrimes abocades per a ningú , evaporades i oblidades per sempre. Persones boniques, esbojarrades, justes, creients, amb molts diners, el cabell ros, sense casa, cantants, agradables, cridaneres, ploroses, pàl·lides, modernes, amb jersei de ratlles, científiques,  casades, menors d’edat, amb bigoti, italianes, cansades, somiadores, coixes, amb el cabell arrissat, grasses, amb olor a vainilla, morenes, esquifides, enginyeres, amb barret, lectores, cegues, amb gos, viatgeres, amb pantalons vermells, amb família, imbècils, agraïdes, perfectes, amb dits de pianista, jugadores de bàsquet, òrfenes, xineses, parladores, polítiques, amagades, ordenades, fosques. Persones. Persones esperades per ningú. Avui he pensat en persones soles. Un arbre en mig del desert.