En aquell
microclima del carreró de les afores del barri situat més a les afores de
París, ella escrivia l’última carta que faria arribar a la seva mare.
“ Mamá, si lees
esto querrá decir que estoy muerta. ”.
La mare va rebre
el missatge a mans d’una noia desconeguda que ja feia massa estona que la
mirava des de la taula més propera a la porta del cafè. La desconeguda va
començar a plorar i es va apropar a la taula on ella estava asseguda. Mirant-la directament als ulls, va deixar
anar la carta sobre la falda de la mare, que després de fixar la vista sobre el paper, va
voler tornar-li la mirada, però ja era massa tard; aquella noia desapareixia darrera
la porta, deixant de record la punta de la gavardina verda voleiant pocs segons
a causa del vent.
La mare va obrir
aquell full minúscul: “ Mamá, si lees esto querrá decir que estoy muerta”. Va
donar la volta al paper, buscant alguna pista que li fes entendre alguna cosa i
allà estava la resposta: “ No hay nada más triste que parecer una desconocida a
los ojos de tu propia madre”. Els ulls
van començar a cremar-li abans que litres i litres d’aigua salada apareguessin
per apagar el dolor de les flames. La mare es va posar de peu just en el moment
que arribaven els crits de les sirenes.
Va sortir
corrents d’aquell bar en el que s’havia estat tota la tarda i s’ho va trobar a
pocs metres: la gavardina verda emmarcada entre un bassal del sang. Va córrer
per apropar-se al cos estès a terra.
- No
señora, no puede acercarse.
Es va quedar
darrere del cordó policial mirant la muntanya de tela inert en el que s’havia
convertit la seva pròpia filla. No va tenir valor a dir que era la mare de la
noia morta. Ni valor, ni dret a fer-ho.
Encara ara plora la senyora que un dia va oblidar-se de la seva nena. S’enviaven algunes cartes, però.
