El món en una nit.

 Només recordo el silenci buit i dolorós que s’introduïa a les nostres oïdes, l’aire que ho arrossegava tot i la nostra posició amb les cames encongides, els braços doblegats i el cap amagat entre el tronc i les extremitats. Jo només sé que no em vaig atrevir a aixecar la vista fins que la tranquil·litat s’apoderà del paisatge.  Vaig obrir els ulls, amb la dificultat de separar les pestanyes enfangades  per la pols i les llàgrimes.  Vaig posar-me de peu intentant entendre tot allò que estava veient, però no vaig poder. Em vaig girar i ell estava allà encara, ajupit com feia pocs segons ho estava jo. Cridava.  Crits de por i d’ulls vermells. Em vaig apropar a ell  i el vaig agafar pel braç amb la intenció de despertar-lo del malson tan real que encara no sabia que estava vivint , però em va apartar amb força degut a  la inconsciència de la meva estada tan propera a ell. El vaig abraçar  cridant el seu nom una i una altra vegada però ell continuava somiant, no volent fer cap tast visual del que acabava de passar al nostre voltant. Una reacció d’autodefensa corporal, suposo. Amb carícies li demanava que sisplau obrís els ulls i que compartís amb mi aquell desastre. Els cops compartits fan menys mal. Em va fer cas i va començar a deslligar el seu cos que havia mantingut comprimit amb força perquè el vent no se l’emportés. Separant les parpelles em va buscar amb la mirada, preguntant què havia passat, què era tot allò i per què. Jo vaig començar a plorar i ell també, mirant el nostre voltant que ja no coneixíem. La destrucció s’ho havia emportat tot i ara la calma escombrava els polsims de tot allò que havíem presenciat amb els ulls tancats. El vent s’havia endut cases, parets i arbres sencers, nosaltres, però, representant una ridícula escena de teatre infantil, ens protegíem fent de roca simplement amb el nostre cos acotxat. Com era possible que l’aire furiós no ens hagués  pogut desplaçar ni mig centímetre?. Les alarmes dels cotxes anunciaven la fi del món i els núvols feien carreres sobrevolant els nostres caps. Tot era gris fosc, la foscor pròpia de la tempesta i el plor. Vam començar a cridar, sense obtenir cap resposta de persona humana ni animal.  Lentament, començàrem a caminar, rastrejant racons, carrers i edificis. Ningú.  Al principi, la por de trobar-nos un cadàver ens terroritzava, però amb el pas del temps i dels quilòmetres indagats només volíem trobar un cos i potser alguna resposta lògica del que havia passat. Ni un rastre de vida, només la nostra i la d’alguns arbres mig desenterrats envejant les nostres passes. Ell i jo no havíem pronunciat ni una sola paraula des que ens havíem posat a caminar. Aquella pau sonora posava els pèls de punta. Vam estar caminant fins que es va fer de nit, amb el soroll de les nostres sabates com a únic acompanyant de viatge. Fins que vam asseure al terra del que havia estat la plaça del poble i ens vam mirar. Estava clar, els nostres ulls eren els únics amb vida que veuríem per sempre més. La incomprensió dels fets ens va deixar mig endormiscats fent caure algunes llàgrimes que s’alliberaven pel cansament, la tragèdia i la soledat. Les nostres cordes vocals encara dormien. No sabíem que havia passat, segurament no ho sabríem mai.  El vent i el silenci s’havien endut tot rastre de vida humana, almenys al nostre poble. Què passaria a la resta del món? Ens vam abraçar molt fort, tot estirant-nos davant de l’antic ajuntament, ara mig enfonsat i sense finestres.  Ens vam mirar amb la sinceritat pròpia de la desesperació i el centelleig de nosaltres mateixos que es reflectia dins les pupil·les, ens reproduïa la pel·lícula del que acabàvem de viure. Una història pròpia de Manel de Pedrolo, vaig pensar, després la va escriure, quina gràcia. Les carícies portaven el ritme de la nit fins que ens vam despullar. Vam estar fent l’amor durant hores, dies i anys. Fent l’amor barrejant-nos amb la destrucció, el caos i l’absència de gent.

I llavors així, i de cap altra manera, veu néixer vosaltres, habitants de la Terra, fillets i filletes del meu cor. I aquesta és la història real. Deixeu-vos de Déus,  de jardins de l’Edèn, de melics, fang i costelles.  La confusió us va engendrar i la soledat us ha estat criant sempre. Per què, sinó, la inseguretat us acompanya per tot arreu on camineu? Per què la soledat us fa tanta por i alhora necessiteu fer mal als que volen fer-se lloc a la vostra vida?  La resposta està en aquesta carta que us escric, petits i petites: perquè veu venir al món duts per l’abandó i el desastre, i això us acompanyarà sempre.

Aquesta és la meva història de dolor i d’amor. El meu passat i el vostre.

Atentament: La mare, Eva. 

Me regalan arte

Tinc la sort de tenir al meu cotat aquesta artista tan enorme que m'ha fet aquest dibuix pel blog i que s'ha convertit directament en el logo. Es diu Clara i me tiene enamorada!!!

Els porquets i flamencs t'ho agraeixen! Els dofins roses ploren de l'alegria.

Gràcies gràcies gràcies!

Adriana

Fue extraño al conocerla; un lugar nuevo que se convertiría en  nuestro hogar de día, sin saber que acabaríamos deseándonos las buenas noches a través de la Luna. La Luna,  nuestra Luna, la que habíamos decidido compartir y habíamos convertido a  nuestro antojo en el espejo que permitía que nos pudiéramos ver antes de dormir. Se me presentó con una camisa floreada que exhalaba el perfume que describía el aire que la envolvía y esa cara maquillada que escondía las líneas de su rostro que todos queríamos ver al natural. Como el yogur sin azúcar, ni trozos de frutas ni cualquier otro edulcorante que modifique el sabor. Queríamos conocer su sabor y su olor a jazmín que no marchita nunca, ahora lo entiendo. Y ese pelo que solo podía ser suyo porque para peinar esas ideas debía ser así. Debe ser así. Con esa fuerza y esa locura que la hacen ser ella, sólo ella. Y esos ojitos verdes de río sin contaminar y de agua fría en medio de un bosque de hadas vestidas con faldas estrechas. Esos ojos que parecían imponer el silencio desde lejos pero eran tan tiernos al acercarte a ellos que te venía el hambre, hambre de dulce y de caliente, de dormir delante de una chimenea  con una copita de vino. Y entonces sonrió y el mundo se quedó helado mirando las carcajadas dibujadas en el ambiente con rotulador permanente, de color verde, como siempre, como sus ojitos de bosque y de río. ¿Y ahora es cuándo se supone que tengo que admitir que me enamoré de ella? Es fácil. Le he dicho infinitas veces que la amo e incluso me lloran los ojos cuando la veo después de un tiempo aparentemente largo. Un tiempo que siempre me regala segundos y minutos para acordarme de ella, de que no está conmigo y que de que tengo ganas de verla. Y ella siempre se abrirá camino entre el resto de personas amontonadas para respirar, porque ella nunca permitirá que la ahoguen, aunque la fuerza a veces se le escabulla entre las lágrimas, siempre estaré para recordarle que el mundo la necesita a ella, a su arte y a sus ganas de vivir. 

TOT, TOT

I vull dir-te que ja ho tinc tot. M’ho menjaré de cop i no deixaré res pels demés, ni un petit bocí de tu. Ni un. I vull dir-te que no sé que donar-te per estar equilibrats en condicions, per no sentir que absorbeixo la teva persona sense donar res a canvi, per no veure que no puc entregar-te res perquè tu ja ho ets tot, ho dones tot i les coses materials no valen per res. Gràcies.

A cops de pal, silenci.

Havia tret el cap per la finestra i només havia pogut observar la tranquil•litat absoluta del paisatge tenyit de taronja fanal. Vaig observar el silenci del no passa res i de la vida meravellosa que cap de nosaltres teníem i el cor se’m va caure al terra . Aquella pau em posava els pèls de punta. Quiquiriqui. La càlida llum de les finestres que sortia de les façanes eternes d’edificis mig buits de vides anònimes, m’amenaçava. A ningú li havia donat per cantar, suposo que per la tristesa que provocava aquella escena idíl•lica amb un rerefons cruel i dolorós. Els arbres no movien ni una fulla, excepte quan el vent llegia entre línies i les empenyia cap al dinamisme natural de les branques. Estava segura que no era l’única persona que plorava davant de la tempesta invisible des del balcó, som massa les víctimes d’aquest descontrol que ens està esquarterant sense pietat . El món es destruïa poc a poc i l’única cosa que mostrava la Terra era un abandó que em feia dormir. Em feia dormir sense son, perquè els meus ulls mai es volien tancar. La desconfiança. El planeta tremolava però emmascarava la vibració per fer-nos creure que tot anava bé. Les llàgrimes fugien dels meus ulls amb la intenció de no tornar mai més, la sang em bullia per dins a altes temperatures que van fer que em tranqués en infinits pedaços de cos sense ànima, com els vostres, aquells altres i la resta de pells farcides de sense ganes de viure.  La pell em tirava perquè volia sortir de mi mateixa i del món que em rodejava. El món  que ara es dedicava mostrar-me la perfecció i la relaxació absoluta i jo només tenia ganes de morir. Espero que ho entengueu. Res tenia sentit, només els cotxes que circulaven cap a un objectiu silenciós i sense nom , amb una normalitat diferent a la que havia sentit mai. Lluny, molt lluny.  Tots ens enfonsàvem dins el mateix vaixell ple de butxaques amb gana, crits, dictadures amb els ulls oberts, por, demacració i agonia, combinats amb éssers que no havíem nascut per això. La raó de la nostra existència robada per persones sense nom que ens agafaven amb fils de pescar. Una pròpia vida que no podia dirigir jo mateixa. I és per això que vaig donar un tret i final a la història.PUM!.
 I ara aquesta nota sobre la tauleta de nit explicant un perquè del fum calent que sortia del meu cos.

De oca a oca.

Em fa pena pensar que hem perdut la partida, que ens hem deixat guanyar abans de la casella de sortida. El món podria haver estat meravellós però l’hem cagada des de l’inici. L’ésser humà es va crear per destruir tot el que tenia algun tipus significat i ho vam acceptar tirant el dau una i una altra vegada. I ara estic aquí compadint-me de mi mateixa i del món sencer, teclejant botons amb lletres davant una pantalla que fa llum... BAHG!

Forat de l'ull.

I ja està, ara tancaria el forat i tot hauria acabat per sempre. El punt d’unió entre l’observador i l’observada quedaria enterrat i esborrat de la seva memòria per la resta de la seva vida. Una mica de ciment o qualsevol altre element pastós seria la solució per apagar aquella llum que l’atreia des de qualsevol  punt de la casa. El cant de les sirenes.  Ja està. No tornaria a veure-la perquè no podia travessar la paret amb la mirada, pensava el pobre imbècil amb una rialla que feia el seu rostre per compassió . Ell, amb la seva dona, el seu fill i aquesta filla preciosa que mai creuria que era seva,  es dedicava a observar a la veïna del costat. Ell amb més de quaranta anys i amb l’ull esquerre sempre darrere d’aquell cercle buit. I per què? Doncs perquè era un complet malalt, un pervertit i un desgraciat obsessionat amb aquell cos. Aquell cos perfecte de corbes dibuixades delicadament sobre aquell bust blanc de setí que el tornava completament boig. El cervell se li bloquejava al veure-la. Aquells pits i aquelles cuixes perfectes de semideessa el feien sentir l’home més brut del planeta terra, però s’havien convertit aquells darrers anys en la seva perdició, el seu únic pensament, i quan ella marxava ell intentava netejar el seu rostre de violador inconscient  amb llàgrimes de penediment que no servien de res. Havia deixat de dormir, de menjar i fins i tot de respirar per aquella visió monocular, minúscula, però que li proporcionava coses tan grans que no podia treure-se-la del cap. Sí, definitivament patia una malaltia compulsiva  i la seva dona no deixava de fer-li preguntes sobre el seu estat. Ara deia que el veia diferent, que podia comptar amb ella per les coses bones i per les coses dolentes, que ella sempre estaria al seu costat per escoltar-lo, per cedir-li l’espatlla i deixar que el plor s’ofegués entre la llana del seu jersei. Com li hagués agradat aixecar-se un dia i respondre una de les seves preguntes:

- Com et trobes, fa dies que estàs estra...

-   Estrany?  és això el què vols dir? Que estic estrany...no... no..estic malalt, obsessionat, boig com una puta cabra per aquesta nena amb la que compartim la paret del lavabo, sí estic completament boig i ric de mi i de tu i de tothom perquè no puc més.  He fet un forat a la paret per veure-la quan es despulla i es  frega el seu cos sota l’aigua calenta de la dutxa. Un forat amagat per veure la veïna del costat completament despullada.  La miro amb un ull, amb aquest, amb l’esquerre i me l’arrancaria de la cara per poder netejar la meva consciència, per esborrar aquesta perdició, però no puc, sóc un covard i sempre ho he sigut, com diu la gorda teva mare. Mentre dorms la miro, mentre treballes, mentre et rentes les dents, allà estic jo, amb un ull clos i l’altre que se’m surt de l’òrbita per entrar dins el seu cos, per tocar-la amb l’òrgan de la vista, per acariciar-la profundament com si fos l’ultima cosa que fes a la meva vida... No, no em miris així perquè cada dia t’odio més, em fas sentir un porc amb aquesta mirada acusadora que no fa res més que punxar la meva dignitat... em toco? És això el que et preguntes? No, no em toco quan la miro, pots estar tranquil•la, estic enamorat, què dic enamorat?... (Canvi de to)... No em trobo bé  des de fa dos anys? Tres? No ho sé... no tinc noció del temps des que la miro, des que  la toco en somnis amb els ulls oberts, amb l’ull obert. L’esquerre. Cent anys haurien pogut passar suant de ràbia com un marrà i si tinc aquest problema és per culpa teva, potser no m’has donat el que jo necessito, el que la meva persona necessi...”

-No tenim veïns Ramon, no te'n adones?que ell...

I ella, amb el seu jersei de llana buit de plor, intentaria girar-li la truita per fer-li creure que  veia coses que no existien, i ell no estava disposat a passar pel tub. Així que resignat callaria per sempre:  llavis tancats amb clau ferma, amb codi d’ infinits números i amb una porta blindada.  Sabia que estava tarat del cap però no d’aquesta manera, d’una forma  conscient encara que poc real. Allò que veia a través del forat era com un miratge, un miracle tan proper, però tan lluny, tan parasitari i intocable... però existia, com existia ell, la seva dona i la seva vergonya. I ja està. Ara tancaria el forat i prou. Es dirigiria a la paret del lavabo amb passos cansats degut a l’involuntat del seu cor, tancaria l’ull dret per última vegada i sense pensar-ho, ho faria. Ho havia de fer. I mentre miraria pel forat tornaria a veure aquell  cos miratge  il•luminat per una llum celestial que provenia del cel i dels deus. De sobte aquella imatge es mouria d’una manera que no era l’habitual i tot quedaria borrós. Aquella tendresa es convertiria en pell pixelada i el seu ull esquerre, per primera vegada des que vivia en aquell forat temporalment,  es tancaria per la sorpresa. Aquella imatge s’estava apropant i el seu  ull no feia  altre cosa que dormir,   i quan deixés de romandre tancat despertaria  acompanyat d’un òrgan sensorial com ell a l’altra banda del forat, tan proper que les pestanyes es saludarien amb el nas, com els esquimals amb nas fred.  La suor de les seves aixelles es començaria a congelar  i tot es tornaria fred i estàtic. La quietud de la por. I per fi sentiria la seva veu, aquell càntic celestial d’àngels amb ales de cotó que ja havia sentit alguna altra vegada... i que el va matar de cop...

-Pare?