PREGÓ 8 de març de 2014. Fora de Text

  

Nosaltres ens vam conèixer com a dones. Com a noies que estimàvem la cultura: el teatre, la pintura, la música, l’escriptura... Nosaltres sempre hem estimat l’art, l’hem estimat com a dones que adoren allò que fan.  Hem tingut l’oportunitat de deixar-nos endur per allò ens mou des de dins, perquè la primera espurna d’estima cap a l’art ens va permetre entendre que podríem arribar fins allà on nosaltres volguéssim. Volem tocar el cel, mullar-nos amb l’aigua dels mars i capbussar-nos dins l’aigua gelada dels rius. Desitgem  trepitjar territoris encara no descoberts i embafar-nos de flaires llunyanes. Ens morim de ganes de viure i descobrir, en certa manera sempre em percebut que ho podíem fer.

Però no només obrim els ulls per allò oníric que ens mou, emprem totes les nostres forces per ampliar la mirada i contemplar amb ràfegues de ràbia, enuig  i tristesa que a la dona se la lliga de peus i mans, se li tapen els ulls i la boca i se l’empeny per un camí involuntari i finalment conformista. Així, callades estem millor, païnt que devem alguna cosa que encara no entenem, donant gràcies per aquest tipus de protecció que ens ofega, atorgant premis, guardons i reconeixement històric  al col·lectiu masculí i obligades a desconèixer i oblidar aquelles dones lluitadores que han fet passos gegants dins la societat, que han escrit, que han creat, descobert i lluitat. Autores, artistes, científiques, metges, mestres i un infinit de noms que encara actualment són substituïts per silenci.

Som conscients d’un passat i un present femení sense somnis, sense fites. Dones que han sigut  i són, únicament, objectes sexuals que cuinen, pareixen i cuiden criatures. Coneixem els testimonis de les nostres àvies i mares que ens recorden una vegada i una altra la nostra fortuna per haver nascut en aquest present i per tenir oportunitats que elles no van tenir. Sabeu? Ens fa llàstima dir que som afortunades, ens fa pena haver de donar gràcies per poder fer allò que desitgem i ens mereixem, no ens dóna la gana agenollar-nos agraïdes a un dret i una necessitat. No donarem les gràcies ni demanarem permís perquè ens volem lliures, perquè ho hem de ser i perquè encara no veiem el final del camí que ens queda per caminar. No donarem un pas enrere per deixar més espai al patriarcat que ens vol tancar dins la cuina i lligar-nos a una escombra.

No donarem explicacions sobre el ‘’perquè’’ de la igualtat sexual; parlen de democràcia països on les dones no poden avançar laboralment ja que els hi està negada l’expectativa laboral . Parlen de democràcia països on les dones cobren menys que qualsevol home per fer la mateixa feina. Parlen d’avanç territoris on les dones són injustament acomiadades per quedar-se embarassades. Parlen de progressisme quan la violència de gènere és vigent entre els carrers de qualsevol ciutat . Parlen d’evolució on el respecte cap als drets sexuals i reproductius de les dones són violats sense cap tipus de compassió i un llarg etcètera que ens posa els pèls de punta. Mirem, no gaire lluny, i veurem dones amb el rostre tapat a quilòmetres de distància d’urnes electorals.  Rebutgem un món dirigit per un sistema patriarcal que ens odia i que ens relleva a viure sota terra.

Com actrius, mai demanarem permís per pujar a un escenari, ni donarem les gràcies a cap déu, i menys encara, a aquest sistema polític que va convertint en cendra tot el fruit cultural del nostre territori. Hem pujat nosaltres, amb el nostre esforç, la nostra coneixença i el nostre talent femení.  Obrint la cremallera de la línia del temps, però, observem afligides que fins l’any 1587 les actrius eren titllades de delinqüents mentre els actors caminaven amb magnificència damunt les taules de fusta. La primera decretació de la llicència que permetia la presència femenina en el món del teatre exigia que aquestes estaven obligades a estar casades i acompanyades dels seus marits durant la representació. Lleis convertides en un joc, on la necessitat, el desig i l’ambició de la dona era legalitzada o castigada aleatòriament, segons el gust dels governants, homes, és clar. Lleis disfressades de benestar social que tallaven les ales de la  capacitat femenina de volar, de viure, de sentir, de pensar i d’expressar per elles mateixes.  Això es traduïa amb llibres,  documents, partitures signades amb pseudònims masculins per poder sortir a la llum.

Estem cansades, fatigades de normes que ens intenten fer caure a un pou fosc per treure’ns les forces de mostrar allò que som. Fuetades, que clarament intenten esmicolar, a fi de comptes, la nostra felicitat . L’orgull per ser dones ha de d’esquivar massa cops donats al nostre col·lectiu.  

Actualment ens trobem dins una carrera constant, perseguides per un bombardeig en contra del nostre cos. Missatges que amenacen amb l’exclusió social, crides antinaturals per eliminar la carn, la nostra carn. Anuncis on quatre noies semi despullades mostren el seu sentiment de culpabilitat per haver ingerit un producte que no és light, fan d’aquesta societat una societat malalta.  Titulen de perfecció la decadència física, les mides corporals associades a alteracions alimentàries. Defineixen la feminitat amb pintallavis, suavitzant del cabell, maquillatge i depilacions làsers, tot això acompanyat d’un cos artificial i esclavitzat per un sistema capitalista que marca els patrons de la nostra existència.

Sembla impossible sortir d’aquest esclavatge físic en que ens trobem, però ara li toca a la nostra generació canviar aquest sistema que va en contra de nosaltres mateixes. Cultivem l’educació de les més petites i els més petits, basant-nos en l’estima cap a nosaltres mateixes, cap el benestar del nostre propi cos i adorar la seva perfecció natural; toquem-lo, acariciem-lo,  mirem-lo reflectit al mirall, descobrim-lo i adonem-nos que això que ens ha regalat la terra és nostre.

I encara no podem acomiadar-nos, hem deixat pel final l’explicació del motiu d’aquest dol que portem carregat sobre l’esquena. Fa ben poc, la notícia sobre la reforma de la llei de l’avortament, ens pesava als ulls en forma de llàgrimes. La ira, el desconcert, la sensació de soledat no deixava indiferent a cadascuna de nosaltres. No volem rebutjar l’oportunitat brindada de parlar cara un públic que té intenció d’escoltar-nos, com a dones i com artistes, cridar ben fort en contra d’aquesta reforma que és sinònim de retrocés, de maltractament, d’empresonament i de tortura cap a les dones d’aquest territori. No acceptarem una llei que ens prohibeix decidir sobre el nostre propi cos, una llei que va en contra del benestar del col·lectiu femení, i per contra, defensa  l’ideal de la moral religiosa. Un govern dependent de l’església , resulta un govern en contra de la dona, perquè no ens enganyem, la presència femenina dins el poder eclesiàstic continua sent impalpable; i nosaltres volem que se’ns vegi, que se’ns escolti.

Les dones ens sentim desemparades amb aquesta dreta que ataca directament la nostra salut, el nostre dret i el nostre paper dins la societat. Tornem trenta anys enrere per tal de poder col·locar a la dona al racó més fosc, allà on no molesti i obeeixi i no estem disposades a passar pel tub. El nostre cos, la nostra vida i la nostra activitat sexual no s’agenollarà davant d’un sistema patriarcal, religiós i feixista. Els motius que porten a la voluntat de ser mare o no ser-ho, formen part de la nostra intimitat, és una decisió personal que els polítics ens volen arrancar de les mans.

Un territori que camina trenta anys enrere per escorçar la llibertat femenina ,  és un territori governat per éssers opressors. Estem en perill, ens veurem obligades a avortar clandestinament en unes condicions pèssimes, a fer de mares quan no volem o no podem, a posar la nostra salut física i mental a la taula de joc dels polítics que ens volen deixar despullades de dignitat.  Però ells callaran, quan les seves dones o les seves filles puguin permetre’s recórrer a un altre país a avortar, mentre la classe mitja i la classe obrera es veurà obligada a posar la seva existència en risc. No es tracta d’una llei, sinó d’una amenaça.

Exigim la retirada immediata de rosaris, religió i política del nostre cos. Parir és un dret i no una imposició. No ens deixem trepitjar, no estem soles. Lluitem per allò essencial; la llibertat femenina per decidir sobre el nostre cos, sobre el nostre úter i la nostra vida. Només nostra. De la pell endins, no entra ni déu.

Estimades dones de Sant Feliu i d’arreu, hi ha un sense fi de motius per seguir parlant de nosaltres. Desitjàvem que els nostres pensaments sortissin del cercle quotidià i ens heu cedit la paraula.

Finalment arribem al punt de tornar a obrir més els ulls per sobrepassar els somnis i allò palpablement tràgic i cercar allò que necessitem fent una excursió fins el cim de la igualtat sexual. No defallim durant el trajecte i avancem conscienciant la societat de la situació real en que ens trobem i acabem així amb la violència de gènere, els prejudicis en contra del nostre cos i parem tots els cops directes a la nostra llibertat i la nostra dignitat. Que la por no ens faci oblidar qui som, recordeu: no estem soles.

Ara, quan arribeu a casa, no oblideu posar-vos davant d’un mirall. Palpeu el vostre rostre amb la punta dels dits, tanqueu els ulls i caveu fins els inicis de la vostra consciència, recopileu els records i sentiu-vos orgulloses; tot això que us vingui al cap, tot el que heu aconseguit, ho heu fet vosaltres. Penseu en aquelles que estimem, en aquelles que ja no estan i feu un somriure. Obriu els ulls i observeu la perfecció i bellesa del vostre cos. Quan us vingui el calfred, agafeu forces, us acabeu de sentir a vosaltres mateixes i ara és hora de lluitar per vosaltres. Per nosaltres.

En contra del patriarcat , ara i sempre. Moltes gràcies.