Em vaig casar fa vint-i-tres anys vestida de blanc, un blanc trencat. El que es va convertir en el meu home tenia
un interior negre fosc, però d’això vaig adornar-me’n més tard, quan ja
portàvem vistes mil quatre-centes seixanta postes de sol ataronjades amb tocs de groc
canari. Al principi els meus ulls color mel brillaven intensament, era feliç,
el meu món i la meva vida eren de color de rosa. Em vaig quedar embarassada de
bessons, un embaràs verd, d’esperança. “Verde que te quiero verde, verde color
esperanza”...coneixien aquesta cançó?. Quan vaig veure els seus cossos per
primera vegada: petits i violetes amb pinzellades lleugeres de color Burdeos,
els meus llavis van dibuixar un somriure de carmí. Vaig sentir una pau tan
profunda quan el blanc pur de la sala se’m va introduir al cervell... Els nens
s’assemblaven tant al seu pare que, per un moment, em vaig sentir bruta amb el color marró de la
gelosia, com si estigués plena de merda. Tenien els ulls color blau turquesa i,
quan s’enfadaven o el gris clar de la tristesa els visitava, se’ls hi tornaven
de color cian. El seu cabell semblava tenyit amb l’escorça d’un ametller i quan la llum daurada del sol els hi tocava transformava
el seu cap en filaments de l’or més pur. Van passar tres anys tan alegres com
el color fúcsia de les flors a la verda primavera. A partir d’aquests rosats anys, però, el fúcsia
es va enfosquir poc a poc: Amarant,púrpura,vermell violaci , borgonya, anyil...
fins arribar al negre més negre i profund que mai havia vist amb els meus ulls
castany de mel. Ell em va començar a llançar insults freds, platejats i
metàl·lics com ganivets acabats d’afilar. Me’ls introduïa cada vegada més a
l’interior del meu cos traspassant la meva fina pell color coral. Els seus ulls cada vegada eren més foscos. El
turquesa que encara mantenien els meus fills als ulls, li havia desaparegut
deixant per sempre un oceànic turquí al mig del color neu. Em va començar a agredir físicament amb les
seves mans mostassa de tant fumar. La meva pell, cada vegada més color crema pàl·lida,
era plena de taques violetes, morades, blaves, verdes oliva i per últim color
llimona quan desapareixien. Els meus
ulls encerclats amb una tonalitat malva no es cansaven de deixar caure
llàgrimes transparents, sense brillantor, opaques. Em violava
amb els seus ulls profunds vermells de ràbia i m’estirava dels cabells
ocre cada vegada que penetrava la meva
vagina color gingebre, un gingebre trist que patia dolor. Les tonalitats, la
puresa, la brillantor, el contrast, la vida dels meus colors anava
desapareixent i convertint-se en una
homogènia taca de lavanda claret sense vida. La meva existència anava morint. On estava el meu
color fúcsia? On havia marxat el rosa? Tot eren colors morts. Com jo. De tant
en tant el meus fills em llançaven espurnes verd Esmeralda, verd espàrrec...
Això em donava una mica d’esperança. El verd és el color de l’esperança. Ho he
comentat abans? Sí...crec que sí. Però, on havien anat a parar els verds
primavera, els verds chartreuse, el verds poma? Aquestes tonalitats plenes de
vida s’havien oblidat de mi i em tenien abandonada en el gris més gris de tots
els soterranis de la nostra blava mare terra. El color caqui, no em servia de res. Els meus
nens creixien més ràpid que la llum ultraviolada i cada vegada s’assemblaven
més al seu pare, aquell fill de puta amb l’ànima negra. Ja no me l’estimava. El
meu amor havia marxat amb el rosa xiclet. Anaven passant els anys lentament,
molt lentament, amb una indiferència tan passiva com la de l’àmbar, el color
indefinit dels semàfors que ningú se l’escolta i té una funció no gaire
significativa. Vaig començar a recordar
aquells meravellosos anys primaverals, aquells anys carmesí i vius. Anys
d’amor, de sexe i carícies donades per
un home que havia mort en vida i que només em tocava amb el gris plom
dels cops. Necessitava el vermell, vermell del sexe i la passió.
Un matí, mentre
el meus nens esmorzaven a la cuina. Aquells cereals color fusta que transformen
la llet marfil en un color semblant al seu. Em van mirar amb els seus ulls de
cel i vaig veure en ells l’home del que em vaig enamorar ja feia segles tacats de cafè com els pergamins. El cor se’m
va accelerar, com si m’hagués tornat el rosa flamenc de la tranquil·litat feliç d’aquells moments
antics. A partir d’aquest moment va
començar tot. Tot allò inexplicable com el color carn des llapis de
colors. Cada vegada que els mirava
aquesta careta de préssec em donava un tomb tot el meu cos de lli. Què volia
dir això? Em feia preguntes sense forma i sense resposta, però no els podia
deixar de mirar. Quan m’abraçaven càlidament, quan em donaven la seva mà, quan
em feien petons... Oblidava el malva dels meus ulls, el gris de
la tristesa, el púrpura dels meus cops, la mostassa d’aquelles mans fredes com
l’acer... Vaig iniciar una dependència
absoluta cap els seus cossos
frescos i vius. Els seus cossos de mandarina. Cada vegada que els veia, sentia
moviments estranys al meu ventre d’argent rovellat. Vaig començar a mirar-los
d’amagat: mentre es banyaven, mentre tornaven d’escola amb el reflex verd gespa
dels arbres damunts seu, mentre jugaven, estudiaven, menjaven, dormien amb la
llum de color blat encesa... Amb el temps, no només necessitava mirar-los a
totes les hores del dia, sinó que necessitava tocar-los. El contacte de la meva
pell morta de llautó antic amb la seva
color albercoc, em provocava un plaer que va acabar sent excitant.
Passaven els dies i no me’ls podia treure de meva ment, ara torbada amb el
color desagradable del gris arsènic. Vaig
intentar treure-me’ls del meu cap malalt, però no podia. Ara entenia els
moviments agradables de cotó de la meva
panxa que cada vegada eren més pronunciats. Era amor el que sentia pels meus
fills. Amor insà de color podrit. L’amor fúcsia que havia sentit pel meu
anterior amor. Amor amb desig carnal de
color safrà. Els desitjava amb deliri. Necessitava sentir-los dintre meu i que
es desfessin al meu interior com una rajola marró de xocolata. Necessitava el
color vermell que havia perdut ja feia temps. El color del desig, d’allò
prohibit, del sexe. L’amor cap a ells anava desapareixent, tornant-se groc com
els blaus de la meva pell quan s’esborraven. Ara només sentia desig, plaer,
obsessió negra com el fum per tornar a sentir el vermell sanguini del sexe
profund. No podia suportar-lo, però em
masturbava pensant en els meus fills. El meu antic marit, era el que em donava
aquest vermell i amb la seva mort com a persona els hi havia donat als meus
fills amb la seva cara i els seus ulls d’aigua.
Necessitava aquest vermell, vermell de sang i de galta calenta. El foc. Necessitava
el foc taronja dintre meu. Tenia por i la suor freda de blau cobalt em lliscava
pel cos de diòxid de ferro. Quan dormien m’introduïa al seus llits i els tocava
per tot arreu, fins i tot introduïa la meva mà a la foscor crua de sota els
seus pantalons color carbassa. Els intentava
fer l’amor mentre els dutxava amb mi amb l’excusa de fer-nos una abraçada.
L’únic que aconseguia era posar en contacte el meu pubis de color sípia morta
amb el seu sexe petit de color salmó fresc, i que em preguntessin el motiu del
meu plor gris pissarra desesperant mentre els abraçava. No podia més. Els hi
estava fent mal, violava els meus fills de quatre anys. Em sentia plena de
defecacions podrides per dintre.
Tot va acabar una
nit. Ells dormien a la càlida foscor blau safir d’una nit d’estiu. Els vaig fer
que dormissin junts amb la seva pell suau
de dent de lleó en contacte. Quan la seva respiració era pausada i
tranquil·la com el verd clorofil·la, vaig entrar a l’habitació dels meus
petits. Em vaig introduir al seu llit
agradable com el groc del crepuscle, silenciosament. Els vaig començar a
tocar als dos a la vegada, i per primer cop des que durava aquell malson vaig
sentir un vermell de plaer com el que havia sentit anys enrere. No em vaig
poder controlar, volia més, més vermell. Els vaig tocar amb més intensitat, amb
la intensitat del vermell que buscava. Els vaig trencar el son verd pera i suau
que tenien. Em van fer preguntes que no recordo, els vaig tocar amb més força.
No podia parar de cercar el meu vermell i els vaig fer petons introduint la meva llengua a la seves cavitats bocals
color sangria. Van començar a plorar i jo també. Llàgrimes de verd àcid de
dolor. Em demanaven amb veu fosca que parés i jo no volia. Quin plaer i dolor
més esgarrifós. Els vaig violar amb el color
amb el que el meu marit em violava a mi. No vaig poder. El vermell
s’havia introduït dintre meu. El vermell
de sexe que havia buscat pels racons de color orquídia de la meva soledat. Vaig arribar al clímax
sexual més dolorós que mai ningú ha pogut sentir. Un dolor intens i punxegut
com el verd absenta. La ment se’m va bloquejar per un instant. Després vaig ser
conscient del que havia fet, i vaig començar a plorar llàgrimes punxegudes que
em ferien la pell rovellada, juntament amb els meus fills. Cridaven i em demanaven compassió amb els seus ulls de mar
tacats amb una taca negra de petroli causada pel gran trauma. Allò els perseguiria
per tota la seva vida que jo mateixa havia pintat de color cendra. Només hi
havia una solució per acabar amb aquella tortura que els acabaria matant tard o
d’hora... Vaig anar a la cuina amb passos ferms, ho havia de fer per ells. Pels
meus nens mandarina. A partir d’aquell moment patirien per sempre el dolor
d’aquella nit provocats per la seva mare i això no ho podia suportar. Acabaria
jo amb el seu futur patiment i després acabaria amb el meu provocat per allò
que no vaig poder controlar. El vermell que m’havien tret de les entranyes
color cirera. Tot era per culpa del pare que els va engendrar, sí, el de
l’interior negre i fosc com l’interior d’un pou etern. Vaig agafar un ganivet fred i vaig dirigir-me
a l’habitació sense llum. Tenien els
ulls mig closos degut al dolor profund de color caoba, al cansament i les llàgrimes opaques dels seus ulls. Els
vaig tallar el coll d’un cop, sense que se n’adonessin. Ho havia de fer per
ells i ho vaig fer sense pensar. El vermell em va venir a buscar. El vermell de
sang. De la sang dels meus fills. La vaig tocar tacant-me la pell blanca. Vaig
alçar la meva mà i em vaig clavar el ferro gris i fred del ganivet. La meva
sang es va barrejar amb la dels meus petits. La sang amarga de dolor amb la
dolça de la innocència robada per una mare.
Vaig trobar el
vermell. El vermell passió de sang.
No hay comentarios:
Publicar un comentario