Àfrica.

Aquella mateixa tarda havia acabat la guerra. Eren les quatre, el sol ho anunciava amb crits de foc sobre el paisatge. Ella va somriure. La lleugeresa. No s’ho podia creure; tres campanades, tres despertadors massa estridents, tres tocs d’alarma i un punt i final a una guerra que encara conservava el seu perfum cremat dins els carrers. Ella portava quatre dies tancada dins aquell forat on a la llum li era prohibida l’entrada. A la consciència també. Les hores de son es multiplicaven dins aquell cau, era un pacte que va acceptar a canvi de l’aïllament on semblava que les explosions feien menys mal. Tancada. Els seus ulls, la seva ment i els seus cabells, no enduts mai pel vent, atrapats per quatre parets de sorra que tremolaven i es consumien. La por continuava fent-se camí sota terra i l’abraçava a les nits.  Ella era massa petita, només esperava que algú cridés la paraula ‘’compassió’’ i s’hi deixés la veu per poder salvar-la. A ella. Era massa petita. Ja ho he dit. Almenys als ulls del món.

Feia mitja hora que l’aplaudiment d’un públic cansat anunciava l’inici d’una postguerra encara massa curta. Ella, però, es resguardava dins aquella ratonera sense saber per què. La por a volar, a sortir de l’ou, a trencar un silenci massa llarg, la mantenien reclosa sota el sòl que la separava de l’exterior, de l’aire encara contaminat per la presència dels tancs. Verd. Va tancar els ulls i va començar a recordar. Simplement va deixar de pensar, d’analitzar res i va donar pas a les fotografies del passat que el soroll bèl·lic havia censurat dins la seva memòria. Va tornar a somriure. La lleugeresa.

Un estiu es va enamorar, va entregar el seu cor a un acomiadament instantani que ara li sortia pels ulls a través de les llàgrimes. Va tancar-los amb força per poder tornar, va comptar fins a tretze i els va obrir. I res. Olor a humit. Ara la seva mare apareixia dins les postals mentals del seu cap; era molt bonica amb aquella pell fosca i aquells ulls excessivament grans per aquest món de crueltat desmesurada. - Per això plorava tant - va pensar. Una panoràmica projectada sobre les parets del seu cervell li va fer recordar el que havia sigut el seu poble; vuit cases disposades aleatòriament sobre un terreny vermellós. De pols. De sang. Va pensar en el supermercat minúscul situat a cap cantonada per la manca de parets. I la nevera de casa, sempre buida i desendollada durant les èpoques difícils. La fam sempre l’havia conduït pel camí de la subsistència. 

Inesperadament l’èxtasi del moment va mostrar-li una carta degustació avantguardista de ‘’l’art del perfum concentrat a qualsevol vagó d’un tren’’: espècies orientals de la família asseguda cinc seients enllà, maduixa, coure i lavanda dins un armari. Aquesta última la va tranquil·litzar. La fortor a peus i a cap sense ensabonar formaven part de les postres del menú que va cuinar el seu propi deliri. Un esternut la va fer vomitar tots aquells bàlsams dins el calaix subterrani on es trobava. Descans. Només les seves mans es van despertar i el vellut de la seva pell es va posar dempeus. Una festa tàctil on totes les cèl·lules van ser convidades. Un tutú, un tros de setí, unes mitges aferrades a les extremitats inferiors i les seves classes de ballet. Va somriure, aquesta vegada amb notes musicals i una veu solista dins el cap. La lleugeresa. De sobte, un record disfressat de cop de puny. Alguna cosa va impactar sobre el seu pit. Una imatge progressivament més nítida. Un nen, un nen preciós que havia perdut a algun lloc. Aquest record la ofegava. Era el seu bebè, el seu propi fill que havia vingut a buscar-la a través de la inconsciència. No ho podia suportar i per primer cop dins aquella casa improvisada va començar a faltar l’aire. A consumir-se l’oxigen. Com podia ser que l’oblit se l’hagués emportat? Al seu nadó, el seu nen. Seu. Ella tenia cinquanta cinc  anys i estava cansada d’estar allà. La seva criatura de pell bruna la mirava i ella no es podia moure. No comprenia res. Va rascar la sorra del seu voltant per fer-la desaparèixer però només la sang de les seves ungles va acudir en forma d’ajuda. Inútil. La verticalitat del seu cos la marejava i volia sortir a l’exterior. Era el moment. Va començar a escalar amb l’ambició de superar el vertigen i ho estava aconseguint; els metres que es dibuixaven lineals sota la seva figura augmentaven i ella va somriure de nou. La lleugeresa. La levitat del moment la va fer tornar al punt de partida. Un cop a terra. Volia tornar a recordar. S’hi va asseure i va anul·lar el sentit de la vista per endinsar-se dins el sentit de la ment cap al passat. I ella era jove i petita. Almenys als ulls del món. I ningú va cridar la paraula ‘’compassió’’ i ningú s’hi va deixar la veu. Ara es mirava els braços, la pell pansida pel pas dels anys i els ‘’tic-tacs’’ dels rellotges carregats per la marxa enrere. No. No podia ser. Ara les seves pupil·les reflectien la realitat de tota aquella història embrutada per la terra humida d’un racó inexistent.  Portava massa temps recordant i el seu fill ja era gran. Suposava. Ficada dins un llit tots aquells anys, clausurada per uns llençols on ella mateixa havia brodat la paraula ‘’abandó’’. La vida ja no entrava pels forats de la persiana i ella se’n havia oblidat. De què? De viure. Havia dedicat tot aquell temps a divagar per allò abstracte, per records que no podia tocar i ja era massa tard. Era fosc dins aquella habitació plena d’esgarrapades a les parets. El soroll de les bombes la va ficar dins el llit ja feia trenta anys i la por s’havia convertit en el somnífer que la va fer minvar sobre un matalàs enfonsat. - Doneu-me el meu nen!- va cridar. I s’hi va deixar la veu i els batecs del seu cor. La lleugeresa, va desaparèixer.