Au revoir...

Suposo que tot s’acaba.   Tot s’acaba, no? Aquestes són les últimes paraules que embolicaràs en paper de regal i m’entregaràs amb cara d’indiferència?  “Tot s’acaba i això també”. Quin mal de paraules, quina sensació de manca d’aire i de pebrot picant dormint a la llengua. Regalar una postal per recordar algú que tu ja no el recordes. Per fer recordar algú l’oblit de la seva pròpia persona. Substituir una vida per una espurna de no res i un bocí de silenci blanc i homogeni. Això és el que has fet tu. Només les coses terminables s’acaben, com la xocolata i els bitllets de cinc-cents, la resta les esborrem nosaltres mateixes. Nosaltres mateixos. Ells i elles mateixes. Un, dos, tres. Singular, plural. Les coses infinites  són per guardar-les i convertir-les en tresors del temps. Coses infinites trobades per arqueòlegs amb guants de cuir sintètic. Et demano que no m’expliquis res amb aquests suposats supòsits que tan suposadament necessites per dir-me que volies que acabés. I tot s’ha acabat no suposadament,  perquè cadascuna d’aquestes lletres toquen de peus a terra, i només necessiten la força de la veritat per arrelar-se ben fort.  Volies que acabés i així ha sigut. No guarneixis amb supòsits el teu discurs injust. Les set lletres d’aquesta cosa que ens unia han marxat sense dir adéu. Com tu.  I ara em diràs que suposadament tot s’acaba mentre elimines tot allò que havia sigut nostre amb dissolvent. Rasca fort.  Et demano un xic de sinceritat com a bitllet de viatge amb destinació sense nosaltres mateixes. No hi ha acomiadament més trist que aquell que no ha succeït. Un acomiadament sense mocadors blancs dibuixant a l’aire taques en direcció vertical, sense imatges en blanc i negre ni cascades amb origen llagrimall. Un acomiadament sense llavis dibuixant un desitjat destí. Deixa’m ser la protagonista de l’andana d’una estació qualsevol on els trens fugen cridant fum de vapor i expulsant crits a l’aire. Però tu ja estàs bé oi? Suposo que suposes que en definitiva estàs bé sense mi. I suposo que tens raó. Sóc essencial  per molt poques persones i amb tu seria comptar massa. Sóc substituïble per qualsevol altra que vulguis dir amiga. Ja la tens. És fàcil. És excepcionalment fàcil anar a prendre un cafè a qualsevol terrassa de qualsevol bar i muntar una plàcida escena estiuenca amb taules metàl·liques que brillen amb el sol. És fàcil. Però amb tu no vaig voler dibuixar quatre escenes amb títol d’estació de l’any. No, això ja ho va fer Vivaldi amb els seus “doremifasols”. Vaig intentar ser una cosa que m’has negat de cop. Alguna cosa que el teu orgull s’ha menjat amb ànsia i sense respirar. Només desitjo que també es mengi els teus supòsits de cartró-pedra que no són estables en lloc i no tenen cabuda  dins meu. Vaig lluitar a una batalla que ja estava perduda. Vaig voler lluitar per tu i assecar-te llàgrimes que t’ofegaven. Em vaig convertir en els braços del teu condol i en l’enciclopèdia dels teus dubtes i vaig deixar que tu també ho fossis per a mi. Vaig perdre coses per guanyar-les amb tu i vaig escriure el teu nom en centenars de llocs. El teu nom i el meu gravats en superfícies per convertir-nos en coses interminables, en coses per sempre i ens en rèiem de la xocolata i dels bitllets de cinc-cents. Quina gràcia. M’acomiado de  tu. És el moment i no suposo res. Tot això s’ha desintegrat de cop per un no res, per algun supòsit del teus que ha hagut d’aparèixer amb una banda sonora que anuncia el final d’alguna pel·lícula bastant llarga.   Avui no tocava parlar d’amor, ni de somnis, ni de colors, avui tocava parlar de tu i de mi. Tocava dir adéu. Toca dir adéu.  Adéu. Quin mal.