- Ara només et demano que callis, que simplement
escoltis mentre jo et col·loco el dit índex entre llavi i llavi
verticalment. Sols cal que em miris als
ulls, aquí... sí, mira’m i diga’m què és el que veus. Si has de dir un ‘’res’’,
menteix-me fent-me creure que veus tot un univers. Recorda que m‘has de
prometre un viatge transoceànic entre
els porus de la meva pell i besar-me amb els ulls tancats posteriorment . Ara
començarà a ploure i ens resguardarem de l’aigua amb la tranquil·litat que ens
ha de proporcionar aquesta passió que hem de tenir. Jo a tu i tu a mi. Tu i
jo. Els altres pronoms han de
desaparèixer, sisplau. Els triangles també. M’has de prometre un amor etern,
potser utòpic, però pinta’l davant dels meus ulls d’una manera tan real que el
pugui tocar. Rodeja’m de textures agradables: cotó ensucrat, llenties crues
dins un sac o mel baixa en calories. T’ho demano. No diguis res cert que em
pugui fer mal, només deixa’m rebolcar entre la mentida piadosa del teu discurs.
Ara busca una rosa, allà, darrere teu, gira’t,
ara toca entregar-me-la amb paraules guarnides de compassió. Compara-la
amb mi, va, ho has de fer. Pensaré que m’agrada, després somriuré i ens
abraçarem, oi que sí? Ens abraçarem i tothom ens mirarà sota el paraigües,
envejant-nos, perquè això nostre és diferent. Clava’m fuetades de tendresa i
fes-me plorar d’emoció. La felicitat ha volgut rendir-me culte aquesta nit.
Tres, dos, un, zero... obriré els ulls i tot serà real.
Tres, dos,
un, zero... [obre els ulls, crida]Tres,
dos... un...[Sense aire] Tres, dos...
I ara la plorosa
anciana carregada d’arrugues amb el seu vestit de princesa rosa xiclet, mig
desfet per l’espera dels anys, asseguda des de fa dècades sota la bústia de casa
seva, continua esperant la carta del seu
príncep enamorat, amb l’esperança que intenta remuntar el dolor de la
decepció. De sobte, es trenca en pedaços gemegants de ràbia. Està cansada, ofegada, abandonada i llança el ramell de flors que ella mateixa ha
comprat a la floristeria de la cantonada, com tots els dies dels anys abocats a
les vies d’aquest tren que mai arriba. Es mira al mirall i besa amb passió el seu
reflex, ara se sent una mica millor i continuarà esperant.
- Ara només
et demano que callis, que simple...[continuarà fins el final del discurs
anterior i tornarà a començar tantes vegades com pugui abans que se l’emporti
la mort.]
…Muriendo espero, al hombre que yo quiero...
m'encanta.
ResponderEliminar