Bocí de tarda.

Espera’m. No marxis per sempre i queda’t aquí, fent-me de coixí. Ara no intentis abocar-me la ràbia que sents per la teva fugida obligatòria. Ja t’he dit que no vull que t’allunyis per sempre. Queda’t. No ploris, no em cridis, no caiguis al terra de genolls perquè no és la solució. Digues que no i dóna l' esquena a aquells que t’odien. Fes-ho per tu, per això que t’estan fent. Digues no, digues no, digues no. Escolta’m, esborra-ho tot i torna a començar amb mi, amb la teva persona real,  la que sent, la que escolta, la que m’estima. No cridis. No cridis. No et rebel·lis contra tu i fes-ho contra ells, contra els que t’esclavitzen, vine amb mi, sisplau.  Calla i deixa’m parlar. Sí que ho entenc no ho veus? No t’ofeguis dins aquesta tempesta que crema, que desfà tot allò que té sentit. Jo et salvaré. Apropa’t tranquil... Ara, salta, no pensis en la profunditat del paisatge, en la meva alçada, no miris a baix, observa l’aire, la llibertat que t’envolta i atreveix-te. Llença’t al buit i acaba d’una vegada amb tot això, amb tots ells, amb totes elles... Tanca els ulls i...perfecte, així.

Una altra víctima per suïcidi als diaris, diuen que se la van trobar parlant amb el precipici que li va cedir el dret a no viure més.